dilluns, 6 de juny del 2016

A la ciutat flotant

PRESENTACIÓ DEL CREUER MÉS GRANDE DEL MUNDO

A la ciutat flotant

El 'Harmony' no repetirà a Barcelona el 2017 a pesar que les places ja estan esgotades en moltes sortides

El port incentivarà l'arribada dels vaixells de nova generació menys contaminants

Diumenge, 5 de juny del 2016 - 23:54 CEST
EL PERIODICO
Cinc hores després d’haver embarcat en el Harmony of the Seas i després de sis quilòmetres a peu (de moqueta i tarima) pentinant-lo en les principals cobertes, un comença a fer-se una vaga –només vaga– idea del que és el creuer més gran mai construït. El prodigi d’enginyeria naval, amb gairebé tres anys de construcció i 1.000 milions d’euros d’inversió, ha fet la seva presentació mundial a Barcelona activant totes les seves inacabables virgueries. Però la capital d’estiu serà només flor d’un estiu. L’any que ve no tornarà i encara està pendent que es decideixi l’agenda del 2018.
Des de dimarts fins a l’octubre transportarà des de Barcelona i un altre cop fins a Barcelona unes 145.000 persones d’arreu del món. La companyia Royal Caribbean, no obstant, segueix l’estratègia de donar a tastar les seves principals joies a les diferents destinacions clau. El 2014 i el 2015 va portar a Barcelona, respectivament, els bessons Oasis i Allure of the Seas, amb una acollida de vendes tan gran que va prendre la decisió d’estrenar la seva nova joguina d’1,7 simbòliques tones més (227.000 en total) aquest estiu al port català. L’any que ve cap dels tres colossos tornarà a Europa, i en el seu lloc posicionarà a la capital catalana el Freedom of the Seas, una talla més petit.
RESSÒ INTERNACIONAL / No serà per falta de ressò internacional, ja que l’itinerari preinaugural del Harmony va finalitzar ahir al matí amb tots els camarots ocupats (venuts fa mesos), i la majoria de places per al juliol i l’agost ja estan reservades, segons assegura la presidenta de la naviliera a Espanya i França, Belén Wangüemert.
Barcelona és un gran reclam afegit a un vaixell que és una destinació en si mateix. Un port de sortida capaç d’absorbir la brutal operativa de desembarcament de fins a 6.780 passatgers, en màxima ocupació (la nau porta a més a més 2.115 tripulants), una ciutat que adoren els nord-americans, que en són els principals clients juntament amb els britànics, i ben connectada per via aèria. Com va avançar dissabte aquest diari, els seus passatgers i tripulants deixaran aquest estiu a la ciutat uns 30 milions d’euros.
Precisament, les terminals B i C van funcionar a primera hora a preu fet per desembarcar els viatgers que havien estrenat el vaixell, inclosos uns 200 espanyols, que aquest estiu seran molts més, sobretot catalans. Els interrogats arribaven al·lucinats, encara amb la sensació de no haver-ho vist tot a temps. «La pròxima vegada viatjarem amb walkie talkie», deia la Isabel, una barcelonina que anava en família.
El relleu l’han pres hores després uns 3.700 convidats (agents de viatges, periodistes i personal del sector de tot el món) per fer un tast de 36 hores navegant per la costa i poder obrir botigues i casino. Com un eixam, els viatgers es distribueixen en 24 ascensors sempre en moviment i en gairebé 2.500 camarots.
VISTES VIRTUALS / Jenna, anglesa, no donava crèdit a les vistes virtuals a la seva habitació interior: imatges en temps real per una pantalla a prova d’agorafòbics. Altres afortunats veuen el mar real a uns metres des de lofts de dos pisos envidriats. Fins a 20 tipus d’allotjament en un mateix vaixell.
Perquè tot anés com un rellotge, el port barceloní va mobilitzar unes 200 persones, segons fonts de l’operador Creuers del Port, per poder donar l’abast amb l’operativa: estibadors pujant mercaderies arribades de diversos països i subministraments locals, una trentena de persones realitzant un check in meteòric, maleters... Un equip de flors Navarro recorria el vaixell omplint-ho tot de flors, encara que el creuer ja inclou 10.500 plantes i arbres, sobretot al seu Central Park a cel obert.
Com estava previst, i al contrari que en altres ports de la ruta, cap representant municipal ha pujat a bord. L’ajuntament es limitarà de moment a controlar l’impacte ambiental que pugui tenir l’enorme vaixell, que malgrat que incorpora noves tecnologies per depurar les seves emissions, encara no és de gas liquat.
EN CONSTRUCCIÓ / En canvi, els futurs creuers ja en construcció sí que utilitzaran aquest combustible en alguns dels seus motors, serveis o mecanismes. Per donar prioritat al baix impacte d’aquest sector en el medi ambient, el president de l’Autoritat Portuària de Barcelona, Sixte Cambra, va anunciar a bord que el port està estudiant polítiques que bonificaran les naus més ecològiques, de manera que per als vaixells del futur sigui més rendible venir a la capital catalana.
La vida a bord del Harmony és una espiral d’opcions d’entreteniment, gastronomia i hiperactivitat difícils de resumir. Alguns passatgers amb certa experiència en la matèria sí que porten els walkies per trobar els seus acompanyants. I és que «¿has vist en tal?» és la pregunta que se sent més.
De proa a popa hi ha 362 metres, que combinen sol i ombra segons els trams. Mil racons on perdre’s. I 20 restaurants on poder-se omplir la panxa. En total, 136.000 esmorzars, dinars i sopars s’hi serveixen cada setmana, sense comptar la tripulació. Des d’alta cuina (amb suplement) fins a cuina mediterrània, mexicana, italiana i anar sumant calories.
DIVERSIÓ DE TOT TIPUS / Restant les cobertes només d’allotjament o amb activitat menor, n’hi ha sis que copen la diversió a bord. Per a aventurers, el tobogan gegant Ultimate Abyss que recorre 10 cobertes, la tirolina, una piscina de surf, el trio de tobogans d’aigua Perfect Storm…
Els passatgers que prefereixen més repòs poden triar entre cine, una Royal Promenade on menjar des d’una pizza fins a beure una pinta ben tirada en un pub anglès, botigues, espectacles de Broadway (Grease), xous d’acrobàcies al teatre aquàtic obert al cel i amb vistes al mar, casino, espectacle de patinatge sobre gel, una biblioteca per a moments de pau… O una hamaca on mirar el mar i oblidar la marabunta.

"Wir sind bei unserem Plan jetzt auf Stufe sieben"

Carles Puigdemont reist nicht gerne in Spaniens Hauptstadt. Doch das Pokalfinale des FC Barcelona gegen den FC Sevilla in Madrid wollte er persönlich sehen. Den Sieg seines Klubs feierte er gleich doppelt mit dem Tweet "Barça gewinnt das Finale der Esteladas". Die Flagge der katalanische Unabhängigkeit, die Estelada, hatte die Gemüter erhitzt, denn eine Madrider Behörde wollte den Fans aus Katalonien untersagen, das Symbol für die Loslösung von Spanien zu schwenken. Ein Richter griff im Flaggenstreit ein und hob das Verbot wieder auf.

Das freute auch den 130. Präsidenten in der Geschichte der reichen nordostspanischen Region, die sich schon immer von Spanien benachteiligt fühlt. Er sieht sich in historischer Mission unterwegs: Er will Katalonien binnen 18 Monaten in die Unabhängigkeit führen.

"Erstmals in unserer Geschichte hat ein sezessionistisches Parteienbündnis die Mehrheit im Parlament hinter sich gebracht und von den Katalanen ein klares Mandat erhalten", sagt Puigdemont der "Welt". Nun führe kein Weg zurück. "2012 gab es gerade einmal 14 sezessionistische Abgeordnete, das waren zehn Prozent der Stimmen, jetzt haben wir 72 Abgeordnete, 48 Prozent der Stimmen und die Mehrheit der Abgeordneten."

Bevor es zur Unabhängigkeitserklärung kommen könne, müsse diese Mehrheit noch ausgebaut werden. "Ich war schon immer Befürworter eines eigenen, freien katalanischen Staates", stellt Puigdemont klar.

Ein Kind der Franco-Diktatur

Als Jugendlicher erlebte er noch die Franco-Diktatur, als die Katalanen ihre Sprache nicht sprechen durften, danach dann den Übergang in die Demokratie. "Das hat mich geprägt", so Puigdemont. Nach der Schule entschied er sich zunächst für ein Studium der Altphilologie, das er jedoch wegen eines schweren Verkehrsunfalls abbrechen musste. Später schlug er die Journalistenlaufbahn ein.

Puigdemont machte schnell Karriere. Er gründete die staatliche Nachrichtenagentur Agencia Catalana de Notícies (ACN) und wurde Chefredakteur der Zeitung "Catalonia Today". Für die monatlich auf Englisch erscheinende Zeitung, deren primäres Ziel es ist, auch Ausländern innerkatalanische Themen zu erklären, arbeitet auch seine Frau, die gebürtige Rumänin Marcela Topor, mit der er zwei Töchter hat. Für die Familie hat Puigdemont jetzt nicht mehr so viel Zeit wie früher, als er noch Bürgermeister von Girona, der Hauptstadt der Sezessionsbewegung, war.

"Das war eine tolle Zeit, da war ich so glücklich", räumt der Katalane offen ein. Das Amt des Ministerpräsidenten nahm er nur an, weil sich sein Parteienbündnis Junts pel Sí (Gemeinsam für das Ja) mit der linksalternativen CUP auf keinen anderen Kandidaten einigen konnte. Die CUP lehnte nämlich seinen Vorgänger Artur Mas als Regierungschef ab, weil sie ihn für schmerzhafte Einschnitte bei den Sozialausgaben und für Korruptionsfälle in der Regierungspartei mitverantwortlich machte.

Puigdemonts Regierungsbündnis ist fragil

Die politische Blockade zum Jahresende hätte fast zu Neuwahlen geführt, wenn sich die Streithähne nicht in letzter Minute auf Puigdemont als Kompromisskandidaten verständigt hätten. "Ich konnte den Kopf nicht in den Sand stecken, ich hatte allerdings gehofft, dass der Kelch an mir vorübergeht, aber ich musste die Herausforderung annehmen. Jetzt bin ich stolz darauf, Regierungschef von Katalonien zu sein", so Puigdemont, den seine Freunde kurz "Puigdi" nennen.

Die Antikapitalisten von der CUP, auf deren Stimmen Puigdemont angewiesen ist, machen allerdings auch ihm zu schaffen und weigern sich bislang, seinen Haushalt abzusegnen. Das Regierungsbündnis ist äußerst fragil, doch Puigdemont lässt sich nicht aus der Ruhe bringen.

Das ist neben der Fähigkeit zum analytischen Denken eine seiner größten Stärken, wie Freunde und Weggefährten erzählen. Zwei Drittel des Wegs in Richtung Unabhängigkeit will Puigdemont schon bewältigt haben. Das drückt er auf einer Skala aus: "Wenn die Unabhängigkeit zehn wäre, das Referendum neun, die Einberufung acht, dann sind wir jetzt bei Stufe sieben."

Drei Entkoppelungsgesetze hat seine Regierung auf den Weg gebracht, zuletzt die Bildung einer eigenen katalanischen Sozialversicherungsbehörde. "Wir haben uns von Spanien emanzipiert und machen unsere eigenen Gesetze. Wir sind dabei, die Strukturen des neuen Staats aufzubauen, wir müssen ja juristische Sicherheit haben, die internationalen Verträge berücksichtigen, das sind mehr als 3000 Vereinbarungen, die auch für uns gelten."

Die Drohungen der konservativen Madrider Regierung von Mariano Rajoy, Katalonien würde im Falle einer selbst erklärten Unabhängigkeit automatisch aus der EU ausgeschlossen, lassen ihn angeblich kalt. "Wir sind europäische Bürger und eine wirtschaftlich bedeutende Region. Ich bin sicher, dass die EU einen darwinistischen Pragmatismus an den Tag legen wird, was unser Land anbelangt", sagt Puigdemont und versucht so, die Befürchtung eines sogenannten Catexit abzutun.

Verfechter der europäischen Idee

Der Katalane ist ein glühender Verfechter der europäischen Idee und will keinesfalls, dass beim anstehenden Referendum in Großbritannien die Brexit-Befürworter den Sieg davontragen. "Wir wollen ein starkes Europa. Ohne Großbritannien ist das nicht denkbar. Aber ich finde es prinzipiell bewundernswert, dass die Briten frei darüber entscheiden können, was sie wollen."

Solchen politischen Mut würde sich Puigdemont auch in Spanien wünschen. Die Unabhängigkeitsgegner hätten vor der letzten Wahl im September eine Angstdebatte entfacht. "Es gab Drohungen, man warnte uns vor dem wirtschaftlichen Zusammenbruch, sogar Barça sollte nicht mehr in der spanischen Liga spielen. Denen war wirklich kein Mittel zu schade, um uns einzuschüchtern."

Den Lärm aus Madrid und die Verbote des Verfassungsgerichts erträgt der Katalane mit demonstrativem Gleichmut, ebenso wie die Drohungen, das alles habe Konsequenzen für ihn und er könne sogar im Gefängnis landen. "Ich bin ein demokratisch gewählter Präsident und habe vom katalanischen Parlament ein ganz klares Mandat erhalten. Ich bin daher bereit, den Weg bis zum Ende zu gehen, selbst wenn ich dafür einen Preis zahlen muss."

Brexit campaign resonates with Catalan separatists

While regional president Carles Puigdemont is pro-European, he knows that the turmoil caused by Brexit would boost his independence campaign

Catalonian Regional President Carles Puigdemont — Carles Puigdemont at a press conference last month. He believes that the rising tide of separatism in Catalonia will win the day. Photograph: Quique Garcia/EPA

Giles Tremlett in Barcelona

There is something familiar about Britain’s Brexit campaign, to Catalan separatists such as new regional president, Carles Puigdemont.
At play are many of the sentiments that drive this wealthy Spanish region’s independence movement: sovereignty, identity, a sense that scroungers elsewhere are spending your money and dislike of a far-off, unfamiliar metropolis. Replace the word “Brussels” with “Madrid” and some of the literature could be recycled.
Puigdemont, like the vast majority of Spaniards, is a fervent pro-European. But he sympathises with those who seek to bolster their sovereignty by demanding a referendum. And he knows that the turmoil caused by Brexit would also boost his independence campaign by obliging the EU to accept a major reconfiguration of member states. That explains why, uniquely among Spanish politicians, he is critical of the remain campaign.
“We have also suffered campaigns of fear,” says Puigdemont, a 53-year-old former mayor of Girona who was catapulted into the Catalan presidency five months ago. “I remember when the banks started issuing their opinions. They treated us as if we were not grown-ups and said a whole lot of lies.”
Those who predict that Brexit will destroy the European Union are wrong, he insists. “The EU will make an extraordinary display of political realism, and an admirable, Darwinian ability to adapt,” he says, implying that it would also adapt to Catalan independence. “It will be very interesting.”
Catalan independence is as unpopular among European Union leaders as Brexit. Yet at the last regional elections in September, a majority of the deputies sent to the Catalan parliament were separatists. Puigdemont now leads a government which he claims is already 70% of the way along the path to independence.
That may be wishful thinking. Just as Europe considers Brexit a nightmare, so Spain sees Catalan independence as a calamity. Acting prime minister, Mariano Rajoy, of the conservative People’s party, is determined to stop that happening and has blocked a referendum. This means, for the moment, that Puigdemont is driving Catalonia towards a nasty showdown with Madrid.
Puigdemont believes that the rising tide of separatism will win the day. “In 2012 there were just 14 deputies elected on a separatist ticket in the Catalan parliament,” he pointed out in an interview during a break between debating and voting at the 135-seat parliament in Barcelona. “Now we are a majority.”
Puigdemont’s government has embarked on a plan that aims to break with Spain – but, somehow, remain in the European Union – within just a few years. He does not believe warnings that Catalonia would be instantly expelled from the EU and refused to say whether he would choose independence over Europe. Like most Catalans, he finds that an impossible choice.
His task is to guide the regional parliament, governed by an unstable coalition that includes his own Convergence party and a small group of radical anti-capitalists, for an 18-month “pre-independence” period while it passes so-called “disconnection” laws to prepare for life outside Spain.
Fresh regional elections would then be called next year to choose a government charged with drawing up a constitution for an independent Catalonia. If that was approved at a local referendum, then Catalonia would deem itself independent – regardless of what the rest of Spain has to say. And Puigdemont might end up in jail.
Spain’s constitution gives Catalonia no right to self-proclaimed independence. The constitutional court’s powers were recently beefed up so that it could act against separatists. Friends and colleagues insist that Puigdemont – who still lives in Girona with his two daughters and Romanian wife – would go to jail if necessary.
He refused to confirm that to the Guardian, saying only that he had pledged – using a Catalan and Spanish expression for working hard or doing whatever it takes – to “give up his skin” for the cause. “This is a deeply serious business, and profoundly democratic,” he says. “I could not disobey the will of the Catalan parliament.”
Puigdemont’s absolute belief in independence makes him one of the more hardcore members of a mostly conservative Convergence party which only embraced the separatist cause four years ago. Unlike former president Artur Mas, he has always been a separatist. That helps explain why, when the anti- capitalists vetoed Mas, Puigdemont was suddenly elevated from mayor to president in January.
He claims that independence can happen without breaking the law, though this is largely because he has already decided that Spain’s constitutional court must be ignored. The combined will of Catalan voters and the parliament weighs more heavily on him, he claims, than the “whims of a disacredited court”.
“What is more important?,” he asks. “What the members of a politicised tribunal say, or what the citizens vote for? For me it is clear.”
There are timid signs that, after half a dozen years of effervescence and with the anti-austerity Podemos party offering Catalan voters a different kind of hope, the separatist balloon may start to deflate. The one thing certain to change that would be for Puigdemont to be sent to jail. Indignant Catalans would never forget.

Topics

Una altra setmana d’infart, per Vicent Partal

Editorial
Vicent Partal

Opinió

Una altra setmana d’infart

«Dins la CUP aquests dies els debats són ben visibles i fins i tot s'han fet públics. Deixem-los, doncs, primer que s'aclaresquen ells i prenguen les decisions que creguen convenients i millors»

D'esquerra a dreta, el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull; el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; el vice-president i conseller d'Economia, Oriol Junqueras; amb els diputats de la CUP Benet Salellas i Gabriela Serra, després de reunir-se al parlament.

Per: Vicent Partal

05.06.2016 22:00

Des que va començar l’actual fase del procés d’independència, ara fa quatre anys, ens hem trobat més d’una vegada i més de dues amb setmanes d’infart. I aquesta que comença avui en serà una altra. La reunió de la CUP, que es farà dimarts, i la votació al parlament –l’endemà– de la seua moció contra la totalitat del pressupost marcaran molt el futur immediat. Amb el rerefons de la campanya electoral que comença dijous a mitjanit, és evident que l’actual majoria independentista del parlament es posarà a prova aquesta setmana. I reconeguem-ho: a hores d’ara ningú no sap ben bé què passarà.
L’experiència recent i també una certa prudència obliguen tothom a esperar a dimecres, que les coses siguen clares del tot, abans de decretar cap canvi de rumb. No sembla pas, ara com ara, que la CUP vulga canviar de parer. Però novament les diferències internes són ben visibles i podrien precipitar situacions inesperades. Mirar aquesta formació com un tot monolític que segueix una sola direcció és veure només una part de la realitat. Dins la CUP aquests dies els debats són ben visibles i fins i tot s’han fet públics. Deixem-los, doncs, primer que s’aclaresquen ells i prenguen les decisions que creguen convenients i millors. Després, a partir de les conseqüències del seu vot, ja veurem què cal fer i si cal repensar on som o no.
Amb tot, cal remarcar que la gran dificultat del debat sobre aquest pressupost no és tant què vol votar cadascú com el fet que Junts pel Sí i la CUP parlen llengües diferents. El govern ha fet un esforç més que notable per explicar els comptes, per a fer veure quantes coses concretes canviarien si s’aprovassen i el rumb que marcaria per al país i per al procés d’independència. El vice-president Junqueras ha fet un feina rigorosa que, tanmateix, ha topat amb una negociació en què no prevalen les xifres, sinó sobretot els sentiments. Ell mateix se n’exclamava l’altre dia dient que, al capdavall, l’únic argument que la CUP posava sobre la taula era el de la desconfiança. Envers el govern. Negociar si una partida es mou d’ací a allà pot ser complicat però al final sempre serà més senzill que no pas enfrontar-se a una desconfiança que ningú no sap aclarir com es pot transformar en vots.
Això dit, la contrapartida és que una situació com aquesta és més fàcil de reconduir. La CUP no ha donat explicacions concretes, detallades, de quines partides voldria que fossen diferents i de com les voldria de diferents, sumant euro a euro. Tot això fa que la seua posició siga més volàtil, però també gràcies a això no haurà de donar explicacions gaire complexes si sobtadament canvia l’opinió oficial del grup parlamentari. O si les bases fan que canvie.
De tot plegat, ja en parlarem dijous al matí. Poques hores abans que comence una campanya electoral que no sembla que puga canviar grans coses ni al nostre país ni a Espanya. Podem i els aliats de Compromís, Més, Barcelona en Comú i Esquerra Unida estan en condicions de guanyar a tots els Països Catalans i de superar el PSOE al conjunt de l’estat, però ni així no tenen a l’abast, ni remotament, un resultat que puga canviar Espanya substancialment. Vull dir fins al punt de fer inútil l’independentisme. Qüestió que, em sembla a mi, és la important de debò, la que té un fons més transcendental.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Avui crec que és especialment interessant el contrast entre el que diuen Marcel·lí Corominas i Lluís Paloma. Em sembla un bon resum del sentiment que viu bona part del país.
Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Units Podem deixa enrere el PSOE i s’acosta al PP, segons un sondatge d’El País

Món

Units Podem deixa enrere el PSOE i s’acosta al PP, segons un sondatge d’El País

La coalició liderada per Pablo Iglesias aconsegueix el 25,6% dels vots i s'acosta als populars (28,5%)

Captura de pantalla 2016-06-05 a las 9.24.20

Per: Redacció

05.06.2016 09:38

Segons un sondatge que publica avui el diari El País sobre les eleccions del 26-J, Units Podem, la marca electoral de Podem, Izquierda Unida, En Comú Podem, Compromís-Podem i En Marea, es consolida en la segona posició com a força més votada. La coalició liderada per Pablo Iglesias aconsegueix el 25,6% dels vots i s’acosta al PP (28,5%). El PSOE, per la seva banda, veu com la distància amb Units Podem s’eixampla i es queda amb un 20,2%, perdent així dos punts respecte al 20-D. Quant a Ciutadans, el partit d’Albert Rivera, quarta força, incrementa gairebé tres punts i passa del 13,9% dels passats comicis al 16,6%.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dissabte, 4 de juny del 2016

Passió ganxeta pel vi

SURTDECASA.CAT

Marc Busquets

01/06/2016

Menjar i beure

Passió ganxeta pel vi

La capital del Baix Camp celebra aquest cap de setmana la vuitena edició de Reus Viu el Vi amb una quarantena de cellers

Foto:

Olivia Molet / reusviuelvi.cat

Reus serà, per vuitè cop, la capital catalana del vi per un cap de setmana. Des del proper divendres, 3 de juny, i fins al diumenge 5, la plaça de la Llibertat tornarà a ser l’escenari de la mostra Reus Viu el Vi, dedicada a “impulsar els vins del territori” segons el president de la Cambra de Comerç de la capital del Baix Camp, Isaac Sanromà. La reusenca no és la única activitat similar que se celebra a casa nostra, i és que l’interès pel vi no ha deixat de créixer en els últims anys entre curiosos i iniciats. Si a més hi afegiu que el bon temps ja és amb nosaltres i que el tast pot estimular tots els nostres sentits i plaers, és fàcil entendre que aquesta edició de Reus Viu el Vi arribi precedida pel gran èxit que han tingut les anteriors. Voleu saber-ne més?

Els vins del Rosselló, presents a Reus

En aquesta ocasió, prop d'una quarantena de cellers prendran part en la fira. Si l'any passat es van despatxar uns 11.000 'packs' de degustació (que inclouen cinc tiquets bescanviables per una copa de vi), és d'esperar que enguany la xifra se superi. "Hem aconseguit canviar la mentalitat del públic pel que fa al vi, com a mínim en clau local", apunta el director de l'esdeveniment, Josep Tubella.

Però, sens dubte, la qualitat dels vins presents a la cita ha fet de la Reus Viu el Vi el referent d'aquest tipus d'iniciatives que es fan al sud del país. "Els nostres vins són del nivell dels millors del món", exclama el director del certamen. Potser és per això que la fira reusenca té "caràcter internacional", destaca Sanromà. Així, el públic que aquest cap de setmana passi per la Llibertat tindrà l'opció de degustar els vins d'un parell de cellers del Rosselló francès.

El vermut, a la fira

Les DOQ Priorat i DO Montsant seran les més àmpliament representades a la 8a edició de Reus Viu el Vi. No obstant això, la DO Tarragona, la DO Terra Alta i la DO Conca de Barberà completaran l'oferta de la demarcació i també seran protagonistes. La DO Cava i la DO Catalunya seran la cirereta del programa d'enguany.

A banda, els amants del vermut podran degustar les elaboracions de Museu del Vermut, Vermuts Rofes, de Muller, Vermut Yzaguirre i Vermuts Miró. Aquests últims organitzaran per segon cop la ruta 'Reus, bressol del vermut' amb Còdol Educació per tal de descobrir els secrets d'aquest beuratge.

Us ve de gust fer un mos?

Finalment, des de la Cambra s'indica que la fira tindrà un parell més de novetats. La primera, la instal·lació d'unes casetes de fusta en substitució dels estands que s'havien usat fins ara. "Hi guanyem en estètica i en seguretat", revela Tubella. La segona novetat arribarà dissabte al matí, serà una ostrada solidària en memòria del futbolista Jordi Pitarque, mort d'una aturada cardiorespiratòria el 2010. La plantilla del CF Reus Deportiu, que acaba de pujar a Segona A, apadrinarà l'acte. Un consell? Marideu les ostres rissades del Delta (d'on era Pitarque) amb qualsevol dels vins blancs presents a la trobada.

Més consells. No us perdeu l'espai gastronòmic que ocuparà la zona central de Reus Viu el Vi, on hi trobareu les propostes gastronòmiques ideals per combinar-les amb la vostra copa de vi. Molta atenció, a més, a la coca amb recapte que s'hi servirà. Per 13 euros, obtindreu el paquet complet per viure com cal la fira. S'hi inclou la copa, cinc tiquets de degustació de vins, el catàleg i el barret de palla per protegir-se del sol. Pel mateix preu podreu disposar de cinc tiquets, els anomenats Vinxets, per fer un mos a la zona d'alimentació, que per separat tindran un cost de 2,5 euros. Aire lliure, amics, i bon menjar i beure. Se us acut una manera millor de passar el cap de setmana?

Més informació:

8a Reus Viu el Vi
Del 3 al 5 de juny
Plaça de la Llibertat, Reus
Concurs:
Sortegem 3 vals de 2x1

Etiquetes

Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris

‘Retrats de Vi’ o la vitalitat d’una nova generació vinícola

Cultura

‘Retrats de Vi’ o la vitalitat d’una nova generació vinícola

La Universitat Rovira i Virgili impulsa una col·lecció de reportatges dedicats a joves enòlegs escrits per Ruth Troyano. El Sommelier Josep Roca ha presentat el projecte a Barcelona

Per: Montserrat Serra

04.06.2016 02:00

La col·lecció Retrats de Vi, impulsada per la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona i escrita per la periodista vinícola Ruth Truyano, és d’aquells projectes que tenen la força i la virtut de copsar l’eclosió d’una nova generació d’enòlegs i viticultors, que tenen una manera pròpia d’entendre el vi i el paisatge vinícola, que marquen el present i que són garantia d’encarar un futur amb qualitat.
Retrats de Vi mostra les cares del món del vi a Catalunya: s’endinsa en el projecte vital i vinícola de joves viticultors, enòlegs de formació, que han estudiat a la URV. Els tres primers retrats que s’han publicat són sobre Anna Espelt del Celler Espelt a la DO Empordà; Toni Sànchez-Ortiz amb projectes a la DOQ Priorat i DO Tarragona; i Francesc Ferré, del Celler Frisach a la DO Terra Alta.
Totes tres monografies, que s’han editat en català, espanyol i anglès, s’han presentat aquesta setmana a la Llibreria Documenta de Barcelona, amb la presència de tots els protagonistes i amb un mestre de cerimònies d’excepció, el sommelier Josep Roca, del Celler de Can Roca.
La periodista Ruth Troyano, ànima del projecte i mà executora, va definir aquests retrats com a històries de vi, que reflecteixen una mirada humana del món del vi, i que contribueixen a fomentar un dels reptes contemporanis d’aquest món: la captació de gent jove cap al sector primari, l’agricultura.
Troyano va explicar que els tres primers retrats eren de tres enòlegs que estaven molt vinculats al paisatge, que eren persones inquietes i curioses, que s’havien format en la ciència, la tècnica i l’artesania (fer un vi per a la periodista s’acosta més a l’artesania que a l’art). Tres persones que tenen la capacitat de fer no només vins tècnics sinó també emocionals. Conservadors d’un paisatge vinícola, d’aquesta vivència en fan un ‘modus’ de vida, va observar Ruth Troyano. I va acabar dient que tenim un país dinàmic, amb enòlegs molt joves i ben formats, tant per haver passat per la universitat com per la formació donada pels pares i avis i també perquè no han renunciat a ampliar estudis a l’estranger.

D'esquerra a dreta: Francesc Ferré, Toni Sànchez-Ortiz, Josep Roca, Anna Espelt i Ruth Troyano. — D’esquerra a dreta: Francesc Ferré, Toni Sànchez-Ortiz, Josep Roca, Anna Espelt i Ruth Troyano.

Aleshores va intervenir Josep Roca. El sommelier del millor restaurant del món, que el dia abans era a la Rioja i que l’endemà marxava cap a Hong Kong, va començar recordant la importància de formar-se i de passar per la universitat. I va explicar que ell, després de passar per l’escola d’hostaleria i de fer el primer curs de sommelier l’any 1985, va saber que allò que feia al bar dels seus pares també es podia estudiar. I va mirar d’entrar a la Universitat Rovira i Virgili, però que en aquell moment ja no tenia la disponibilitat necessària, la URV era incompatible amb el seu projecte personal i el del seu germà, obrir el restaurant gastronòmic. Tenia vint-i-dos anys quan va obrir el Celler de Can Roca. I una segona confessió que va fer: ell s’ha adonat que no farà vi (tot i que hi ha qui l’anima a fer-lo), que ell té un projecte de vida diferent i que té una connexió amb la natura també diferent dels viticultors: ‘Visc dins d’un restaurant i estic més a prop d’un cuiner que d’un enòleg. Podria elaborar un vi de 3.000 ampolles o 10.000 amb algú altre i vendre-les fàcilment al restaurant, però no he de treure aquesta quota als viticultors que admiro, que dediquen la seva vida al vi. Nosaltres, això sí, som ambaixadors del vi, de la gent que transmet honestedat al món del vi.’
Josep Roca va parlar de la importància de passar per la universitat, de formar-se, però també va recordar que aquesta formació no és completa fins que l’enòleg no imprimeix al vi un estil propi, i que en aquest procés també hi entra el desaprendre i emprendre altres camins d’inspiració. Perquè un vi comporta una filosofia de vida i porta incorporades un cúmul d’històries.
Aleshores va dedicar un espai a cadascun dels enòlegs retratats. De Toni Sànchez-Ortiz en va dir que era eclèctic, polifacètic i curiós, sempre obert cap enfora i va destacar aquest encantament que té cap al món de les fermentacions. Del Francesc Ferré en va destacar la complicitat amb una tradició del treball callat, de sumar experiència i tradició i de pensar en el llegat del demà. Pagès de la cinquena província el va anomenar de manera simpàtica, també va destacar que reivindiqués la ‘Vernatxa‘. Militància festiva. ‘Hereu d’un món que és el de quan el vi feia sang, el temps de metralla i vinya. I s’atreveix amb els vins naturals, alliberant-se de certes cotilles, practicant el desaprendre també per ser capaç d’obrir camins.’ I va acabar dient que els seus vins no són seus, són de la Terra Alta (l’home sempre al darrere).
Finalment, va parlar de l’Anna Espelt, que coneix bé, i en va destacar l’esperit de lluita i d’esforç, recollint el llegat de l’avi, que ha estat inspiració per fer el seu vi. ‘Ella té una nova manera de fer vi a l’Empordà, que neix d’una realitat diferent, perquè l’Empordà necessita mostrar-se al món d’una altra manera’, va dir Josep Roca. Va recordar que Anna Espelt ha nascut en el món del vi amb una motxilla molt plena, perquè gestiona 185 hectàrees de vinya i no és fàcil això. I d’ella en va destacar el magnetisme, la capacitat, el talent, l’esforç ‘i, probablement, l’anhel per no defraudar els seus avis.’ També va destacar l’esforç que fa Anna Espelt per mirar de connectar amb el jovent i de lligar vi amb creativitat i surrealisme. ‘Enamorada de la varietat lledoner roig, s’obre a la natura, a l’enoturisme i a la cultura. A l’Empordà la necessitem i a Catalunya la lluirem.’
Després de les paraules de Josep Roca, cada elaborador també va adreçar unes paraules al públic i va explicar el vi que havien triat per tastar tot seguit. Va obrir el foc Anna Espelt, una mica aclaparada per les paraules que acabava de dir el sommelier. I va començar remarcant que aquells tres retrats eren tres exemples de l’onada de gent jove que fa vi a Catalunya. I va continuar: ‘Així com sovint he sentit dir al Pitu Roca que ell és cambrer, jo dic que sóc pagesa, i això ho puc dir gràcies a haver anat a la universitat. Perquè jo anava per científica, vaig estudiar biologia, però vaig acabar a la vinya i ajudant l’avi a fer el vi. Ell, tota la vida vinculat a la cooperativa de Pau, va muntar el seu propi celler quan tenia 69 anys. Però tenia molt clar el que volia.’ Anna Espelt també va destacar el mestratge d’Agustí Villarroya a la URV. Finalment va explicar perquè havia triat el vi ‘Sol i vent’ per tastar aquell vespre: ‘No l’he triat perquè sigui el més bo que fem al celler, sinó perquè és un vi que surt del meu projecte final de carrera, que va consistir a plantar una vinya al voltant del celler. L’avi i jo vam treure molt bona nota del projecte (ha, ha). Va ser la primera vegada que vam tornar la muntanya (a la vinya en pendent i terrasses), i va ser el primer vi ecològic que vam fer. Crec en l’ecologia, en els sòls vius. ‘Sol i vent’ és un vi que vam fer amb l’avi perquè ens va donar la gana, perquè ens venia de gust. Un vi amb molt de cos però sense fusta. I va ser el primer pas de cara a descobrir què és el vi de l’Empordà.’
Toni Sànchez-Ortiz va explicar que va començar a la Universitat Rovira i Virgili de forma virtual: el va matricular el seu oncle, perquè ell treballava a Alemanya aleshores, que és on va entrar en contacte amb el món del vi, després d’estudiar Química a la UB. Va explicar: ‘A la URV, com a fonament vaig aprendre la fermentació. De fet, vaig estudiar química per allunyar-me de la natura, fugint del Pirineu on havia nascut, del conreu de la patata, el blat de moro i l’olivera, però he acabat retornant a la natura a través de la vinya i el vi. Per tastar aquest vespre he pensat que, com que no estic ni a la Terra Alta ni a l’Empordà ni em sento adscrit a la tradició ni tampoc a la innovació, no he portat un vi sinó Kombutxa, te fermentat, amb gust de poma i gingebre, fet a partir d’aplicar els coneixements sobre fermentació que vaig aprendre a la universitat.’
Francesc Ferré va dir que la culpa que ell fes vi era dels seus pares, que li van transmetre l’amor a la terra i el sacrifici que suposa també. ‘Tota la vida a casa ens hem dedicat a l’agricultura. Ho he viscut des de petit. El lligam l’he tingut sempre. Jo no volia estudiar, però la mare que era un corcó em va anar burxant perquè estudiés i el pare em deia que sense estudis no li servia al camp tampoc. Així que vaig acabar fent el grau superior d’enologia a Falset. Era l’època de puixança del Priorat i vaig pensar que perquè no podia passar el mateix a la Terra Alta i vaig continuar estudiant a la Universitat Rovira i Virgili. I quan vaig tornar a casa vam començar a fer el nostre propi vi, ja que fins llavors el raïm de casa es venia a tercers. He triat la ‘Vernatxa‘ de Frisach, perquè representa un moment i un paisatge. És el vi que representa la meva mentalitat, un vi que és el paisatge de la Terra Alta.’
Els propers tres títols de Retrats de Vi apareixeran a finals d’any i es dedicaran a Sergi Colet de Colet Vins (Clàssic Penedès), Miquel Palau del Grup Roqueta (DO Pla de Bages) i Roser Amorós del Celler Carlania (DO Conca de Barberà). I a partir de l’any 2017 la periodicitat canviarà i només es publicarà un retrat cada any.

EL MÓN MIRA CATALUNYA

dilluns, 6 de juny del 2016