—
Comencem pel principi: què va passar a l’aeroport?
—Al control de seguretat, abans de passar l’arc, el
professional de seguretat que hi havia a l’altra banda es va adonar que
jo tenia una protuberància a la cintura. Em va demanar que fos què fos,
ho posés a les safates que passen per la cinta corredissa, juntament amb
el rellotge, el telèfon, etc.
—
Caram… i li vau explicar que no era possible…
—Exacte, li vaig dir que era una bossa fixada al meu cos, un
estoma, que no me la podia treure i que era el resultat d’una operació
d’un càncer de còlon. Hi va insistir, dient que no m’entenia, i li vaig
explicar que era la sortida del meu budell, que no hi podia fer res.
Però continuava dient que no m’entenia si li parlava en català, que li
parlés en castellà, cada vegada més enfadat.
—
I què vau fer?
—Li vaig dir que això tampoc no era possible perquè jo no sé
parlar castellà, cosa que és real. El puc entendre una mica, però no en
sé prou per a parlar-lo. Això el va molestar encara més. I aleshores em
va demanar que li ensenyés què era aquella protuberància… I, és clar, jo
novament li vaig haver de dir que no, que no era cap bona idea i que no
la hi ensenyaria, que no era gens agradable, si no era en una sala
tancada i privada. I llavors va cridar la Guàrdia Civil, que eren més
enrere.
—
I la Guàrdia Civil tampoc no us entenia…
—No, i vaig tornar a explicar això mateix, però res. Aleshores
vaig entendre que si volia agafar l’avió havia de fer tot allò que em
demanessin. I si per haver parlat en català i no en castellà calia
ensenyar una bossa de femta, vaig decidir que ho faria, per no perdre
l’avió. I els vaig dir: ‘Realment voleu veure-ho?’ I els la vaig
ensenyar, abaixant-me una mica els pantalons.
—
Buf… anàveu sol?
—Sí, jo tot sol. I de seguida que els la vaig ensenyar em van
agafar pel braç i em van portar darrere la porta de control. Van venir
quatre nous agents de la Guàrdia Civil i em van portar, finalment, a una
sala petita i privada, on em van demanar que em despullés pràcticament
del tot. Van buidar-me la maleta que duia, van exposar i analitzar cada
objecte en una taula, van obrir cada paquet i cada cremallera, tots els
regals que duia per als néts… Finalment em van deixar marxar, havent
perdut, entre una cosa i l’altra, gairebé una hora. I la dignitat…
—
I el vol, el vau perdre?
—Sí, però no ben bé, i no perquè m’haguessin fet perdre aquella
estona desagradable, perquè jo anava molt d’hora. De fet em van tornar
la documentació, el carnet d’identitat belga, i vaig pujar a l’avió, amb
normalitat, amb temps. Però quan ja era dins assegut a la meva butaca i
l’avió era a punt d’enlairar-se va entrar una noia amb jaqueta groga de
la seguretat de l’aeroport i em va demanar que sortís fora. Ja havien
tret de l’avió la meva maleta facturada i em van fer sortir de la zona
d’embarcament.
—
Com? I per què us van fer baixar de l’avió?
—Només van dir-me que era per motius de seguretat. No ho sé.
Potser en diuen motius de seguretat però volen dir motius lingüístics…
—
No vau agafar cap més vol?
—No, perquè vaig anar a l’oficina de Ryanair, la companyia amb
la qual jo havia de volar, i em van dir que tots els vols a Brussel·les
del mateix dia eren plens. De fet, em van acabar dient que ho provés amb
Vueling… Però jo estava tan dolgut, en aquell entorn, que ja no tenia
ganes ni de volar ni de tornar a passar pel control ni res. I vaig
tornar a casa.
—
Els aeroports, espais freds i deshumanitzats…
—Els aeroports poden ser molt trists i, a més, amb els controls
que hi ha ara, exclouen les excepcions, com en el meu cas, i no perquè
hagués parlat en català, sinó perquè tenia un volum afegit al meu cos
que no forma part de la norma. És a dir, si el fet de portar la bossa ha
d’implicar cap protocol diferent, potser hauria de consistir a
tractar-me de manera especial, de cuidar-me, i no pas a fer-me passar
aquest mal tràngol i, de fet, no deixar-me volar. Això que m’ha passat
demostra que el sistema no funciona, ni per la llengua ni per les
excepcions mèdiques. Allò que s’hauria de dignificar és castigat.
—
Penseu que tot plegat va passar perquè en cap moment no vau parlar en espanyol?
—No ho sé, però la veritat és que jo ja havia volat quatre
vegades abans amb la mateixa bossa després de l’operació i no hi havia
hagut mai cap problema. Tot va començar quan el noi de seguretat no em
va entendre, o no em va voler entendre, en català.
—
Veig que porteu el llaç groc a la jaqueta…
—Sí, sempre. Aquell dia també.
—
I no podria ser que entre una cosa i l’altra…
—Sí. De fet, sí que penso que aquest llaç, juntament amb el
clauer que duia amb l’estelada i el fet de no parlar castellà… tot
plegat no els devia agradar. Però no és el meu problema. Jo puc arribar a
entendre, entre cometes, que la Guàrdia Civil no m’entengués en català,
perquè no m’espero que vulgui entendre’m, sobretot quan una de les
seves funcions, ja demostrada, és reprimir l’ús de la llengua i el
catalanisme, però que el noi de seguretat, que és amb qui va començar
tot i que cada dia treballa a l’aeroport, no entengués el català, no ho
entenc. De cap manera. No sóc l’únic que no parla castellà que passa per
l’aeroport, no?
—
Quantes llengües parleu?
—Neerlandès, que és la meva llengua materna, francès, alemany,
anglès i català. Cinc. De fet, no és surrealista que algú que només en
parla una em digui a mi, que en parlo cinc, inclosa la del país on sóc,
que no em vull comunicar? És ofensiu. El problema potser no el tinc jo.
Com ho fa amb els turistes?
—
De fet, deixeu-m’ho dir, parleu un català preciós i molt digne, havent viscut quatre anys al Vallès.
—No és del tot veritat, a vegades em falten paraules. Vaig fer
un curs de català, però a Brussel·les, no a Catalunya, amb una
professora de Lleida, durant dos anys. Em va anar molt bé i de fet
encara hi ha gent que em diu que en algunes paraules tinc una mica
d’accent de Lleida. I sí, parlo català, però és que jo ara visc aquí.
Per tant, haig de parlar la llengua del país que m’acull. És
absolutament lògic, no?
—
Sí, i tant, però, com heu experimentat en primera persona, hi ha gent que no ho veu així…
—Als anys seixanta i setanta, quan era jove, a Flandes vam
haver de lluitar molt per poder parlar la nostra llengua. En aquella
època un cardenal va dir: ‘Bèlgica serà francòfona o no serà.’ Volien
que en tot Bèlgica es parlés només francès. Però és clar, la meitat
parla neerlandès des de l’edat mitjana. I vam lluitar molt per obtenir
tots els drets lingüístics que ara tenim. És a dir, que la justícia, la
universitat, els serveis públics, etc., fossin en neerlandès. Aquí noto
que la història és paral·lela. I per tant comparteixo aquesta lluita i
hi estic acostumat. I, de fet, també és per això que em sento bé aquí.
—
Aquí, ja ho sabeu, hi ha partits que diuen que és la llengua castellana, la que és perseguida…
—Aquí hauríeu de fer lleis més dures en favor del català, com a
Flandes. De fet, no entenc per què no en feu, és necessari i lògic. Cal
protegir el català i caldria que per llei tot fos en català aquí,
respectant com vulgui parlar cadascú. Però en cap cas no s’hauria de
permetre que ningú, ni que fos una mica, fos discriminat perquè parla la
llengua del país, que aquí és i ha estat sempre el català. I,
francament, vivint aquí em sorprèn de veure gent que fa anys que viu a
Catalunya i que només parla el castellà. És gent que no respecta el
poble on viu. I, de fet, penso que és gent que es perd moltes coses. La
seva sí que és una posició política, perquè va contra natura. És una
posició excloent.
—
Què més hauria de fer el govern català?
—Com deia, jo crec que calen més normatives lingüístiques i, a
més, aquí és relativament fàcil, perquè les fronteres lingüístiques i
les fronteres administratives són similars. Per exemple, que la
publicitat fos sempre en català, que tota la documentació empresarial,
factures, etc., fos en català. Això és així a Flandes, per al
neerlandès, al cap de molts anys de lluita.
—
Com és la situació política a Flandes?
—Bé, tard o d’hora arribarà la independència. Però a diferència
d’aquí, a Bèlgica hi ha molta més negociació política i
l’autodeterminació es va aconseguint de mica en mica, eleccions rere
eleccions, sense referèndums.
—
El peix al cove…
—No sé quina és la millor estratègia, però Catalunya hauria de
ser més bona negociadora. Per exemple, dir: ‘No paguem res a Madrid i no
ajudem a governar si no rebem alguna cosa a canvi, per exemple, unes
lleis d’ús i de protecció del català molt més potents.’
—
Sigui com sigui, vau denunciar els fets de l’aeroport, amb el suport de la Plataforma per la Llengua…
—Sí, vam anar tant a la delegació del govern espanyol a
Catalunya, a fer una denúncia administrativa, com al jutjat del Prat de
Llobregat, per fer una denúncia penal, en tots dos casos per
discriminació lingüística.
—
En teniu cap resposta?
—No, d’això fa pocs dies i de fet diuen que necessiten sis
mesos per a fer una investigació. Però el cas és que jo tampoc no he
rebut ni tan sols la notificació primera que confirmi que les denúncies
han estat presentades. Deu ser que ara són festes i que descansen…
—
Teniu confiança en la justícia, en un cas com el vostre?
—D’entrada, l’estat o el govern espanyol m’han de respondre.
M’han de donar una resposta. I confio que em donaran la raó, i tant. Jo
ho veig molt clar. No pot ser que jo sigui discriminat perquè parlo
català i he tingut un càncer. Em van maltractar per haver parlat la
llengua del país i per haver tingut un càncer!
—
El món al revés…
—Sóc àrbitre de voleibol i xiulo partits a molts pobles, de
les províncies de Barcelona i de Girona. Cada setmana en xiulo entre sis
i vuit de totes categories. I mai no he tingut cap problema lingüístic.
A voltes hi ha entrenadors argentins o de llocs on no parlen català.
Doncs ens entenem, ni que sigui amb gestos, perquè tots dos fem
l’esforç. Quan hi ha voluntat d’escoltar, la gent s’entén.
—
El càncer us el van detectar quan ja vivíeu a Catalunya?
—Sí, i per sort a temps i em van poder operar amb èxit. I ara
haig de dir que, tot i les restriccions que tinc, físicament em sento bé
i em considero feliç.
—
Perdoneu-me la ignorància, però la bossa l’heu de portar sempre i és per sempre?
—Sí, no tinc gens de control del budell i necessito la bossa.
Potser hi ha una petita possibilitat de reconnectar el budell amb la
sortida natural, però és massa arriscada perquè podria sagnar la melsa i
seria pitjor. I com deia, ara em sento bé, el càncer és curat i no em
voldria arriscar a perdre qualitat de vida.
—
Demaneu res d’especial aquest 2020? O a la carta als Reis?
—A Flandes no celebrem els Reis. A Flandes, el 6 de desembre,
ve Sant Nicolau, que porta regals i que seria el més semblant als Reis,
però ja ha passat. Per tant, no, no els demano res. Si els meus néts,
que viuen a Bruges, vinguessin aquí a viure, sí que faríem els Reis i el
tió, però essent només jo i la meva dona, a Bigues i Riells, no els
fem. I per aquest 2020… Doncs home, no he demanat res d’especial, però
m’agradaria, per exemple, que els presos fossin alliberats i que els
exiliats tornessin a casa.
—
I la independència, la veureu?
—[Riu.] No sé quan arribarà, però jo crec que no hi ha marxa
enrere, tant a Flandes com a Catalunya. Ara, també penso que tot plegat
anirà més lent que no ens pensàvem. Mireu, abans de venir a viure a
Catalunya jo vaig venir a Barcelona uns quants cops, tres o quatre dies,
coincidint amb l’Onze de Setembre. I d’ençà del 2005 o el 2006 he anat
seguint molt de prop tot el procés. Ha estat molt emocionant i des de
d’aleshores m’ha quedat clar que això és impossible d’aturar. Però
aquests darrers anys, veient la repressió, per mi inesperada, també m’he
adonat que serà més complicat que no semblava.
—
De formació sou historiador, oi?
—Sí, especialista en l’edat mitjana, tot i que sempre he
treballat en la publicitat. Però he llegit molt sobre història. De fet,
hi ha moltes connexions entre Flandes i Catalunya, que vénen de lluny.
Penseu que Judit, la filla de Balduí Braç de Ferro, primer comte de
Flandes, va ser l’esposa de Guifré el Pilós. I d’això ja fa un grapat
d’anys! [Riu.] És a dir, no sóc el primer flamenc que ve a Catalunya!
[Riu.]
31.12.2019 19:50
L’arquitecte
Oriol Bohigas celebrarà noranta-cinc anys el 20 de desembre, el cantant
Raimon, en actiu fins fa ben poc, en farà vuitanta el 2 de desembre, i
pocs dies després, el 23 del mateix mes, farà seixanta-cinc anys de
l’actuació de Louis Armstrong & His All Stars al Windsor Palace de
Barcelona, una sala inaugurada el 1946 on, tres anys abans del concert
d’Armstrong, havia actuat Maurice Chevalier i que, com es veurà més
endavant en aquest mateix resum, va acollir també grans esdeveniments
cinematogràfics.
El
17 de juny de 1895 –farà, doncs, cent vint-i-cinc anys– Jacint
Verdaguer va començar a publicar la sèrie d’articles ‘En defensa
pròpia’, i el 30 de novembre farà cent anys exactes de l’assassinat de
Francesc Layret, advocat laboralista i defensor dels drets dels
treballadors.
El Nacional
