dissabte, 18 de maig del 2019
divendres, 17 de maig del 2019
Desconcert a Madrid davant la moció sobre Catalunya del Bundestag
Alemanya
Desconcert a Madrid davant la moció sobre Catalunya del Bundestag
El NacionalFoto: EFE
Barcelona. Divendres, 17 de maig de 2019
1 minut
La moció que debatrà el Bundestag i que reclama una mediació d'Alemanya i la UE en el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol, presentada pel partit d'esquerres Die Linke, ha sembrat el desconcert a Madrid.
Les institucions es passen unes a les altres la pilota per veure qui ha
de reaccionar contra el debat que es produirà al Parlament alemany.
Segons informa el diari El País, aquesta situació ha provocat que fins ara Espanya no hagi presentat cap reacció concreta. Apunta que el govern espanyol va demanar fa dies al Congrés que protestés per carta davant el Bundestag, amb l'argument que el cas català és un afer intern, però la mesa de la cambra baixa espanyola, presidida per Ana Pastor, s'hi ha negat i ha argumentat que la competència és del ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell. Aquest, però, és candidat del PSOE a les europees, i pròximament abandonarà el càrrec, de la mateixa manera que farà Ana Pastor, que serà substituida previsiblement per Meritxell Batet.
L'estira-i-arronsa entre el govern i el Congrés espanyol ha durat dues setmanes, fins al punt que la carta ja estava redactada, però ha quedat en un calaix.
El diari afegeix que al final serà la responsable d'España Global, l'exdirigent d'UPyD Irene Lozano, qui viatjarà la setmana vinent a Berlín per mantenir contactes amb el ministeri d'Afers Exteriors alemany i el Bundestag, en un intent de contrarestar la moció procatalana.
Enmig d'aquest embolic, l'única gestió que ha fet fins ara Espanya és que l'ambaixador a Alemanya va enviar fa dies una carta a la presidència del Bundestag criticant la moció de Die Linke, que té el suport de les autoritats catalanes i de la presidència a l'exili. "M'agradaria evitar que el Bundestag alemany actui en base a fake news o mitges veritats manipulades, que el que busquen és danyar la reputació d'Espanya i la seva condició d'estat democràtic i de dret", deia la carta.
La missiva, però, fins ara no ha causat cap efecte en el Bundestag, que ahir va admetre a tràmit la moció, perquè entri en el debat en comissió.
Segons informa el diari El País, aquesta situació ha provocat que fins ara Espanya no hagi presentat cap reacció concreta. Apunta que el govern espanyol va demanar fa dies al Congrés que protestés per carta davant el Bundestag, amb l'argument que el cas català és un afer intern, però la mesa de la cambra baixa espanyola, presidida per Ana Pastor, s'hi ha negat i ha argumentat que la competència és del ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell. Aquest, però, és candidat del PSOE a les europees, i pròximament abandonarà el càrrec, de la mateixa manera que farà Ana Pastor, que serà substituida previsiblement per Meritxell Batet.
L'estira-i-arronsa entre el govern i el Congrés espanyol ha durat dues setmanes, fins al punt que la carta ja estava redactada, però ha quedat en un calaix.
El diari afegeix que al final serà la responsable d'España Global, l'exdirigent d'UPyD Irene Lozano, qui viatjarà la setmana vinent a Berlín per mantenir contactes amb el ministeri d'Afers Exteriors alemany i el Bundestag, en un intent de contrarestar la moció procatalana.
Enmig d'aquest embolic, l'única gestió que ha fet fins ara Espanya és que l'ambaixador a Alemanya va enviar fa dies una carta a la presidència del Bundestag criticant la moció de Die Linke, que té el suport de les autoritats catalanes i de la presidència a l'exili. "M'agradaria evitar que el Bundestag alemany actui en base a fake news o mitges veritats manipulades, que el que busquen és danyar la reputació d'Espanya i la seva condició d'estat democràtic i de dret", deia la carta.
La missiva, però, fins ara no ha causat cap efecte en el Bundestag, que ahir va admetre a tràmit la moció, perquè entri en el debat en comissió.
Senat
Qui és Manuel Cruz?
Eleccions europees
Puigdemont, censurat a TVE, llança un dard al PSOE
dijous, 16 de maig del 2019
Arriba el temps de les cireres: les Festes de la Cirera que no us podeu perdre
16.05.2019 17:00
Sucoses, brillants, de textura carnosa i amb un punt just de dolçor i d’acidesa. Les cireres
són un dels productes estrella de la família de la fruita de pinyol. A
més, com que no es poden fer créixer en hivernacles, només se’n poden
trobar d’autòctones durant unes quantes setmanes a l’any i això fa que
siguin una fruita molt esperada. Arriben al punt òptim de maduració
entre els mesos de maig i juny i és per això que per aquestes dates proliferen per tot el país diverses fires i mercats especialitzats.
De cireres n’hi ha de molts tipus i es podria dir que gairebé cada arbre fa fruits diferents: n’hi ha que tenen un roig intens com la sang i també n’hi ha d’un color vermell ben viu. També se’n fan de més dolces i d’altres que són apreciades pel seu punt d’acidesa, de la mateixa manera que n’hi ha de molt carnoses i varietats amb una textura molt més lleugera. De fet, hi ha desenes de varietats de cireres. Algunes de les més freqüents són la Burlat, que són les més primerenques; la Starky Hardy Giant, una de les espècies més resistents; la Picota o la Sweetheart, que és de les darreres a sortir i serveix per a allargar la temporada.
Per tot el país també hi ha determinades zones que produeixen cireres amb un renom especial. Aquest és el cas de la comarca del Baix Llobregat, que tota sola conrea la meitat de les cireres que es consumeixen al Principat. També són molt conegudes les cireres de Ceret, que creixen al peu del Canigó; les de la Ribera d’Ebre, una zona amb una llarga tradició de fruita de pinyol; i les d’en Roca, que són una varietat provinent d’Arenys de Munt.
Festa de la Cirera. Ceret (el Vallespir). 25 i 26 de maig.
Dia de la Cirera. Serra (Camp de Túria). 25 i 26 de maig.
Festa de la Cirera. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. Caudiel (Alt Palància). 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. La Salzadella (Baix Maestrat). 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. El Papiol (Baix Llobregat). 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. Paüls (Baix Ebre). 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. Bràfim (Alt Camp). 2 de juny.
Fira de la Cirera. Terrades (Alt Empordà). 2 de juny.
Festa de la Cirera de la Vall de Gallinera. Benissili (Marina Alta). 8 i 9 de juny.
Fira de la Cirera. Llers (Alt Empordà). 9 de juny.
Festa de la Cirera. Miravet (Ribera d’Ebre). 9 de juny.
Fira de la cirera d’en Roca. Arenys de Munt (el Maresme). 24 de juny.
De cireres n’hi ha de molts tipus i es podria dir que gairebé cada arbre fa fruits diferents: n’hi ha que tenen un roig intens com la sang i també n’hi ha d’un color vermell ben viu. També se’n fan de més dolces i d’altres que són apreciades pel seu punt d’acidesa, de la mateixa manera que n’hi ha de molt carnoses i varietats amb una textura molt més lleugera. De fet, hi ha desenes de varietats de cireres. Algunes de les més freqüents són la Burlat, que són les més primerenques; la Starky Hardy Giant, una de les espècies més resistents; la Picota o la Sweetheart, que és de les darreres a sortir i serveix per a allargar la temporada.
Per tot el país també hi ha determinades zones que produeixen cireres amb un renom especial. Aquest és el cas de la comarca del Baix Llobregat, que tota sola conrea la meitat de les cireres que es consumeixen al Principat. També són molt conegudes les cireres de Ceret, que creixen al peu del Canigó; les de la Ribera d’Ebre, una zona amb una llarga tradició de fruita de pinyol; i les d’en Roca, que són una varietat provinent d’Arenys de Munt.
Festes i fires de la cirera 2019
Festa de la Cirera. Sant Climent de Llobregat (Baix Llobregat). 18 i 19 de maig.Festa de la Cirera. Ceret (el Vallespir). 25 i 26 de maig.
Dia de la Cirera. Serra (Camp de Túria). 25 i 26 de maig.
Festa de la Cirera. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat). 31 de maig, 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. Caudiel (Alt Palància). 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. La Salzadella (Baix Maestrat). 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. El Papiol (Baix Llobregat). 1 i 2 de juny.
Festa de la Cirera. Paüls (Baix Ebre). 1 i 2 de juny.
Fira de la Cirera. Bràfim (Alt Camp). 2 de juny.
Fira de la Cirera. Terrades (Alt Empordà). 2 de juny.
Festa de la Cirera de la Vall de Gallinera. Benissili (Marina Alta). 8 i 9 de juny.
Fira de la Cirera. Llers (Alt Empordà). 9 de juny.
Festa de la Cirera. Miravet (Ribera d’Ebre). 9 de juny.
Fira de la cirera d’en Roca. Arenys de Munt (el Maresme). 24 de juny.
Previsió de resultats per les europees.
ambFilosofia
Joan Juhé. Lectures i Reflexions
Previsió de resultats per les europees.
Ens preguntem quins canvis es donaran cap a les europees. Què passarà a les diverses fronteres?. Per tenir-ne una idea més clara agafarem l’última enquesta del CEO. Cal dir que aquesta última enquesta és menys fiable de l’habitual ja que és feta sobre mil entrevistes i telefònicament. Farem l’encreuament entre record de vot el 28A i intenció de vot al Parlament europeu:
Les files indiquen a on (partits) van els vots de cada record de vot, i les columnes d’on, de quins partits segons record, s’obtenen els vots.
Els votants de la CUP (Front Republicà) proposem que tendiran a l’abstenció, però una part votaran Puigdemont i alguns altres ERC. Mirem-ho al quadre, la CUP es troba dins l’epígraf NS/NC/A, veiem que efectivament els seus vots van majoritàriament a l’abstenció, JxC (6,52%) i ERC (4,52%).
ERC només manté el 52,45% de fidelitat de vot, l’efecte Puigdemont comporta un 10,64% de traspàs cap a JxC. ERC obté vots en primer lloc de ECP (4,78%).
JxC manté una alta fidelitat de vot 82,49%, és a dir, no trapassa vot i en rep d’ERC (10,64%) i CUP (6,52%). He suposat que rep vots d’esquerra radical allunyats perquè considero que aquest sector prioritza la legitimitat democràtica per sobre del posicionament esquerra-dreta.
ECP: fidelitat, 51,26%, traspàs a ERC (4,78%) i PSC (3,48%), rep de CUP.
PP: fidelitat 73,73%, traspàs cap a C’s (6,43%).
PSC: fidelitat 63,03%, rep de ECP, cedeix cap a C’s, Podem i ERC
C’s: fidelitat, 55,74%, traspàs a PSC i Vox, rep de Vox, PPC, PSC
A partir d’aquí proposo el següent repartiment de les caselles:
Cosa que donaria (suposant l’abstenció igualment repartida):
És a dir, 50,82% pels partits independentistes. Recordem, però, que a les eleccions passades del 28A vam errar el FR, no per adjudicar malament les caselles, sinó per l’abstenció d’aquestes caselles. Si aquestes caselles opten, en un grau molt superior a la mitjana, per no anar a votar els resultats de JxC i ERC poden baixar uns 2 punts i, aleshores, no es superaria el 50%.
Intentem escatir-ho. Anem a comparar, segons l’enquesta, la declaració d’abstenció en aquestes caselles amb el conjunt general. Efectivament, globalment només el 3,37% declaren explicitament que no aniran a votar (deixem de banda els NS/NC); però a les caselles dels que es declaren «només catalans d’extrema esquerra», el 11,11% declaren que no aniran a votar. Per tant, hem de restar, i aleshores el vot independentista es quedaria al voltant del 48%. Convèncer els «només catalans d’extrema esquerra» que vagin a votar és la clau per superar el 50% en aquestes europees.
Enquesta Barcelona: Puigdemont guanyarà les eleccions europees
Europees 2019
Enquesta Barcelona: Puigdemont guanyarà les eleccions europees
David GonzálezFoto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dijous, 16 de maig de 2019
2 minuts
La candidatura de Lliures per Europa (JxCat), encapçalada pel president a l'exili, Carles Puigdemont, serà la guanyadora de les eleccions europees a la ciutat de Barcelona. La llista d'Ara Repúbliques (ERC), que lidera el vicepresident empresonat, Oriol Junqueras, serà la segona més votada.
Aquest és el resultat d'una enquesta de Feedback per a ElNacional.cat en motiu de les properes eleccions municipals, i en la qual també s'ha demanat als enquestats qui votarien a les europees, que també se celebren el diumenge 26 de maig. El sondeig, de 800 entrevistes telefòniques, es va realitzar entre els dies 9 i 14 de maig, coincidint amb l'arrencada de la campanya electoral que aquest divendres arriba l'equador.
La majoria dels barcelonins triaran paperetes diferents per elegir els representants a l'Ajuntament i a Europa. Segons l'enquesta de Feedback, mentre que en el pols per l'alcaldia entre Ernest Maragall (ERC) i Ada Colau (BComú) el primer manté un lleuger avantatge, la pugna de les europees entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es resoldrà a Barcelona a favor del líder de JxCat.
Lliures per Europa (JxCat) obté un 27,78% dels vots. Ara Repúbliques (ERC), un 22,62%. C's, encapçalada per Luis Garicano, queda en tercer lloc amb un 16,34% en un empat tècnic amb la llista del PSC-PSOE, liderada per Josep Borrell, que seria quarta, amb un 15,43%. La de Unidas Podemos-Catalunya en Comú, amb Ernest Urtasun, seria cinquena amb un 8,94%. Al sisè lloc quedaria el PP, liderat per Dolors Montserrat, amb un 5,34% de projecció de vot a l'enquesta, mentre que Vox recolliria l'1,53% dels vots dels barcelonins.
Aquest és el resultat d'una enquesta de Feedback per a ElNacional.cat en motiu de les properes eleccions municipals, i en la qual també s'ha demanat als enquestats qui votarien a les europees, que també se celebren el diumenge 26 de maig. El sondeig, de 800 entrevistes telefòniques, es va realitzar entre els dies 9 i 14 de maig, coincidint amb l'arrencada de la campanya electoral que aquest divendres arriba l'equador.
La majoria dels barcelonins triaran paperetes diferents per elegir els representants a l'Ajuntament i a Europa. Segons l'enquesta de Feedback, mentre que en el pols per l'alcaldia entre Ernest Maragall (ERC) i Ada Colau (BComú) el primer manté un lleuger avantatge, la pugna de les europees entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras es resoldrà a Barcelona a favor del líder de JxCat.
Lliures per Europa (JxCat) obté un 27,78% dels vots. Ara Repúbliques (ERC), un 22,62%. C's, encapçalada per Luis Garicano, queda en tercer lloc amb un 16,34% en un empat tècnic amb la llista del PSC-PSOE, liderada per Josep Borrell, que seria quarta, amb un 15,43%. La de Unidas Podemos-Catalunya en Comú, amb Ernest Urtasun, seria cinquena amb un 8,94%. Al sisè lloc quedaria el PP, liderat per Dolors Montserrat, amb un 5,34% de projecció de vot a l'enquesta, mentre que Vox recolliria l'1,53% dels vots dels barcelonins.
Tendència del resultat global
Malgrat que el resultat de les eleccions a l'Eurocambra es decideix no ja a nivell de Catalunya sinó de la circumscripció única que és tot l'Estat espanyol, el cert és que el resultat a Barcelona sol ser molt indicatiu de la tendència del global català. A les últimes europees, les del 2014, ERC va ser la llista més votada a Barcelona (21,77%) i a Catalunya (23,69%); l'extinta federació de CiU va ser segona, amb un 20,86% a la ciutat i un 21,84% a Catalunya. Això sí, ICV va ser tercera a la ciutat, amb un 12,62% i el PSC quarta força amb un 12,22, mentre que a Catalunya aquesta relació es va invertir, amb la tercera plaça per al PSC, amb un 14,29% i la quarta per a ICV amb un 10,31.Valoració de candidats
Pel que fa al coneixement i valoració dels candidats al Parlament Europeu, el més ben valorat pels barcelonins és Ernest Urtasun, dels comuns, que rep una nota mitjana de 6,43 en una escala de 0 a 10. El segueix Oriol Junqueras, d'Ara Repúbliques, amb un 5,58 i Diana Riba, número dos de la mateixa llista, amb un 5,19. Tota la resta de candidats suspenen en la valoració. Pel que fa a l'índex de coneixement, els més coneguts són Carles Puigdemont (99,3%), Oriol Junqueras (98,4%) i el socialista Josep Borrell (95,8%).Fitxa tècnica:
- Àmbit: Barcelona.
- Univers: Població major de 18 anys empadronada a Barcelona i amb dret a vot en unes eleccions municipals.
- Mètode: Enquesta telefònica.
- Mostra: 800 enquestes.
- Quotes: Proporcionals a tres variables: (1) estructura per grups d’edat, (2) sexe i (3) control per districtes de la ciutat.
- Condicions estadístiques: Marge d’error total possible de +3,53%, per una població infinita (cens de 1.161.140 persones), amb un nivell de confiança del 95,5%, on K=2, i el supòsit de màxima indeterminació (p=q=50/50).
- Treball de camp: Les enquestes s’han realitzat entre el dijous 9 al dimarts 14 de de maig de 2019.
Eleccions europees
Enquesta Barcelona: L'independentisme supera el 50% per primera vegada
Eleccions europees
Enquesta Barcelona: Puigdemont guanya als districtes de rendes mitjanes
Joan B. Culla: ‘Al segle XXI, hi estic mal adaptat’
15.05.2019 21:50
L’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) acaba de publicar el llibre La història viscuda
(Pòrtic). És el llibre de memòries d’un dels historiadors de més
prestigi del país, que ha conegut més bé la classe política catalana, de
Tarradellas a Jordi Pujol. En aquest volum Culla repassa el seu origen
de classe popular a Barcelona, amb uns pares que van entrar a treballar a
les fàbriques a catorze anys, i explica que la vida l’ha portat a ser
actualment membre de la junta del Cercle d’Economia. Va començar a
escriure el llibre quan li van detectar una malaltia emparentada amb el
càncer, que ja té superada de fa temps. Ple de salut, amb una mare que
ja té noranta-sis anys i un pare que va arribar a cent tres, el senyor
Culla repassa en el llibre les seves grans passions: política catalana,
periodisme i Israel.
—Per què l’escriviu, el llibre?
—La idea de començar a fer memòria, i escriure sobre el meu origen familiar, la meva infantesa, m’apareix la primavera del 2014. L’any anterior em van detectar un problema emparentat amb el càncer. I el març-abril del 2014 he de passar per una experiència duríssima: la radioteràpia. Però no al genoll, sinó aquí [assenyala la galta]. És horrible: et queda tota la boca ulcerada. No pots menjar. No pots parlar. I, per primera vegada a la meva vida universitària, demano la baixa. Tinc moltes hores a casa i vaig molt baix de moral. I penso: potser t’aniria psicològicament bé posar-te davant l’ordinador, fer memòria, recollir papers i començar a explicar. Com una autoteràpia. Ho dic seriosament. I escric els dos primers capítols. Sense cap idea de publicar res. Però quan tens un problema de salut seriós, la teva manera de veure les coses canvia. Morir, no, que no em van dir que em morís. Ho deixo. I el 2016 i el 2017, l’he acabat.
—A les memòries expliqueu que sou un home del segle XX i que al segle XXI, en canvi…
—Jo, al segle XXI, hi estic mal adaptat.
—Per què mal adaptat?
—Per la meva sideral inutilitat tecnològica. Vaig arribar a la informàtica arrossegat. I aquest món de les xarxes socials el trobo horrorós. Dic de broma: Twitter i altres posaran fi a la vida intel·ligent del planeta terra. No serà el canvi climàtic. La gent hi diu parides i tenen necessita compulsiva d’opinar sobre tot. Tot això ho trobo malaltís. I formular idees en pocs caràcters és grotesc. Un retweet t’obliga a renunciar a la creu de Sant Jordi. Això no pot ser normal, ni pot ser bo. El mateix deteriorament, a parer meu, de la professió periodística, que no en sóc, però hi he viscut molt a prop. Jo he vist davant els meus ulls gent, col·legues, que a seixanta anys els han jubilat. Quan estaven al moment culminant. Ho trobo descapitalització.
—Comencem parlant de la vostra vida. Sou nascut a Barcelona. I la mare, Pepita, a catorze anys, treballava a la fàbrica. Hispano Olivetti. Fa gràcia quan llegim que les dones s’han incorporat al mercat de treball just ara.
—Si algú em diu això en un examen, el fulmino. Al tèxtil català, dels segles XVIII, XIX i XX, hi havia moltes més dones que no homes. Cobraven menys de la meitat. Per això l’amo era molt feminista: dones, dones, porteu-me dones. Ma mare, a catorze anys, a la fàbrica. Però ella i el seu encarregat van acabar molt enfrontats. Molt. Penseu que ella tenia alguna foto, dels seus anys a la Hispano Olivetti, i en una hi sortia aquell encarregat. Doncs ella l’havia retallat. [Riu] Amb la baixa maternal, quan vaig néixer jo, va dir: ara el perdré de vista. I mon pare, per una cosa de mentalitat d’encarregat de fàbrica , ja volia que la dona no treballés. Però ella no es va fer pregar gaire, no. I ja no va tornar a la fàbrica quan em va tenir a mi. Fill únic.
—El pare comença a treballar a tretze anys. Al taller de Ca l’Oliva. Barcelona. Arriba la guerra. L’empresa acaba formant part de les indústries de guerra. I acaba funcionant millor sense amo, que havia fugit, que no pas amb amo. I els obrers elegeixen el vostre pare, de vint-i-quatre anys, director.
—Doncs sí. Mon pare n’estava molt orgullós, d’aquells anys. Era molt jove, i va tenir una oportunitat extraordinària de dirigir. Abans de la guerra feien maquinària per a la indústria tèxtil i durant la guerra es van transformar. Ara fabriquen maquinària que fan els cartutxos, projectils, etc. Ell era el director, però no l’amo. Des del juliol del 1936 aquestes empreses van ser nacionalitzades sota tutela de la Generalitat. Després dels fets del maig del 1937 Negrín s’instal·la a Barcelona i la cosa és de l’estat. I la seva fàbrica depenia del subsecretari de Defensa. I cada dissabte anava al matí a retre comptes. I suposo que els salaris dels treballadors també els pagava l’estat.
—Quina influència en rebeu, dels pares, políticament parlant?
—De la meva mare, cap. Tenia una catalanitat bàsica. Mon pare, sense que mai m’adoctrinés ni em fotés sermons polítics, m’anava explicant coses. Deixava caure coses d’en Macià, Companys, i dels missatges de ràdio de la Generalitat durant la guerra advertint del perill de bombardament. Deixava caure coses que jo anava caçant.
—Lector, el pare, ho era?
—De jove, en aquesta joventut llarga que va tenir, perquè fins als trenta-sis o trenta-set anys no es va casar, tenia com a grans àmbits de socialització el Júpiter, el club de futbol, però també anava al teatre, i al cinema, a sarsuela. I passió per Pau Casals. Es va fer membre de l’Orfeó. Lector? Recordo a casa un centenar màxim de llibres. Novel·les. Certament no hi havia llibre d’història o política.
—Els pares van viure amb orgull el vostre ascens social?
—La meva mare encara és viva. Noranta-sis anys. I el meu pare va viure fins a cent tres. Mor el 2015. I sí, quan es trobava amb els amics de l’Olivetti li deien: Culla, ja hem vist el teu fill per la tele. Que bé que s’explica, eh! L’home s’estarrufava, sí.
—El vostre pare es jubila el 1971. I viu fins el 2015. Quina pensió.
—És molt bèstia. Va entrar a treballar a tretze anys. I es va jubilar a cinquanta-nou. Si comptem, va estar més anys jubilat que no en actiu. Recordo que quan es va jubilar va dir: ara vull saber què se sent quan no es va a toc de xiulet. Va estar sis mesos sense fotre brot. Ens va reunir a la meva mare i a mi i ens va dir: ara ja ho he provat. I no m’agrada. Per tant compro La Vanguardia, els anuncis econòmics, i busco una feina de mitja jornada. La va buscar, la va trobar. I en aquesta feina s’hi va estar… vint-i-dos anys més!
—Sou de classe popular i nacionalista. Jo que em pensava que s’havia de ser burgès.
—També hi ha aquell tòpic que diu que aquí, als anys seixanta, la classe treballadora era tota immigrada. I una merda. I amb perdó. Al meu barri, i ho explico, bona part dels cinquanta i seixanta, barri treballador, a cinc minuts de la Hispano Olivetti, tothom hi parlava català.
—A tres anys retallàveu diaris sense ni saber llegir. A set anys, jugàveu a ser mestre. A deu anys comuniqueu als pares que voleu ser historiador.
—Paraula que a casa no s’havia pronunciat mai. Haurien pogut reaccionar de la mateixa manera que si els arribo a dir: vull ser astronauta. Certament no hi havia cap antecedent familiar. Ningú. Cap universitari a la família. Per tant, no ho sé: hauríem de creure en la predestinació.
—Brilleu més a la universitat que a secundària. De fet, de nen, el senyor Culla repeteix un curs.
—A la Universitat jo ja feia el que m’agradava. Mentre que a secundària a la Salle Condal, havia de passar comptes amb matèries de ciències que no m’interessaven gens. I per les quals segurament no tenia aptituds.
—A la Universitat, els únics que porteu corbata sou vós i…
—I la social. La policia. I explico l’anècdota que un dia entro en una assemblea i una noia diu: fills de puta, has vist, cada vegada envien socials més joves! I sort que l’altre em coneixia. La cosa de formar part del ramat, no m’ha agradat mai. I en aquell moment portar corbata era una forma claríssima de diferenciar-se del ramat. Tothom va informal? Doncs jo, formal. Ara, jo no hauria confós mai un social amb un estudiant perquè se’ls veia d’una hora lluny. Anaven amb gavardina i amb el diari Marca enrotllat.
—Entreu de professor d’història a la UAB, a vint-i-cinc anys.
—Acabats de fer. Jo faig els anys el 5 de setembre, i el contracte és de final de setembre. I encara ho sóc. Quaranta-dos cursos a l’esquena.
—Heu fet classes a milers de periodistes, molts policies, funcionaris… i a la infanta Cristina.
—Aquesta noia acaba els estudis i l’envien a UNESCO París. I al cap d’un any de ser París va demanar Barcelona. I l’aterratge és al Centre UNESCO Barcelona, que dirigia Fèlix Martí. ‘He pensat –em va dir en Fèlix– amic meu, que aprofitem l’ocasió per fer-li una mica de bany per immersió. Llengua, literatura, història. I he pensat que li fessis classes d’història de Catalunya.’ Vaig fer un grapat de classes. A banda, aquesta noia treballava, i encara treballa, a la Fundació la Caixa. I la meva dona, Imma Cervià, també. I quan vaig tenir problemes de salut el 2014, ella demanava per mi a l’Imma. I jo, que me’n recordo dels greuges, també me’n recordo dels moments positius. No m’he convertit en monàrquic. Però ho valoro, ho valoro. És una noia amable, cordial. Però no diria que sigui cap eminència. Ells, i els he tractats poc, com al seu germà Felipe VI, són una família de Madrid que han estat tota la vida subscrita a l’ABC. Sabeu què vull dir? I a més ell va anar a les acadèmies militars. I encara marca més.
—’No tinc l’honor.’
—Això ve d’un llibre. Un dia detenen un revolucionari rus a França durant l’ocupació nazi. Vostè és jueu? I respon: no tinc l’honor. M’ho he sentit a dir moltes vegades: Joan, tu ets jueu, oi? Doncs no tinc l’honor, no. I tampoc no cal ser-ho per a explicar la meva actitud envers els jueus. Israel m’interessa com un procés històric de dos mil anys. Aquesta gent, essent molt poquets, han fet un paper, crec, molt remarcable i estel·lar en la història de la humanitat. De joventut, l’any 1966, em vaig comprar una edició barata de la novel·la Éxodo. I em va agradar. I vaig començar a retallar articles de diaris amb la guerra dels Sis Dies. I ara a casa dec tenir quatre-cents llibres sobre temàtica judeo-israeliana. En francès, sobretot. I alguns en anglès. Jo fa cinquanta anys que hi estic, amb aquesta dèria. He conegut i tractat els vuit ambaixadors que han passat per aquí. Alguns, amics. Com Shlomo Ben Ami. Jo no els he dit mai que quan declarem la independència el primer ambaixador ha de ser el d’Israel. Però sí que els he dit: entengueu que alguns som pro-israelians de fa cinquanta anys, i posem la cara, i a vegades ens l’han tocat, per nacionalistes catalans. No per cap altra cosa. Ells et diuen: si, sí. Però pensa que ens pressionen d’una manera obsessiva. És el contuberni judeo-separatista. Autèntica fixació, tenen, amb Israel a l’estat. Convençudíssim que si mai un país ens reconeix, serà Israel. Estan molt enderiats.
—’Potser m’hauria agradat ser diputat a Madrid’.
—Cert. Això deia. Només a amics. Això té una explicació molt fàcil. Per professió, des dels anys setanta, m’he mirat milers de pàgines del diari de sessions del congrés de diputats espanyol. Tenia la sensació que sense haver-ne estat mai membre, tot allò em sonava molt. En sabia molt la mecànica. Així com diputat al Parlament de Catalunya, mai, això altre pensava: potser podries marcar-te un punt demostrant una erudició sobre la casa que la majoria dels diputats no tenen en absolut. I ho comentava amb amics. Sense més ni més. Fins que un dia em truca… Duran i Lleida. 2011. Jo llegia a l’ombra d’un castell francès. Vacances. I sona el mòbil. Tu has dit que et faria gràcia ser diputat al congrés? O ho he somniat? I vaig pensar: sí que em faria gràcia, però en un lloc d’Unió? Vaig pensar, com li dius que no? Et faràs fort amb el tema dels diners. Vaig anar al carrer de Nàpols, al magnífic despatx del Duran, i em va oferir el número 7, que per cert va sortir. Dic, quan guanya un diputat? I ell, mentint com un lladre, diu: jo, tres mil euros. Tu tres mil euros?, vaig pensar. Tu que ets president de grup, de comissió?
—I com va acabar?
—Mireu com sóc. Havia anat a la reunió amb una declaració de la renda de l’any 2010. Per si de cas em responia: Tu què t’has cregut, quan guanyes? I dic: Mira. No sóc un bocamoll. Amb la universitat sol, ja guanyo més que això que guanyeu els diputats. No puc anar a Madrid i veure els meus ingressos reduïts. No puc. Vaig fer-li aquest raonament, i s’ho va prendre la mar de bé. Cap problema. Però tot això es va espatllar al cap d’uns pocs anys. Després d’una tertúlia, on jo havia criticat Unió que posava entrebancs al pacte de Convergència amb Esquerra, em sona el telèfon. Era Duran. Cridant. Fet una fúria. Ell reconeix que és un home de molt caràcter. S’inflama. Té mal caràcter. I en va fer una demostració.
—Expliqueu que Jordi Pujol us ha anat passant escrits seus després de la catàstrofe que ha sofert. Aquests darrers temps.
—En Pujol el conec el 1983, de manera fortuïta. He arribat a la conclusió que li agrada fer-me servir d’espàrring. M’ha escoltat força. M’ha preguntat molt. No m’ha fet cas mai. Ho he dir.
—I per què us en passa, d’escrits?
—’Perquè li tinc molta confiança.’ Frase seva. Li deixo veure aquests escrits, que no deixo veure a ningú, perquè li tinc molta confiança. I sap que no diré res indiscret. I no ho penso fer. Ho tinc guardat, una pila així. Potser en faria algun llibre. Vam jugar amb la idea de si la fèiem, la biografia. I al cap de mesos veig a la premsa Pujol que confia les seves memòries a en Cuyàs. I t’ho juro que no m’ho vaig prendre malament. Al contrari. La meva interpretació, amb tota l’estima, va ser que Pujol va voler fer unes memòries i Cuyàs va limitar-se a transcriure. President, jo li havia dit, no faré una biografia autoritzada, ni panegírica, ni oficial. No faré una biografia destinada a ensorrar en Pujol. Ara, tampoc no la faré dictada.
—Tarradellas, Maragall, Montilla, Mas, Pujol. Els coneixeu, tots. Però Puigdemont, no.
—Pràcticament, no. Un dia al consolat per la festa del 4 de juliol als Estats Units vam tenir una conversa. I poca cosa més.
—Cercle d’Economia. Josep Piqué us convida a formar-ne part de la junta. Un món que no és el vostre. I què hi descobreix?
—El món no era el meu, certament. La cosa interessant va ser el moment històric. Hi entro el 2011 i el 2012 comença tot el sidral. I encara hi sóc. Va haver-hi moments de grandíssim nerviosisme, preocupació i neguit. No tant pel referèndum, com per la declaració d’independència. Va haver-hi un sopar-junta un parell o tres de dies abans. Algú, un altíssim directiu d’una altíssima entitat financera, no diré el nom, va dir: ‘Jo demano per favor que tothom que conegui un conseller, que conegui el president, que tingui un contacte directe amb el govern, que els truqui perquè no ho facin, que no declarin la independència.’ Cosa que trobo lògica. No me n’escandalitzo. L’ambient va ser tal que vaig estar a punt de demanar la paraula i dir: com que tot això que escolto no ho comparteixo gens, aquí us deixo, me’n vaig, i demà al matí el president rebrà una carta de dimissió. Però no ho vaig fer. Vaig aguantar flegmàticament. Sí que vaig consultar amb el president per WhatsApp: escolta, si vols que plegui… No. No. no.
—I Josep Ramoneda, també del Cercle, que anava dient: si tingués divuit anys em faria de la CUP !
—Dues vegades, en poques setmanes, va dir-ho. En Ramoneda i jo, que havíem començat barallant-nos bastant, hem acabat no diré amics (seria exagerat) però sí que a les juntes del Cercle ell i jo defensàvem el procés. O si més no el justificàvem. La crisi de la tardor del 17 tenia compromesa una conferència a Madrid. Vaig enviar un correu: no puc venir com si no passés res sabent que a quaranta quilòmetres hi ha amics meus de fa molts anys que són a la presó. I no per haver mort ningú, ni haver robat res. Sinó per raons estrictament polítiques. Jo ho veig així.
—No us ha fet anticapitalista estar al cercle?
—Jo, a diferència d’en Ramoneda, que ho deia de broma, jo no he dit mai: hòstia, si tingués divuit anys em faria de la CUP. No sóc cap apologeta del capitalisme, entre altres raons perquè no sóc cap burgès. Jo sóc propietari d’un mitjà de producció que és el meu cervell. I no crec que Marx pensés en això.
Podeu comprar La història viscuda a la Botiga de VilaWeb
—Per què l’escriviu, el llibre?
—La idea de començar a fer memòria, i escriure sobre el meu origen familiar, la meva infantesa, m’apareix la primavera del 2014. L’any anterior em van detectar un problema emparentat amb el càncer. I el març-abril del 2014 he de passar per una experiència duríssima: la radioteràpia. Però no al genoll, sinó aquí [assenyala la galta]. És horrible: et queda tota la boca ulcerada. No pots menjar. No pots parlar. I, per primera vegada a la meva vida universitària, demano la baixa. Tinc moltes hores a casa i vaig molt baix de moral. I penso: potser t’aniria psicològicament bé posar-te davant l’ordinador, fer memòria, recollir papers i començar a explicar. Com una autoteràpia. Ho dic seriosament. I escric els dos primers capítols. Sense cap idea de publicar res. Però quan tens un problema de salut seriós, la teva manera de veure les coses canvia. Morir, no, que no em van dir que em morís. Ho deixo. I el 2016 i el 2017, l’he acabat.
—A les memòries expliqueu que sou un home del segle XX i que al segle XXI, en canvi…
—Jo, al segle XXI, hi estic mal adaptat.
—Per què mal adaptat?
—Per la meva sideral inutilitat tecnològica. Vaig arribar a la informàtica arrossegat. I aquest món de les xarxes socials el trobo horrorós. Dic de broma: Twitter i altres posaran fi a la vida intel·ligent del planeta terra. No serà el canvi climàtic. La gent hi diu parides i tenen necessita compulsiva d’opinar sobre tot. Tot això ho trobo malaltís. I formular idees en pocs caràcters és grotesc. Un retweet t’obliga a renunciar a la creu de Sant Jordi. Això no pot ser normal, ni pot ser bo. El mateix deteriorament, a parer meu, de la professió periodística, que no en sóc, però hi he viscut molt a prop. Jo he vist davant els meus ulls gent, col·legues, que a seixanta anys els han jubilat. Quan estaven al moment culminant. Ho trobo descapitalització.
—Comencem parlant de la vostra vida. Sou nascut a Barcelona. I la mare, Pepita, a catorze anys, treballava a la fàbrica. Hispano Olivetti. Fa gràcia quan llegim que les dones s’han incorporat al mercat de treball just ara.
—Si algú em diu això en un examen, el fulmino. Al tèxtil català, dels segles XVIII, XIX i XX, hi havia moltes més dones que no homes. Cobraven menys de la meitat. Per això l’amo era molt feminista: dones, dones, porteu-me dones. Ma mare, a catorze anys, a la fàbrica. Però ella i el seu encarregat van acabar molt enfrontats. Molt. Penseu que ella tenia alguna foto, dels seus anys a la Hispano Olivetti, i en una hi sortia aquell encarregat. Doncs ella l’havia retallat. [Riu] Amb la baixa maternal, quan vaig néixer jo, va dir: ara el perdré de vista. I mon pare, per una cosa de mentalitat d’encarregat de fàbrica , ja volia que la dona no treballés. Però ella no es va fer pregar gaire, no. I ja no va tornar a la fàbrica quan em va tenir a mi. Fill únic.
—El pare comença a treballar a tretze anys. Al taller de Ca l’Oliva. Barcelona. Arriba la guerra. L’empresa acaba formant part de les indústries de guerra. I acaba funcionant millor sense amo, que havia fugit, que no pas amb amo. I els obrers elegeixen el vostre pare, de vint-i-quatre anys, director.
—Doncs sí. Mon pare n’estava molt orgullós, d’aquells anys. Era molt jove, i va tenir una oportunitat extraordinària de dirigir. Abans de la guerra feien maquinària per a la indústria tèxtil i durant la guerra es van transformar. Ara fabriquen maquinària que fan els cartutxos, projectils, etc. Ell era el director, però no l’amo. Des del juliol del 1936 aquestes empreses van ser nacionalitzades sota tutela de la Generalitat. Després dels fets del maig del 1937 Negrín s’instal·la a Barcelona i la cosa és de l’estat. I la seva fàbrica depenia del subsecretari de Defensa. I cada dissabte anava al matí a retre comptes. I suposo que els salaris dels treballadors també els pagava l’estat.
—Quina influència en rebeu, dels pares, políticament parlant?
—De la meva mare, cap. Tenia una catalanitat bàsica. Mon pare, sense que mai m’adoctrinés ni em fotés sermons polítics, m’anava explicant coses. Deixava caure coses d’en Macià, Companys, i dels missatges de ràdio de la Generalitat durant la guerra advertint del perill de bombardament. Deixava caure coses que jo anava caçant.
—Lector, el pare, ho era?
—De jove, en aquesta joventut llarga que va tenir, perquè fins als trenta-sis o trenta-set anys no es va casar, tenia com a grans àmbits de socialització el Júpiter, el club de futbol, però també anava al teatre, i al cinema, a sarsuela. I passió per Pau Casals. Es va fer membre de l’Orfeó. Lector? Recordo a casa un centenar màxim de llibres. Novel·les. Certament no hi havia llibre d’història o política.
—Els pares van viure amb orgull el vostre ascens social?
—La meva mare encara és viva. Noranta-sis anys. I el meu pare va viure fins a cent tres. Mor el 2015. I sí, quan es trobava amb els amics de l’Olivetti li deien: Culla, ja hem vist el teu fill per la tele. Que bé que s’explica, eh! L’home s’estarrufava, sí.
—El vostre pare es jubila el 1971. I viu fins el 2015. Quina pensió.
—És molt bèstia. Va entrar a treballar a tretze anys. I es va jubilar a cinquanta-nou. Si comptem, va estar més anys jubilat que no en actiu. Recordo que quan es va jubilar va dir: ara vull saber què se sent quan no es va a toc de xiulet. Va estar sis mesos sense fotre brot. Ens va reunir a la meva mare i a mi i ens va dir: ara ja ho he provat. I no m’agrada. Per tant compro La Vanguardia, els anuncis econòmics, i busco una feina de mitja jornada. La va buscar, la va trobar. I en aquesta feina s’hi va estar… vint-i-dos anys més!
—Sou de classe popular i nacionalista. Jo que em pensava que s’havia de ser burgès.
—També hi ha aquell tòpic que diu que aquí, als anys seixanta, la classe treballadora era tota immigrada. I una merda. I amb perdó. Al meu barri, i ho explico, bona part dels cinquanta i seixanta, barri treballador, a cinc minuts de la Hispano Olivetti, tothom hi parlava català.
—A tres anys retallàveu diaris sense ni saber llegir. A set anys, jugàveu a ser mestre. A deu anys comuniqueu als pares que voleu ser historiador.
—Paraula que a casa no s’havia pronunciat mai. Haurien pogut reaccionar de la mateixa manera que si els arribo a dir: vull ser astronauta. Certament no hi havia cap antecedent familiar. Ningú. Cap universitari a la família. Per tant, no ho sé: hauríem de creure en la predestinació.
—Brilleu més a la universitat que a secundària. De fet, de nen, el senyor Culla repeteix un curs.
—A la Universitat jo ja feia el que m’agradava. Mentre que a secundària a la Salle Condal, havia de passar comptes amb matèries de ciències que no m’interessaven gens. I per les quals segurament no tenia aptituds.
—A la Universitat, els únics que porteu corbata sou vós i…
—I la social. La policia. I explico l’anècdota que un dia entro en una assemblea i una noia diu: fills de puta, has vist, cada vegada envien socials més joves! I sort que l’altre em coneixia. La cosa de formar part del ramat, no m’ha agradat mai. I en aquell moment portar corbata era una forma claríssima de diferenciar-se del ramat. Tothom va informal? Doncs jo, formal. Ara, jo no hauria confós mai un social amb un estudiant perquè se’ls veia d’una hora lluny. Anaven amb gavardina i amb el diari Marca enrotllat.
—Entreu de professor d’història a la UAB, a vint-i-cinc anys.
—Acabats de fer. Jo faig els anys el 5 de setembre, i el contracte és de final de setembre. I encara ho sóc. Quaranta-dos cursos a l’esquena.
—Heu fet classes a milers de periodistes, molts policies, funcionaris… i a la infanta Cristina.
—Aquesta noia acaba els estudis i l’envien a UNESCO París. I al cap d’un any de ser París va demanar Barcelona. I l’aterratge és al Centre UNESCO Barcelona, que dirigia Fèlix Martí. ‘He pensat –em va dir en Fèlix– amic meu, que aprofitem l’ocasió per fer-li una mica de bany per immersió. Llengua, literatura, història. I he pensat que li fessis classes d’història de Catalunya.’ Vaig fer un grapat de classes. A banda, aquesta noia treballava, i encara treballa, a la Fundació la Caixa. I la meva dona, Imma Cervià, també. I quan vaig tenir problemes de salut el 2014, ella demanava per mi a l’Imma. I jo, que me’n recordo dels greuges, també me’n recordo dels moments positius. No m’he convertit en monàrquic. Però ho valoro, ho valoro. És una noia amable, cordial. Però no diria que sigui cap eminència. Ells, i els he tractats poc, com al seu germà Felipe VI, són una família de Madrid que han estat tota la vida subscrita a l’ABC. Sabeu què vull dir? I a més ell va anar a les acadèmies militars. I encara marca més.
—’No tinc l’honor.’
—Això ve d’un llibre. Un dia detenen un revolucionari rus a França durant l’ocupació nazi. Vostè és jueu? I respon: no tinc l’honor. M’ho he sentit a dir moltes vegades: Joan, tu ets jueu, oi? Doncs no tinc l’honor, no. I tampoc no cal ser-ho per a explicar la meva actitud envers els jueus. Israel m’interessa com un procés històric de dos mil anys. Aquesta gent, essent molt poquets, han fet un paper, crec, molt remarcable i estel·lar en la història de la humanitat. De joventut, l’any 1966, em vaig comprar una edició barata de la novel·la Éxodo. I em va agradar. I vaig començar a retallar articles de diaris amb la guerra dels Sis Dies. I ara a casa dec tenir quatre-cents llibres sobre temàtica judeo-israeliana. En francès, sobretot. I alguns en anglès. Jo fa cinquanta anys que hi estic, amb aquesta dèria. He conegut i tractat els vuit ambaixadors que han passat per aquí. Alguns, amics. Com Shlomo Ben Ami. Jo no els he dit mai que quan declarem la independència el primer ambaixador ha de ser el d’Israel. Però sí que els he dit: entengueu que alguns som pro-israelians de fa cinquanta anys, i posem la cara, i a vegades ens l’han tocat, per nacionalistes catalans. No per cap altra cosa. Ells et diuen: si, sí. Però pensa que ens pressionen d’una manera obsessiva. És el contuberni judeo-separatista. Autèntica fixació, tenen, amb Israel a l’estat. Convençudíssim que si mai un país ens reconeix, serà Israel. Estan molt enderiats.
—’Potser m’hauria agradat ser diputat a Madrid’.
—Cert. Això deia. Només a amics. Això té una explicació molt fàcil. Per professió, des dels anys setanta, m’he mirat milers de pàgines del diari de sessions del congrés de diputats espanyol. Tenia la sensació que sense haver-ne estat mai membre, tot allò em sonava molt. En sabia molt la mecànica. Així com diputat al Parlament de Catalunya, mai, això altre pensava: potser podries marcar-te un punt demostrant una erudició sobre la casa que la majoria dels diputats no tenen en absolut. I ho comentava amb amics. Sense més ni més. Fins que un dia em truca… Duran i Lleida. 2011. Jo llegia a l’ombra d’un castell francès. Vacances. I sona el mòbil. Tu has dit que et faria gràcia ser diputat al congrés? O ho he somniat? I vaig pensar: sí que em faria gràcia, però en un lloc d’Unió? Vaig pensar, com li dius que no? Et faràs fort amb el tema dels diners. Vaig anar al carrer de Nàpols, al magnífic despatx del Duran, i em va oferir el número 7, que per cert va sortir. Dic, quan guanya un diputat? I ell, mentint com un lladre, diu: jo, tres mil euros. Tu tres mil euros?, vaig pensar. Tu que ets president de grup, de comissió?
—I com va acabar?
—Mireu com sóc. Havia anat a la reunió amb una declaració de la renda de l’any 2010. Per si de cas em responia: Tu què t’has cregut, quan guanyes? I dic: Mira. No sóc un bocamoll. Amb la universitat sol, ja guanyo més que això que guanyeu els diputats. No puc anar a Madrid i veure els meus ingressos reduïts. No puc. Vaig fer-li aquest raonament, i s’ho va prendre la mar de bé. Cap problema. Però tot això es va espatllar al cap d’uns pocs anys. Després d’una tertúlia, on jo havia criticat Unió que posava entrebancs al pacte de Convergència amb Esquerra, em sona el telèfon. Era Duran. Cridant. Fet una fúria. Ell reconeix que és un home de molt caràcter. S’inflama. Té mal caràcter. I en va fer una demostració.
—Expliqueu que Jordi Pujol us ha anat passant escrits seus després de la catàstrofe que ha sofert. Aquests darrers temps.
—En Pujol el conec el 1983, de manera fortuïta. He arribat a la conclusió que li agrada fer-me servir d’espàrring. M’ha escoltat força. M’ha preguntat molt. No m’ha fet cas mai. Ho he dir.
—I per què us en passa, d’escrits?
—’Perquè li tinc molta confiança.’ Frase seva. Li deixo veure aquests escrits, que no deixo veure a ningú, perquè li tinc molta confiança. I sap que no diré res indiscret. I no ho penso fer. Ho tinc guardat, una pila així. Potser en faria algun llibre. Vam jugar amb la idea de si la fèiem, la biografia. I al cap de mesos veig a la premsa Pujol que confia les seves memòries a en Cuyàs. I t’ho juro que no m’ho vaig prendre malament. Al contrari. La meva interpretació, amb tota l’estima, va ser que Pujol va voler fer unes memòries i Cuyàs va limitar-se a transcriure. President, jo li havia dit, no faré una biografia autoritzada, ni panegírica, ni oficial. No faré una biografia destinada a ensorrar en Pujol. Ara, tampoc no la faré dictada.
—Tarradellas, Maragall, Montilla, Mas, Pujol. Els coneixeu, tots. Però Puigdemont, no.
—Pràcticament, no. Un dia al consolat per la festa del 4 de juliol als Estats Units vam tenir una conversa. I poca cosa més.
—Cercle d’Economia. Josep Piqué us convida a formar-ne part de la junta. Un món que no és el vostre. I què hi descobreix?
—El món no era el meu, certament. La cosa interessant va ser el moment històric. Hi entro el 2011 i el 2012 comença tot el sidral. I encara hi sóc. Va haver-hi moments de grandíssim nerviosisme, preocupació i neguit. No tant pel referèndum, com per la declaració d’independència. Va haver-hi un sopar-junta un parell o tres de dies abans. Algú, un altíssim directiu d’una altíssima entitat financera, no diré el nom, va dir: ‘Jo demano per favor que tothom que conegui un conseller, que conegui el president, que tingui un contacte directe amb el govern, que els truqui perquè no ho facin, que no declarin la independència.’ Cosa que trobo lògica. No me n’escandalitzo. L’ambient va ser tal que vaig estar a punt de demanar la paraula i dir: com que tot això que escolto no ho comparteixo gens, aquí us deixo, me’n vaig, i demà al matí el president rebrà una carta de dimissió. Però no ho vaig fer. Vaig aguantar flegmàticament. Sí que vaig consultar amb el president per WhatsApp: escolta, si vols que plegui… No. No. no.
—I Josep Ramoneda, també del Cercle, que anava dient: si tingués divuit anys em faria de la CUP !
—Dues vegades, en poques setmanes, va dir-ho. En Ramoneda i jo, que havíem començat barallant-nos bastant, hem acabat no diré amics (seria exagerat) però sí que a les juntes del Cercle ell i jo defensàvem el procés. O si més no el justificàvem. La crisi de la tardor del 17 tenia compromesa una conferència a Madrid. Vaig enviar un correu: no puc venir com si no passés res sabent que a quaranta quilòmetres hi ha amics meus de fa molts anys que són a la presó. I no per haver mort ningú, ni haver robat res. Sinó per raons estrictament polítiques. Jo ho veig així.
—No us ha fet anticapitalista estar al cercle?
—Jo, a diferència d’en Ramoneda, que ho deia de broma, jo no he dit mai: hòstia, si tingués divuit anys em faria de la CUP. No sóc cap apologeta del capitalisme, entre altres raons perquè no sóc cap burgès. Jo sóc propietari d’un mitjà de producció que és el meu cervell. I no crec que Marx pensés en això.
Podeu comprar La història viscuda a la Botiga de VilaWeb
Jaume Roures: "A Catalunya i Espanya no es perdona tot el que ha aconseguit Guardiola"
Futbol
Jaume Roures: "A Catalunya i Espanya no es perdona tot el que ha aconseguit Guardiola"
El NacionalFoto: ACN
Barcelona. Dijous, 16 de maig de 2019
2 minuts
Jaume Roures, cofundador de Mediapro i una de les
personalitats més influents del futbol espanyol, mai es mossega la
llengua. Aquest dijous, el portal MarcadorINT publica una
entrevista en la qual l'empresari parla sobre Pep Guardiola, l'èxit dels
equips anglesos, la Superlliga europea o el descens del Girona.
La figura de Guardiola
"Som molt mesquins. L'autoodi forma part de la mesquinesa. Ni a Catalunya ni a Espanya es perdona el que va fer i encara menys que ho continuï fent fora. Quan triomfa a Alemanya és molt fàcil perquè és el Bayern de Munic, però ja hem vist els dos últims anys que porta el Bayern". Així de contundent és Roures quan se li qüestiona perquè se segueixen subratllant els fracassos en la carrera de Pep Guardiola.
EFE
Per l'empresari, el tècnic de Santpedor ha aconseguit "canviar coses
que abans eren impensables i que mereixen reconeixement més enllà del
terreny futbolístic", però que a Espanya mai li tindran en compte
"perquè som el país de l'autoodi". "Quan estava a Barcelona ell era el
Barça. Tenia posició des de uns principis sobre tot el que rodejava el
Barça".L'èxit del futbol anglès
Roures també parla sobre la Premier League, que ha aconseguit col·locar el Tottenham i el Liverpool a la final de la Champions i el Chelsea i l'Arsenal a la de l'Europa League. "És innegable que s'han enfortit des del punt de vista econòmic i esportiu", diu.
EFE
La clau, però, són els entrenadors estrangers que entrenen aquests
equips: "Han canviat la dinàmica del joc. Que ara arribin els anglesos
em sembla el millor per tots perquè venen amb un futbol evolucionat",
assegura.La bombolla del futbol
"Em preocupa la immoralitat. El mercat de fitxatges respon a capritxos, m'és igual si del jugador o del club, però és especulació financera, no economia real. Per tant, durarà el que durarà", diu.
EuropaPress
"En Pep va construir un super equip amb jugadors que venien de
Tercera. El mercat està més o menys boig, però aquesta dinàmica només la
poden seguir quatre o cinc clubs", assegura.La Superlliga europea
Roures, a més, també es mostra molt rotund pel que fa a la Superlliga europea, el projecte que els grans clubs europeus volen implementar per substituir la Champions. No la vol: "No és que no hi cregui, és que a més crec que només serviria per atacar les lligues locals".
EFE
"Javier Tebas té tota la raó. Això se li va acudir a algú prenent una
copa en un bar a les cinc de la matinada. Si baixes a la realitat, no
estas venent eliminatòries de Champions. No et pots carregar les lligues
perquè les competicions europees viuen d'això. A més, una lliga tancada
no és anar a unes eliminatòries a vida o mort. La transcendència dels
seus partits no es pot comparar al que hem viscut aquest últim mes a la
Champions".El descens del Girona
La productora de Roures, Mediapro, té un vincle molt estret amb el Girona a través de Mediabase, l'empresa de representació i gestió esportiva en la qual treballa Pere Guardiola, que a la vegada és accionista del club de Montilivi.
EFE
En aquest sentit, Roures espera que el descens del Girona només sigui
"un parèntesis". "Si poden tornar a Primera ràpidament el projecte
seguirà vigent, però si passen molts anys voldrà dir que aquest no té
sentit i ens haurem d'acostumar a tenir l'equip a Segona", sentencia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)