Puigdemont remet a ERC i PDeCAT de Madrid la decisió sobre la tramitació dels pressupostos
Torra es remet a Aragonès i assegura que no hi haurà cap "crisi" perquè els dos grups al Congrés actuaran a l'uníson
elMón
|
divendres, 11 de gener del 2019
Puigdemont remet a ERC i PDeCAT de Madrid la decisió sobre la tramitació dels pressupostos
Torra viatja als EUA i fa una conferència a l'Institut Luther King a les portes del judici per l'1-O
Procés
Torra viatja als EUA i fa una conferència a l'Institut Luther King a les portes del judici per l'1-O
Marta LasalasFoto: ACN
Barcelona. Divendres, 11 de gener de 2019
1 minut
El president, Quim Torra, iniciarà aquest dilluns, a
pocs dies vista del començament del judici per l'1-O, un viatge oficial
als Estats Units, en concret a Sant Francisco, Washington i Idaho,
durant el qual pronunciarà una conferència convidat per The Martin Luther King, Jr. Research & Education Institute de la Universitat d'Stanford.
La conferència es farà al Centre d'Humanitats de la Universitat i Torra prendrà part abans en un classe conjunta amb el director de l’Institut, Clayborne Carson, que és qui l’ha convidat a participar en aquest acte.
El contacte entre Carson i Torra va sorgir arran de la polèmica provocada per una informació de El Confidencial on s’assegurava que el director de l'Institut Martin Luther King hauria mostrat el seu disgust per la utilització per part del president de la Generalitat de la figura de l’activista pels drets civils assassinat el 1968 a Memphis.
Posteriorment, Carson va desmentir aquesta informació i va assegurar estar satisfet que qualsevol moviment utilitzi les tècniques no violentes que King sempre va defensar.
La intervenció a l'Institut Martin Luther King serà dilluns, mentre que dimarts Torra, que viatja acompanyat de la consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacon, visitarà diferents empreses tecnològiques ubicades a Silicon Valley. Tot seguit, es traslladarà a Idaho i Washington en el que s'ha descrit com a visita privada del president però durant la qual mantindrà diferents reunions de caràcter polític.
No és el primer cop que el president viatja als Estats Units. A finals de juny de l'any passat va acudir a Washington a l'Smithsonian Foklife Festival, on Catalunya era cultura convidada. Precisament, durant la participació en la recepció oficial organitzada pel Festival es va produir un enfrontament amb l'ambaixador espanyol als Estats Units, aleshores Pedro Morenés. Després que Torra va aprofitar la seva intervenció pública per denunciar l'existència de presos i exiliats, Morenés va titllar el president de mentider, la qual cosa va provocar que la delegació catalana abandonés la recepció.
La conferència es farà al Centre d'Humanitats de la Universitat i Torra prendrà part abans en un classe conjunta amb el director de l’Institut, Clayborne Carson, que és qui l’ha convidat a participar en aquest acte.
El contacte entre Carson i Torra va sorgir arran de la polèmica provocada per una informació de El Confidencial on s’assegurava que el director de l'Institut Martin Luther King hauria mostrat el seu disgust per la utilització per part del president de la Generalitat de la figura de l’activista pels drets civils assassinat el 1968 a Memphis.
Posteriorment, Carson va desmentir aquesta informació i va assegurar estar satisfet que qualsevol moviment utilitzi les tècniques no violentes que King sempre va defensar.
La intervenció a l'Institut Martin Luther King serà dilluns, mentre que dimarts Torra, que viatja acompanyat de la consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacon, visitarà diferents empreses tecnològiques ubicades a Silicon Valley. Tot seguit, es traslladarà a Idaho i Washington en el que s'ha descrit com a visita privada del president però durant la qual mantindrà diferents reunions de caràcter polític.
No és el primer cop que el president viatja als Estats Units. A finals de juny de l'any passat va acudir a Washington a l'Smithsonian Foklife Festival, on Catalunya era cultura convidada. Precisament, durant la participació en la recepció oficial organitzada pel Festival es va produir un enfrontament amb l'ambaixador espanyol als Estats Units, aleshores Pedro Morenés. Després que Torra va aprofitar la seva intervenció pública per denunciar l'existència de presos i exiliats, Morenés va titllar el president de mentider, la qual cosa va provocar que la delegació catalana abandonés la recepció.
El català entra en el grup de les vint llengües més utilitzades a la Wikipedia Ha arribat a 600.000 articles
09.01.2019 12:17
La Viquipèdia en català ha arribat a 600.000 articles, amb la creació de la biografia de l’activista de Cornellà de Llobregat Pura Velarde.
Amb aquesta xifra, la versió catalana de l’enciclopèdia lliure en línia
es converteix en la vintena més utilitzada, pel que fa a nombre
d’articles entrats, de les 303 versions idiomàtiques registrades.
La Viquipèdia en català se situa després de la versió serba i avança la noruega. Més de 300.000 editors hi han contribuït d’ençà que l’any 2001 se’n va crear la primera entrada.
El 2018 es van fer 196,5 milions de consultes a la Viquipèdia en català, de manera que és la 36a llengua més llegida del món. Wikipedia informa que a l’estat espanyol el 3,8% de consultes són en català. A l’estat francès volten el 0,2% i a Andorra el 0,5%.
La Viquipèdia en català se situa després de la versió serba i avança la noruega. Més de 300.000 editors hi han contribuït d’ençà que l’any 2001 se’n va crear la primera entrada.
El 2018 es van fer 196,5 milions de consultes a la Viquipèdia en català, de manera que és la 36a llengua més llegida del món. Wikipedia informa que a l’estat espanyol el 3,8% de consultes són en català. A l’estat francès volten el 0,2% i a Andorra el 0,5%.
L’Amical de Mauthausen organitza a Lleida la seva exposició més gran
L’Amical de Mauthausen organitza a Lleida la seva exposició més gran
L'exposició mostra l'horror de l'Holocaust a partir de fotografies que es conserven del camp de concentració nazi
10.01.2019 16:07
La Biblioteca Pública de Lleida
acull des d’ahir i fins al proper 28 de febrer l’exposició ‘Imatges i
memòria de Mauthausen’, la més gran de la que disposa l’entitat Amical
de Mauthausen, amb trenta plafons de grans dimensions.
L’exposició mostra l’horror de l’Holocaust a partir de fotografies que es conserven del camp de concentració nazi situat a territori austríac. Les instantànies es van poder conservar gràcies a l’existència d’una xarxa interna clandestina de deportats que va poder guardar i amagar diversos negatius que estaven destinats a ser destruïts.
Una de les persones més destacades del salvament d’aquest material fotogràfic va ser el fotògraf català Francesc Boix i, de fet, ell mateix va ser qui va fotografiar l’alliberament del camp el dia 5 de maig de 1945.
El grup de joves que, de manera secreta, es va dedicar a extreure les imatges fora del camp era conegut com a Komando Poschacher. Una part d’aquest material es va utilitzar en el procés de Nuremberg contra alguns dels principals líders nazis.
Aquesta acció forma part del treball pel foment de la Cultura de Pau, la recuperació de la Memòria Democràtica i la sensibilització ciutadana pel respecte pels drets humans que porta a terme la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Lleida.
També l’arribada de l’exposició a Lleida ha estat possible gràcies al conveni signat amb l’Amical pel projecte Buchenwald-Mauthausen, que té com a objectiu donar a conèixer la deportació als camps de concentració nazis i, especialment, la dels republicans espanyols, en l’àmbit pedagògic dels instituts de secundària de Lleida.
L’exposició mostra l’horror de l’Holocaust a partir de fotografies que es conserven del camp de concentració nazi situat a territori austríac. Les instantànies es van poder conservar gràcies a l’existència d’una xarxa interna clandestina de deportats que va poder guardar i amagar diversos negatius que estaven destinats a ser destruïts.
Una de les persones més destacades del salvament d’aquest material fotogràfic va ser el fotògraf català Francesc Boix i, de fet, ell mateix va ser qui va fotografiar l’alliberament del camp el dia 5 de maig de 1945.
El grup de joves que, de manera secreta, es va dedicar a extreure les imatges fora del camp era conegut com a Komando Poschacher. Una part d’aquest material es va utilitzar en el procés de Nuremberg contra alguns dels principals líders nazis.
Aquesta acció forma part del treball pel foment de la Cultura de Pau, la recuperació de la Memòria Democràtica i la sensibilització ciutadana pel respecte pels drets humans que porta a terme la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Lleida.
També l’arribada de l’exposició a Lleida ha estat possible gràcies al conveni signat amb l’Amical pel projecte Buchenwald-Mauthausen, que té com a objectiu donar a conèixer la deportació als camps de concentració nazis i, especialment, la dels republicans espanyols, en l’àmbit pedagògic dels instituts de secundària de Lleida.
Set claus i tres escàndols que desacrediten la causa contra l’independentisme al Suprem
06.01.2019 21:50
‘Es vulneren drets civils d’una
manera molt evident i cal actuar d’alguna manera. No poden romandre
impassibles en una situació tan injusta com aquesta.’ Aquesta és la
reflexió que la tardor del 2017 va portar l’advocat Lluís Mestres i un
grup de col·legues seus a organitzar-se quan van veure l’empresonament
dels presos polítics i l’exili d’una part del govern. Aplegats en l’Associació Atenes,
van decidir de fer la seva aportació en l’estratègia judicial contra
l’ofensiva repressora de l’estat espanyol. I es van fixar especialment
en la cúpula judicial, en la dinàmica corruptiva que ja feia anys que
s’hi anava coent i que l’acció venjativa contra l’independentisme ha
anat posant de manifest. Han desplegat la seva acció de manera discreta i
coordinada amb els presos i els seus advocats, perquè cap dels passos
els pugui perjudicar, sinó ajudar.
I per això han presentat dues querelles. La primera, prenent l’informe Greco del Consell d’Europa, que adverteix l’estat espanyol de la manca d’independència judicial pel sistema de nomenament dels magistrats. Va ser contra els vint membres del CGPJ perquè vulneraven les normes de designació de magistrats, prevaricació continuada administrativa. Van relatar set casos de nomenaments de jutges vinculats al PP. Després la van ampliar pel nomenament de Carmen Lamela a la sala segona del Suprem i per un cas més flagrant, el del tracte de favor de Sofía Marchena, la filla del president de la sala del tribunal que jutjarà els presos polítics. La segona querella, contra el Tribunal Constitucional i els membres del govern Rajoy, per haver vulnerat els drets polítics de Carles Puigdemont i haver-li impedit de poder ésser investit president ara farà un any.
Havent examinat amb lupa les accions i les decisions dels jutges del Suprem durant aquest any llarg de causa contra l’independentisme, l’Associació Atenes té clares quines són les claus que la desacrediten i quins són alguns dels escàndols en què s’han fixat que palesen un funcionament irregular de la cúpula judicial espanyola. Lluís Mestres ho explica en deu punts.
1. Un judici amb irregularitats i sense fonament legal
És un judici que no té fonament legal. Sí que van tenir una certa cura d’intentar respectar les garanties tan bon punt la causa va arribar al Suprem. Al començament va ser un desastre, van vulnerar els drets més bàsics de qualsevol defensa. No poden comunicar un dia festiu que l’endemà toca anar a Madrid a algú que visqui a Barcelona, donar-li menys de vint-i-quatre hores per a estudiar les acusacions i preparar una declaració a l’Audiència espanyola. Això sí que és una irregularitat processal greu. Però un cop dins el procediment, tot i que es poden anar trobant interlocutòries que no compleixen tots els requisits, sí que es nota que el Suprem intenta anar polint les garanties processals perquè ningú no els pugui dir que no les respecten. Però això és maquillatge. La raó de fons és una il·legalitat com una casa, perquè han anat instruint una causa sabent que no hi havia delicte. La gravetat és aquesta. No em crec que un magistrat del Suprem digui que hi ha indicis de criminalitat. No hi ha cap jurista amb una mica de dignitat que pugui dir que això se sustenta en un delicte real.
2. L’estratagema del Suprem per a mantenir el cas encara que no li toca
Sembla que el tribunal digui que hi ha una raó d’estat per a fer-ho. I s’inventa l’excusa legal dient que, com que els fets que jutja tenen efecte a tot l’estat, s’ho queda perquè n’és la màxima autoritat judicial: és el Tribunal Suprem. Aquest és un argument molt poc jurídic. Entre els acusats en aquesta causa especial n’hi ha només del delicte de desobediència. I és evident que, per una desobediència, el màxim òrgan de l’estat no pot jutjar una causa. Per això, per evitar cap possible causa de nul·litat, envia aquests acusats al TSJC. Però és bàsicament un criteri estratègic; el Suprem no actua per criteris jurídics, sinó de comoditat estratègica i d’interès. A ells els interessa de poder resoldre aquesta causa de manera àgil i retallant tant com puguin el temps que pot durar el judici. Passant uns quants acusats al TSJC amb l’excusa de la desobediència, s’estalvia d’haver-los de jutjar i només en jutjarà dotze. És una decisió d’oportunitat, no pas jurídica. És una decisió que pren algú que pensa en clau política. Mantenen aquesta causa per criteris polítics. Per això els presos i les defenses diuen que és un judici polític i que cal defensar-se políticament. Jurídicament no hi ha res a discutir perquè no hi ha delicte. I a tot això cal afegir que el Suprem té un inconvenient molt gran a l’hora de jutjar, que és la privació d’una segona instància judicial a qui es defensa.
3. Una operació de càstig ràpid i sense fre
Encara que els jutges del Suprem fossin un poder aïllat completament de l’executiu farien exactament igual. No els cal la influència de ningú; ja actuen motu proprio. No cal la trucadeta d’una Soraya (que de vegades ja hi va trucar). Ja actuen de manera autònoma amb la voluntat ferma de defensar l’estat. Aquesta és la seva funció. La sala penal és molt ben composada i instruïda per a fer com fan. I estic convençut que actualment hi ha hagut moments d’una gran dissonància, sobretot ara que governa el PSOE, entre els criteris del govern i els del Suprem espanyols. Penso que al PSOE no li interessa per a res de fer aquest judici, o en tot cas de prorrogar-lo tant com puguin perquè no arribi abans de les municipals. En canvi, el Suprem ha mantingut una línia i no l’abandonarà. Ara mateix em penso que no hi ha aquesta connexió que hi havia hagut entre l’executiu i el TS, i que fins i tot hi ha una contraposició. Però el Suprem té la seva dinàmica, i ells estan convençuts ara mateix que són els garants de l’estat.
4. La designació irregular de Llarena com a jutge instructor
Quan Llarena va entrar a formar part de la sala penal del Tribunal Suprem hi havia dotze magistrats. A l’hora de designar qui instrueix una causa especial com la de l’1-O, cal tenir presents els qui ja d’entrada no poden ser instructors perquè van formar part de la sala d’admissions; després, els qui ja porten causes especials o formen part d’una altra sala…En total, eren set els qui no la podien assumir, la causa. I al final restaven cinc magistrats que sí que podien instruir. L’ordre que cal seguir sempre és que assumeixi la causa el més antic; i Llarena era el més nou, el darrer de la llista. Però, per alguna raó que desconeixem, cap dels quatre anteriors a Llarena no va agafar la causa. I no tenim cap dubte que Llarena va ser designat a dit perquè portés ell la causa. Però no vol dir que en tinguem la prova última, perquè hem intentat accedir a la informació interna del Suprem per saber com es va decidir que Llarena fos instructor i no pas els altres quatre, però no ens la faciliten. Ens remeten contínuament a les normes de repartiment, que ja sabem. No tenim el moment de la decisió. Ens pensem que era el més controlable per Carlos Lesmes. Si és instructor un Colmenero o un Del Moral, que són magistrats amb molts anys d’experiència i que tenen els seus criteris i més veterania que Marchena o Lesmes mateix, són poc dominables. D’una banda, amb Llarena hi ha l’amistat, però també que és més dominable. La idea que ho portés Llarena era que tots fossin al darrera dirigint la instrucció.
5. La mà de Marchena controlant-ho tot
Dit per magistrats que coneixen l’interior del Suprem, hi ha moltes decisions que es prenen fent un cafè. Difícilment un jutge instructor d’una causa especial com aquesta no contrasta amb els companys les decisions a prendre. Estic gairebé segur que hi ha moltes decisions que Llarena contrastava amb els companys i que moltes més s’han pres prenent un cafè, una copeta o un puro. I entenc que Llarena es volia assegurar que, en cas que hi hagués recursos, comptava que l’apel·lació fos resolta amb la mateixa fermesa amb què ell actuava. Com que tot passa dins la mateixa sala, és fàcil d’amanir-ho tot entre els companys. Són dotze. Marchena no s’hi podia posar, però estic convençut que Llarena no va prendre sol les decisions. D’altra banda, la renúncia de Marchena a presidir el CGPJ fou una maniobra per a mantenir-lo al capdavant del judici a l’1-O. L’estratègia política del PP amb l’escàndol dels Whatsapps de Cosidó era molt estudiada per a no desenganxar Marchena de la sala. I aquest és un dels problemes del Suprem: Si tot es fa a la mateixa sala, si tot és concentrat a la sala segona, és molt difícil de desvincular la instrucció de l’enjudiciament, i estic convençut que tant Marchena com altres membres del TS coneixien perfectament la instrucció de Llarena i que l’han comentada.
6. Magistrats de perfil ultraconservador
Marchena és una persona molt tacada i amb la imparcialitat discutida. Ha tingut problemes dins el TS i en el seu entorn que demostren que és molt afectat directament per aquesta causa. És una persona que honestament se n’hauria de retirar. Però és que honestament tota la sala hauria de dir que això no ho poden jutjar ells i haurien de tornar la causa a Catalunya. De fet, no hi hauria d’haver ni causa. I tots els magistrats tenen un perfil molt semblant sobre la manera de pensar i l’actitud que tindran en el judici. Intentaran mantenir el màxim respecte vers les normes processals però la decisió ja és presa. I és una decisió acordada. Em costa de pensar que no sigui una decisió que hagin portat en petit comitè a resoldre els aspectes d’una manera molt compacta. Cada vegada que les defenses han fet un recurs dins la instrucció i l’ha resolt la sala d’apel·lacions dins la mateixa sala del Suprem, aquesta sala encara ha estat més dura que no pas el jutge instructor. Quan teníem molt clar que l’instructor, Pablo Llarena, cometia moltes irregularitats o feia moltes afirmacions que no eren pròpies, la sala d’apel·lació ho confirmava i ho potenciava. És un perfil de magistrats durs, molt conservadors, alguns d’ultraconservadors i amb un gran ascendent de l’Opus Dei. Aquesta gent per a mi no són al Suprem perquè siguin els millors juristes del país, sinó perquè són els més afins al poder i en qui el poder pot confiar per defensar la unitat de l’estat.
7. Una estructura pensada i dissenyada per Federico Trillo
La dinàmica del procés judicial, quan va engegar la tardor del 2017, era compartida per tot el Suprem, la fiscalia, el govern espanyol de Rajoy i Sáenz de Santamaría. Hi havia una sintonia i es complia el manual que havia preparat Federico Trillo, que és l’alma mater de l’estructura judicial actual. La manera d’organitzar el sistema de nomenaments i de col·locar gent interessada en les diferents sales que podien veure causes especials de corrupció o de polítics, com és el cas, prové de Trillo, l’enginyer de tot això que tenim ara. Quan el PP es veu amb la necessitat de defensar l’estat i de posar en marxa la maquinària judicial, allò és una bassa d’oli, hi ha una coordinació absoluta, era tot preparat per a actuar en situacions com aquesta. És evident que el PP i el Suprem tenen una sintonia política claríssima. Això funcionava com un rellotge. Aquesta estructura que va dissenyar Trillo ha permès de fer els nomenaments de les màximes autoritats de la justícia espanyola amb el perfil conservador que els interessava. El nucli de poder és al CGPJ. Qui el controla, controla la justícia. Per tant, el gran secret va ser organitzar bé la manera de nomenar, que alterava allò que en principi la llei deia que havia de ser per mèrits i capacitació. Però analitzant els casos de qui va ser nomenat, un s’adona que no eren ni molt menys els qui tenien més mèrits i més capacitat però que eren molt vinculats al PP.
El CGPJ designa del president del TS fins als presidents de les audiències provincials de tot l’estat espanyol. Tot passa pel CGPJ. Si hi ha una terna per a una plaça determinada, aquest òrgan decideix qui l’ocuparà examinant-ne els mèrits i la qualificació. Però és clar que, veient que la sala segona ha tingut tres vacants, com les designen, i qui hi posen…
8. L’escàndol Concepción Espejel
Un cas paradigmàtic del control polític en el nomenament d’alts càrrecs en la judicatura espanyola és el de Concepción Espejel. Era membre de la sala penal de l’Audiència espanyola i quan va arribar el primer cas de la Gürtel, els companys de sala li diuen que ella no pot portar el cas perquè és amiga íntima de María Dolores de Cospedal. Sabent-ho, s’absté de portar la causa abans no la recusessin. Però al PP se li acut en aquell moment que a la sala penal li cal un president i crea el lloc, on va a parar Concepción Espejel. Per tant, de ser companya de sala dels magistrats que diuen que no pot portar el cas passa a ser la presidenta d’aquests companys i, per tant, a tenir el control de la sala. És una fórmula que s’empesquen per no perdre el control de res.
9. L’escàndol Sofía Marchena
Feia l’oposició de jutgessa i ha acabat fent de fiscal, quan això no és possible, perquè són dues carreres paral·leles i la separació és fonamental. Va començar la carrera de jutgessa a l’escola dirigida per Gema Espinosa, muller de Llarena, es va posar malalta i va deixar l’oposició a mitges. Quan va tornar no va poder accedir a la que pretenia i, en comptes de tornar a començar, va rebre l’ajuda d’algú que li va permetre d’entrar en algun lloc: Efectivament, Gema Espinosa va fer una carta dient que Sofía Marchena tenia mèrits i capacitat per a fer l’oposició per a fiscal, que encara era oberta. Amb l’agreujant que hi havia una vacant de trenta-cinc places i totes ja eren ocupades. Per nota, no hi entrava. I van crear la plaça trenta-sis, ajustada de manera que la nota de Sofía Marchena hi encaixava. A més, vam haver de fer una tercera denúncia contra el fiscal Luis Navajas, que és qui ens impugna tot allò que fem i fa tot allò que li toca fer com a fiscal de la sala segona.
10. L’escàndol del fiscal Navajas
En el cas de Sofía Marchena, ell va respondre que no hi havia motiu per a denunciar i va acabar afirmant que s’havien posat en contacte amb qui tocava el número trenta-sis per a opositar de fiscal i que havia declinat de formar-ne part. Això ens ho diu per escrit. Resulta que hi havia cinc-cents opositors que havien estudiat durant anys que haurien pogut tenir més opcions per a aconseguir aquesta plaça que no pas Sofía Marchena. I la persona a qui tocava resulta que ho va declinar després d’haver rebut a trucada de la fiscalia. I això, el fiscal ho diu per escrit i ho diu amb tota la barra. Qui és ell per a trucar a ningú? És clar, vam anar a anticorrupció a presentar una denúncia contra aquest fiscal. Se m’acudeixen dues coses: Que a qui tocava la plaça trenta-sis estava cansat, no volia ser fiscal i era amic de la Marchena i va declinar amablement o bé que va cobrar per renunciar. Hi ha corrupció en qualsevol d’aquests casos.
I per això han presentat dues querelles. La primera, prenent l’informe Greco del Consell d’Europa, que adverteix l’estat espanyol de la manca d’independència judicial pel sistema de nomenament dels magistrats. Va ser contra els vint membres del CGPJ perquè vulneraven les normes de designació de magistrats, prevaricació continuada administrativa. Van relatar set casos de nomenaments de jutges vinculats al PP. Després la van ampliar pel nomenament de Carmen Lamela a la sala segona del Suprem i per un cas més flagrant, el del tracte de favor de Sofía Marchena, la filla del president de la sala del tribunal que jutjarà els presos polítics. La segona querella, contra el Tribunal Constitucional i els membres del govern Rajoy, per haver vulnerat els drets polítics de Carles Puigdemont i haver-li impedit de poder ésser investit president ara farà un any.
Havent examinat amb lupa les accions i les decisions dels jutges del Suprem durant aquest any llarg de causa contra l’independentisme, l’Associació Atenes té clares quines són les claus que la desacrediten i quins són alguns dels escàndols en què s’han fixat que palesen un funcionament irregular de la cúpula judicial espanyola. Lluís Mestres ho explica en deu punts.
1. Un judici amb irregularitats i sense fonament legal
És un judici que no té fonament legal. Sí que van tenir una certa cura d’intentar respectar les garanties tan bon punt la causa va arribar al Suprem. Al començament va ser un desastre, van vulnerar els drets més bàsics de qualsevol defensa. No poden comunicar un dia festiu que l’endemà toca anar a Madrid a algú que visqui a Barcelona, donar-li menys de vint-i-quatre hores per a estudiar les acusacions i preparar una declaració a l’Audiència espanyola. Això sí que és una irregularitat processal greu. Però un cop dins el procediment, tot i que es poden anar trobant interlocutòries que no compleixen tots els requisits, sí que es nota que el Suprem intenta anar polint les garanties processals perquè ningú no els pugui dir que no les respecten. Però això és maquillatge. La raó de fons és una il·legalitat com una casa, perquè han anat instruint una causa sabent que no hi havia delicte. La gravetat és aquesta. No em crec que un magistrat del Suprem digui que hi ha indicis de criminalitat. No hi ha cap jurista amb una mica de dignitat que pugui dir que això se sustenta en un delicte real.
2. L’estratagema del Suprem per a mantenir el cas encara que no li toca
Sembla que el tribunal digui que hi ha una raó d’estat per a fer-ho. I s’inventa l’excusa legal dient que, com que els fets que jutja tenen efecte a tot l’estat, s’ho queda perquè n’és la màxima autoritat judicial: és el Tribunal Suprem. Aquest és un argument molt poc jurídic. Entre els acusats en aquesta causa especial n’hi ha només del delicte de desobediència. I és evident que, per una desobediència, el màxim òrgan de l’estat no pot jutjar una causa. Per això, per evitar cap possible causa de nul·litat, envia aquests acusats al TSJC. Però és bàsicament un criteri estratègic; el Suprem no actua per criteris jurídics, sinó de comoditat estratègica i d’interès. A ells els interessa de poder resoldre aquesta causa de manera àgil i retallant tant com puguin el temps que pot durar el judici. Passant uns quants acusats al TSJC amb l’excusa de la desobediència, s’estalvia d’haver-los de jutjar i només en jutjarà dotze. És una decisió d’oportunitat, no pas jurídica. És una decisió que pren algú que pensa en clau política. Mantenen aquesta causa per criteris polítics. Per això els presos i les defenses diuen que és un judici polític i que cal defensar-se políticament. Jurídicament no hi ha res a discutir perquè no hi ha delicte. I a tot això cal afegir que el Suprem té un inconvenient molt gran a l’hora de jutjar, que és la privació d’una segona instància judicial a qui es defensa.
3. Una operació de càstig ràpid i sense fre
Encara que els jutges del Suprem fossin un poder aïllat completament de l’executiu farien exactament igual. No els cal la influència de ningú; ja actuen motu proprio. No cal la trucadeta d’una Soraya (que de vegades ja hi va trucar). Ja actuen de manera autònoma amb la voluntat ferma de defensar l’estat. Aquesta és la seva funció. La sala penal és molt ben composada i instruïda per a fer com fan. I estic convençut que actualment hi ha hagut moments d’una gran dissonància, sobretot ara que governa el PSOE, entre els criteris del govern i els del Suprem espanyols. Penso que al PSOE no li interessa per a res de fer aquest judici, o en tot cas de prorrogar-lo tant com puguin perquè no arribi abans de les municipals. En canvi, el Suprem ha mantingut una línia i no l’abandonarà. Ara mateix em penso que no hi ha aquesta connexió que hi havia hagut entre l’executiu i el TS, i que fins i tot hi ha una contraposició. Però el Suprem té la seva dinàmica, i ells estan convençuts ara mateix que són els garants de l’estat.
4. La designació irregular de Llarena com a jutge instructor
Quan Llarena va entrar a formar part de la sala penal del Tribunal Suprem hi havia dotze magistrats. A l’hora de designar qui instrueix una causa especial com la de l’1-O, cal tenir presents els qui ja d’entrada no poden ser instructors perquè van formar part de la sala d’admissions; després, els qui ja porten causes especials o formen part d’una altra sala…En total, eren set els qui no la podien assumir, la causa. I al final restaven cinc magistrats que sí que podien instruir. L’ordre que cal seguir sempre és que assumeixi la causa el més antic; i Llarena era el més nou, el darrer de la llista. Però, per alguna raó que desconeixem, cap dels quatre anteriors a Llarena no va agafar la causa. I no tenim cap dubte que Llarena va ser designat a dit perquè portés ell la causa. Però no vol dir que en tinguem la prova última, perquè hem intentat accedir a la informació interna del Suprem per saber com es va decidir que Llarena fos instructor i no pas els altres quatre, però no ens la faciliten. Ens remeten contínuament a les normes de repartiment, que ja sabem. No tenim el moment de la decisió. Ens pensem que era el més controlable per Carlos Lesmes. Si és instructor un Colmenero o un Del Moral, que són magistrats amb molts anys d’experiència i que tenen els seus criteris i més veterania que Marchena o Lesmes mateix, són poc dominables. D’una banda, amb Llarena hi ha l’amistat, però també que és més dominable. La idea que ho portés Llarena era que tots fossin al darrera dirigint la instrucció.
5. La mà de Marchena controlant-ho tot
Dit per magistrats que coneixen l’interior del Suprem, hi ha moltes decisions que es prenen fent un cafè. Difícilment un jutge instructor d’una causa especial com aquesta no contrasta amb els companys les decisions a prendre. Estic gairebé segur que hi ha moltes decisions que Llarena contrastava amb els companys i que moltes més s’han pres prenent un cafè, una copeta o un puro. I entenc que Llarena es volia assegurar que, en cas que hi hagués recursos, comptava que l’apel·lació fos resolta amb la mateixa fermesa amb què ell actuava. Com que tot passa dins la mateixa sala, és fàcil d’amanir-ho tot entre els companys. Són dotze. Marchena no s’hi podia posar, però estic convençut que Llarena no va prendre sol les decisions. D’altra banda, la renúncia de Marchena a presidir el CGPJ fou una maniobra per a mantenir-lo al capdavant del judici a l’1-O. L’estratègia política del PP amb l’escàndol dels Whatsapps de Cosidó era molt estudiada per a no desenganxar Marchena de la sala. I aquest és un dels problemes del Suprem: Si tot es fa a la mateixa sala, si tot és concentrat a la sala segona, és molt difícil de desvincular la instrucció de l’enjudiciament, i estic convençut que tant Marchena com altres membres del TS coneixien perfectament la instrucció de Llarena i que l’han comentada.
6. Magistrats de perfil ultraconservador
Marchena és una persona molt tacada i amb la imparcialitat discutida. Ha tingut problemes dins el TS i en el seu entorn que demostren que és molt afectat directament per aquesta causa. És una persona que honestament se n’hauria de retirar. Però és que honestament tota la sala hauria de dir que això no ho poden jutjar ells i haurien de tornar la causa a Catalunya. De fet, no hi hauria d’haver ni causa. I tots els magistrats tenen un perfil molt semblant sobre la manera de pensar i l’actitud que tindran en el judici. Intentaran mantenir el màxim respecte vers les normes processals però la decisió ja és presa. I és una decisió acordada. Em costa de pensar que no sigui una decisió que hagin portat en petit comitè a resoldre els aspectes d’una manera molt compacta. Cada vegada que les defenses han fet un recurs dins la instrucció i l’ha resolt la sala d’apel·lacions dins la mateixa sala del Suprem, aquesta sala encara ha estat més dura que no pas el jutge instructor. Quan teníem molt clar que l’instructor, Pablo Llarena, cometia moltes irregularitats o feia moltes afirmacions que no eren pròpies, la sala d’apel·lació ho confirmava i ho potenciava. És un perfil de magistrats durs, molt conservadors, alguns d’ultraconservadors i amb un gran ascendent de l’Opus Dei. Aquesta gent per a mi no són al Suprem perquè siguin els millors juristes del país, sinó perquè són els més afins al poder i en qui el poder pot confiar per defensar la unitat de l’estat.
7. Una estructura pensada i dissenyada per Federico Trillo
La dinàmica del procés judicial, quan va engegar la tardor del 2017, era compartida per tot el Suprem, la fiscalia, el govern espanyol de Rajoy i Sáenz de Santamaría. Hi havia una sintonia i es complia el manual que havia preparat Federico Trillo, que és l’alma mater de l’estructura judicial actual. La manera d’organitzar el sistema de nomenaments i de col·locar gent interessada en les diferents sales que podien veure causes especials de corrupció o de polítics, com és el cas, prové de Trillo, l’enginyer de tot això que tenim ara. Quan el PP es veu amb la necessitat de defensar l’estat i de posar en marxa la maquinària judicial, allò és una bassa d’oli, hi ha una coordinació absoluta, era tot preparat per a actuar en situacions com aquesta. És evident que el PP i el Suprem tenen una sintonia política claríssima. Això funcionava com un rellotge. Aquesta estructura que va dissenyar Trillo ha permès de fer els nomenaments de les màximes autoritats de la justícia espanyola amb el perfil conservador que els interessava. El nucli de poder és al CGPJ. Qui el controla, controla la justícia. Per tant, el gran secret va ser organitzar bé la manera de nomenar, que alterava allò que en principi la llei deia que havia de ser per mèrits i capacitació. Però analitzant els casos de qui va ser nomenat, un s’adona que no eren ni molt menys els qui tenien més mèrits i més capacitat però que eren molt vinculats al PP.
El CGPJ designa del president del TS fins als presidents de les audiències provincials de tot l’estat espanyol. Tot passa pel CGPJ. Si hi ha una terna per a una plaça determinada, aquest òrgan decideix qui l’ocuparà examinant-ne els mèrits i la qualificació. Però és clar que, veient que la sala segona ha tingut tres vacants, com les designen, i qui hi posen…
8. L’escàndol Concepción Espejel
Un cas paradigmàtic del control polític en el nomenament d’alts càrrecs en la judicatura espanyola és el de Concepción Espejel. Era membre de la sala penal de l’Audiència espanyola i quan va arribar el primer cas de la Gürtel, els companys de sala li diuen que ella no pot portar el cas perquè és amiga íntima de María Dolores de Cospedal. Sabent-ho, s’absté de portar la causa abans no la recusessin. Però al PP se li acut en aquell moment que a la sala penal li cal un president i crea el lloc, on va a parar Concepción Espejel. Per tant, de ser companya de sala dels magistrats que diuen que no pot portar el cas passa a ser la presidenta d’aquests companys i, per tant, a tenir el control de la sala. És una fórmula que s’empesquen per no perdre el control de res.
9. L’escàndol Sofía Marchena
Feia l’oposició de jutgessa i ha acabat fent de fiscal, quan això no és possible, perquè són dues carreres paral·leles i la separació és fonamental. Va començar la carrera de jutgessa a l’escola dirigida per Gema Espinosa, muller de Llarena, es va posar malalta i va deixar l’oposició a mitges. Quan va tornar no va poder accedir a la que pretenia i, en comptes de tornar a començar, va rebre l’ajuda d’algú que li va permetre d’entrar en algun lloc: Efectivament, Gema Espinosa va fer una carta dient que Sofía Marchena tenia mèrits i capacitat per a fer l’oposició per a fiscal, que encara era oberta. Amb l’agreujant que hi havia una vacant de trenta-cinc places i totes ja eren ocupades. Per nota, no hi entrava. I van crear la plaça trenta-sis, ajustada de manera que la nota de Sofía Marchena hi encaixava. A més, vam haver de fer una tercera denúncia contra el fiscal Luis Navajas, que és qui ens impugna tot allò que fem i fa tot allò que li toca fer com a fiscal de la sala segona.
10. L’escàndol del fiscal Navajas
En el cas de Sofía Marchena, ell va respondre que no hi havia motiu per a denunciar i va acabar afirmant que s’havien posat en contacte amb qui tocava el número trenta-sis per a opositar de fiscal i que havia declinat de formar-ne part. Això ens ho diu per escrit. Resulta que hi havia cinc-cents opositors que havien estudiat durant anys que haurien pogut tenir més opcions per a aconseguir aquesta plaça que no pas Sofía Marchena. I la persona a qui tocava resulta que ho va declinar després d’haver rebut a trucada de la fiscalia. I això, el fiscal ho diu per escrit i ho diu amb tota la barra. Qui és ell per a trucar a ningú? És clar, vam anar a anticorrupció a presentar una denúncia contra aquest fiscal. Se m’acudeixen dues coses: Que a qui tocava la plaça trenta-sis estava cansat, no volia ser fiscal i era amic de la Marchena i va declinar amablement o bé que va cobrar per renunciar. Hi ha corrupció en qualsevol d’aquests casos.
Andrej Hunko: ‘L’arrest de Puigdemont va canviar les coses a Alemanya’
09.01.2019 21:50
—Per què els heu volgut visitar, els presos?
—Visitant els presos vull enviar un missatge a Europa. Això és molt seriós. Hi ha un judici que s’acosta. I ningú no en parla prou. L’arrest de Puigdemont va fer que el vostre cas fos molt seguit. Però ara ja no. Ara no en parla ningú, de Catalunya. Jo vull mantenir la meva feina i la meva idea: Europa ha de tractar d’aquesta qüestió.
—I com ha anat la visita?
—Els he vists tots menys Turull i Forn. L’ambient ha estat molt positiu, els he trobats molt forts. Romeva m’ha dit que els condemnarien, però que acabarien guanyant perquè demostrarien que no han comès cap crim. I que és una venjança d’Espanya però que anirien a Estrasburg. He quedat impressionat de la integritat dels presos. Desprenen una energia molt positiva. Els responsables de la presó ens han tractat molt bé. Els polítics m’han dit que aquí hi ha una lluita per defensar la democràcia i contra l’extrema dreta.
—Per situar-nos, quina opinió en teniu, del cas català?
—Jo no sóc pro-independència, jo sóc partidari de trobar una solució democràtica i pacífica en el marc europeu. I veig què passa. I les detencions. I crec que ara és el moment de venir aquí a enviar el missatge a Europa que la qüestió de Catalunya s’ha d’afrontar. I m’agradaria portar-la a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, també. Ja vaig fer-ho a l’octubre. I vull tornar-ho a fer.
—I com va anar el debat a l’octubre?
—Va ser molt interessant. Vam aconseguir que hi hagués debat. Un debat sense conclusions, és cert, però es van poder veure les posicions. Jo vaig fer-hi la introducció i vaig veure com tots els representants de les velles nacions centreeuropees anaven més o menys a favor d’una solució democràtica. Els suïssos es van oferir a ajudar i tot. I a l’altra banda hi havia els turcs, els representants de l’Azerbaitjan, els nacionalistes serbs i els representats espanyols, tots menys Podem.
—Vaig provar que el cas català entrés en el programa que anomenem ‘Parlamentaris protegeixen parlamentaris’. Ajudem diputats de tot el món que tenen problemes, víctimes de repressió. Ho hem fet amb polítics de Turquia –per exemple, els kurds– i d’Egipte. Vaig maldar per fer-ho amb els catalans, i amb els Jordis. I m’ho van refusar dient que Espanya era un país de la UE.
—Com el vau arribar a conèixer el cas de Catalunya?
—A Alemanya m’havia trobat amb parlamentaris catalans, de la CUP, d’ERC, del PDECat i de més partits, gràcies a Marie Kapretz, delegada de la Generalitat. I gràcies a l’ANC. I vaig formar part dels observadors internacionals el Primer d’Octubre. Per mi, personalment, i políticament, l’1-O va ser molt important. Molt. Aquell dia vaig pensar que Europa havia d’implicar-s’hi. És una situació molt greu i no podem amagar-nos. És d’aleshores ençà que hi he estat amatent. Per exemple, vaig voler documentar-me bé sobre què passaria si un polític català fos detingut a Alemanya per una euroordre. Quan van detenir Puigdemont jo ja m’havia documentat.
—Perdó?
—Mesos abans de la detenció, vaig demanar als experts del parlament alemany què es podia fer, i què no, en cas de detenció. Per si de cas. I els experts que vaig consultar em van dir que l’euroordre no s’havia de seguir necessàriament. I que la rebel·lió no era a la llista dels casos automàtics. De fet, el tribunal va acabar dient això.
—Per què creieu que Puigdemont el van detenir a Alemanya? És casualitat?
—No ho sé. L’euroordre hi era. Però certament és una pregunta que jo també em vaig fer. Per què el detenen a Alemanya? Entre Espanya i Alemanya hi ha hagut, històricament, una relació molt estreta, sobretot en qüestions de seguretat i serveis secrets. Per exemple, amb la División Azul.
—La División Azul?
—Avui l’estat alemany paga les pensions dels espanyols que van formar part de la División Azul. En queden molt poquets. Però la paguen, i de manera oficial. És tan sols un exemple de l’estreta relació entre tots dos estats. Aquests darrers anys, en el terreny dels moviments independentistes la relació s’ha mantingut. I per això Alemanya va prendre una posició molt dura a favor de Madrid després del Primer d’Octubre i no van condemnar la violència policíaca. Però tota aquesta tradició, que feia tants anys que durava, va canviar amb la detenció de Puigdemont.
—Per què?
—Diguem que per primera vegada van aparèixer contradiccions entre les autoritats alemanyes. La línia mantinguda fins aleshores ja no era homogènia. Per exemple, la ministra de Justícia va fer unes declaracions que ja no mantenien aquesta línia d’estreta col·laboració. Hi ha un petit canvi. M’he reunit també amb el president Torra i li ho he dit. Vam guanyar la batalla. Vam guanyar el debat sobre si Puigdemont havia de retornar-se. I Puigdemont, he de dir, va acabar caient molt simpàtic. No sé per què. Però a la gent li va agradar. És un bon paio, deien, que intenta fer alguna cosa per la gent que el va votar. Quan la gent llegia que volien tancar-lo trenta anys per rebel·lió no ho entenien. Aquest home ha d’estar trenta anys tancat a la presó per haver organitzat un referèndum pacífic? L’arrest de Puigdemont va canviar les coses, sí. Abans la gent no pensava igual sobre el cas català.
—Què en pensava abans la gent?
—Deien que els catalans eren nacionalistes insolidaris que no volien contribuir amb els pobres extremenys. I feien paral·lelisme amb Baviera. Aquest era el discurs. I aquest discurs es va canviar.
—Per què Die Linke, partit d’esquerra radical, té aquesta posició amb els catalans independentistes?
—Nosaltres no donem suport a la independència. Donem suport a una solució pacífica i democràtica. I ens manifestem clarament contra la repressió. Aquesta és la posició oficial del partit. El CDU té vincle amb el PP. Els liberals alemanys, amb Ciutadans. L’SPD amb el PSOE. I els Verds i nosaltres som els que hi donem més suport, sí. Però els Verds, com que són tan i tan pro-Unió Europea, tenen una mica més de reserves. I no hi volen entrar en conflicte. Al Parlament Europeu, si ho observeu, també és l’esquerra que ha posat la qüestió catalana damunt la taula. Com hem fet nosaltres, sí. Dins el partit vam tenir el debat. I la nostra idea va guanyar el debat.
—Ara heu visitat els presos. Heu conegut Puigdemont en persona?
—Sí. Crec que és una bona persona. El considero un demòcrata de veritat. I no diria pas que sigui un polític de dretes. Potser és un conservador. Suau. Però primer de tot un demòcrata. El vaig conèixer en una reunió més o menys secreta, per a evitar la premsa, just després de ser alliberat. I una altra vegada, obertament, va venir a veure’m al meu despatx al parlament alemany. Li vaig fer de guia pel parlament. Casualment va venir el dia de portes obertes del parlament. Ple de gent. I la gent el reconeixia, s’aturava, i demanava de fer-s’hi una fotografia. Despertava molta simpatia.
—I a Alemanya, més enllà de Die Linke, com es veu el cas?
—Abans el cas català era portada. A mi em convidaven cada setmana per parlar-ne a alguna banda. Des de l’estiu, en canvi, ja no se’n parla. Des de l’alliberament de Puigdemont ha decaigut molt.
—Us heu reunit amb polítics espanyols?
—Sí. El 4 d’octubre. Després de la manifestació, Pablo Iglesias va organitzar una reunió a Madrid. Vaig anar-hi d’aquí estant. Amb l’AVE. Un tren impressionant. A Alemanya no en tenim, de trens com aquests. No ens funcionen, els trens. Hi havia Pablo Iglesias, Alberto Garzón, els dirigents d’UGT i CCOO, Jordi Xuclà, bascs, i al final Pedro Sánchez no es va presentar. Hi havia gent dels Verds europeus, jo i alguns altres per Die Lienke, i representants de Melenchon, a França. Iglesias volia que hi hagués diàleg i no confrontació, i pressionar Rajoy per negociar, i que els europeus també s’hi involucressin. Vam tenir un gran debat.
—Us heu reunit mai amb representants d’Ada Colau?
—Diria que personalment, no. Però com que som d’esquerres, els partits tenen relació, sí.
—Un consell als independentistes?
—Continueu amb la via pacífica i democràtica. Us fan guanyar molta simpatia. És extraordinari, el vostre cas. No tan sols en l’àmbit polític, sinó també en l’àmbit de societat civil. Rebo molts correus que m’ho diuen, això.
—Vau ser observador internacional l’1-O . Què en penseu? Complia els estàndards internacionals?
—El vostre referèndum no es pot comparar amb uns altres. N’he fet molts. He estat a Turquia, a les zones kurdes, i més. No és com el cas escocès, per exemple, perquè no hi havia acord entre les dues parts. Nosaltres vam venir com a testimonis, més que no pas com a delegació oficial. Ho teníem clar de bon començament. Crec que hauríeu de tenir un referèndum, i que les dues parts ho veiessin bé. I m’adono que serà molt difícil, veient la tradició espanyola. Entenc que és part del problema. Per mi el referèndum del Primer d’Octubre forma part del procés democràtic. I el fa avançar. I no tinc dubte dels resultats que va haver-hi. Un 90% a favor. I una participació del 42%. És a dir, que potser l’altra banda no es va presentar. Jo veig que la situació a Catalunya està dividida. I que hi ha una claríssima majoria a favor de fer el referèndum. Nosaltres, l’esquerra, vam ser molt crítics amb el referèndum de Kossove. No es va fer segons la llei internacional. I part de l’esquerra d’Alemanya també ho diu: no volem que Espanya sigui una altra Iugoslàvia, que es divideixi amb guerres. Hi ha una altra part de l’esquerra a la qual pertanyo –i que de moment guanya el debat–, que veu clarament que el vostre cas és diferent del de I
Cinc fires d’oli d’oliva verge extra per al mes de gener
10.01.2019 17:00
Amb l’arribada del primer fred, a
la majoria d’indrets del país ja es pot fer la collita de l’oliva. I
això vol dir que passades les festes de Nadal, molts olis ja són a punt
per a consumir. Per això, durant el mes de gener proliferen les fires de
l’oli. La majoria van lligades a les principals denominacions d’origen
que hi ha a Catalunya, com ara les Garrigues, Siurana, l’Empordà i
Terra Alta. A més, l’oferta d’aquestes fires se sol completar amb
activitats de tota mena, que van de tastos guiats a visites a les
oliveres, passant per maridatges amb vins, col·loquis i concursos.
Tot seguit, us en detallem cinc:
Festa de l’Oli. Granyena de les Garrigues (les Garrigues). 13 de gener. L’oli de la cooperativa del poble s’obté només d’olives de la varietat arbequina i presenta dues gammes d’oli: el verge extra i el verge extra ecològic.
Fira de l’Oli Qualitat Verge Extra. Les Borges Blanques (les Garrigues). 18, 19 i 20 de gener. Aquesta és la fira més important que fa la denominació d’origen protegida de les Garrigues i aplega a més de trenta productors. Completa l’oferta amb un ventall molt ampli d’activitats: demostracions de cuina de la mà de reputats xefs, degustacions, concerts…
Fira de l’Oli i l’Olivera. Espolla (Alt Empordà). 18, 19 i 20 de gener. Diuen que els olis de la zona de l’Empordà són els més aromàtics que es fan i aquest poble del nord del país n’és la capital. Per això programa tres dies amb tot d’actes al voltant de l’oli, l’olivera i altres productes de la terra, com ara el vi.
Fira Intercomarcal de l’Oli. Móra la Nova (Ribera d’Ebre). 27 i 28 de gener. La principal característica d’aquesta fira és que aplega les dues denominacions que hi ha a banda i banda del riu Ebre: la de Siurana i la de la Terra Alta. Per això, el pavelló comercial de la localitat s’omple d’almàsseres provinents de la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta.
Festa de l’Oli. L’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). 26 i 27 de gener. L’oli és el protagonista d’aquesta fira multisectorial, on també es poden trobar tota mena de productes de proximitat. L’acte central és un gran esmorzar comunitari on es degusten les millors varietats de l’oli de la zona, que pertanyen a la prestigiosa DOP Siurana.
Tot seguit, us en detallem cinc:
Festa de l’Oli. Granyena de les Garrigues (les Garrigues). 13 de gener. L’oli de la cooperativa del poble s’obté només d’olives de la varietat arbequina i presenta dues gammes d’oli: el verge extra i el verge extra ecològic.
Fira de l’Oli Qualitat Verge Extra. Les Borges Blanques (les Garrigues). 18, 19 i 20 de gener. Aquesta és la fira més important que fa la denominació d’origen protegida de les Garrigues i aplega a més de trenta productors. Completa l’oferta amb un ventall molt ampli d’activitats: demostracions de cuina de la mà de reputats xefs, degustacions, concerts…
Fira de l’Oli i l’Olivera. Espolla (Alt Empordà). 18, 19 i 20 de gener. Diuen que els olis de la zona de l’Empordà són els més aromàtics que es fan i aquest poble del nord del país n’és la capital. Per això programa tres dies amb tot d’actes al voltant de l’oli, l’olivera i altres productes de la terra, com ara el vi.
Fira Intercomarcal de l’Oli. Móra la Nova (Ribera d’Ebre). 27 i 28 de gener. La principal característica d’aquesta fira és que aplega les dues denominacions que hi ha a banda i banda del riu Ebre: la de Siurana i la de la Terra Alta. Per això, el pavelló comercial de la localitat s’omple d’almàsseres provinents de la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta.
Festa de l’Oli. L’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). 26 i 27 de gener. L’oli és el protagonista d’aquesta fira multisectorial, on també es poden trobar tota mena de productes de proximitat. L’acte central és un gran esmorzar comunitari on es degusten les millors varietats de l’oli de la zona, que pertanyen a la prestigiosa DOP Siurana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)