Barcelona, 17 de gener de 1641. Fa 379 anys.
Pau Claris —94è president de la Generalitat—
proclamava, oficialment, la República catalana.
Un dia abans, s’havia fet públic el que el president i els diputats
(l’equivalent a consellers) havien mantingut en rigorós secret: el
Pacte de Ceret (07/09/1640) entre la Generalitat i la monarquia francesa que, bàsicament, deia: “A
dmètrela de baix de sa protecció [referit a Catalunya]
ab (...)
son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província y a sa magestat christianíssima [referit a Lluís XIII de França]
se ajustaran”.
Retrat modern de Pau Claris (1854), obra d'Avel·lí Pi i Arimon / Font: Revista Barcelona Antiga i Moderna
Claris havia mantingut aquella carta relativament oculta, en una
espera calculada que havia d’inclinar, definitivament, bona part de les
classes dirigents del país cap al seu projecte. El debat i l’acceptació
del Pacte de Ceret es produiria en el decurs d’una llarga sessió el dia
16 de gener (avançada la nit), i es formalitzaria el 17 de gener (a
primera hora del matí), mentre els exèrcits hispànics —que havien
iniciat la ocupació de Catalunya cinc mesos abans—, acampaven a l’antiga
vila de Sants. En aquell acte,
Catalunya proclamava —oficialment— que abandonava l’edifici polític hispànic.
Aquella República tindria una durada efímera: sis dies. Les circumstàncies que van obligar Claris a virar eren el producte de la suma de
l’amenaça hispànica i del xantatge francès. El marquès de
Los Vélez, el comandant de les tropes hispàniques de
Felip IV,
havia convertit el camí fins a les portes de Barcelona en una brutal
massacre contra la població civil que contenia un únic missatge: la
Revolució dels Segadors es paga amb sang. I amb aquella horda de
carnissers a les portes de Barcelona, es produiria la catarsi que
explica la decisió de Claris.
Efectivament,
el govern de Catalunya considerava de vital importància aturar Los Vélez (i els seus vint-i-cinc mil efectius) a Martorell.
El Dietari de la Generalitat revela que
Francesc de Tamarit (el diputat militar, equivalent a conseller d’interior) i
Rafel Antich
(l’oïdor militar, és a dir el segon de Tamarit) van deixar tot el que
tenien entre mans per a dirigir les tropes catalanes atrinxerades al
Llobregat, i les que s’hi afegien. El mateix
Dietari relata que el dia 20 “
partiren de la present ciutat [referit a Barcelona]
en la matinada, mil y sinch-cents moscaters per a anar a socòrrer als de nostre exèrcit".
Durant dos dies es va mantenir la incertesa, i el
Dietari relata que, malgrat la gran diferència d’efectius, els catalans
“estavan peleant ab lo enemich
a la vila de Martorell. Hisqué la bandera de Sant Ramon y altres
banderas de altres convents, ab molts frares molt ben armats y gent de
valor, que se amostrà molt bé a la occasió de la peleà (...)
en la tarda, vingué nova que nostre exèrcit peleava ab lo del enemich, y los deputats enviaren recaudo a totas las iglésias (...),
per a que nostres armes tinguen bona victòria, que tant importa al beneffici de la província Y axí se feu ab molta puntualitat”.
Gravat francès de Barcelona (1645) / Font: Cartoteca de Catalunya
Però el mateix
Dietari relata que el dia 21: “
en la
tarda, vingué nova com lo exèrcit del enemich havia romput lo pas de
Corbera y havia cortat nostre exèrcit, de tal manera que se havia hagut
de retirar sens orde ni consell. Moriren-ne molts dels nostres, però
també del enemich". Però aquella dramàtica anotació, lluny de ser
una crida a la confiança, no era més que l’anunci d’un resultat
decebedor que havia de tenir una gran transcendència: “
En aquest
mateix die, entre las vuit y nou de la nit, entrà en la present ciutat
lo senyor deputat militar, qui venia de la pèrdua de Martorell”.
El dia 23, “
que ja·s vèya manifestament que lo enemich venia a sitiar-la” [referit a Barcelona], el president Claris reunia els Braços Generals amb la sospitosa presència de
“lo senyor de Plesis Bisançon”,
el negociador francès a Ceret i el representant del cardenal Richelieu
—el ministre plenipotenciari de la monarquia francesa— en la proclamació
de la República. Du Plessis-Besançon es convertiria, sobtadament i
paradoxalment, en l’altre extrem de la tenalla sobre Claris. Cosa que
explica el perquè els Braços Estamentals, a proposta del president,
deixaven en suspens la República.
“
Y avuy aquesta província y ciutat, estant tant exaustas que·s
impossible poder sustentar larch temps los gastos de la guerra, que
tenim ja a las portas d’esta ciutat, y està ella y tota la província en notable perill de perdre’s,
sinó és ab un gran y prompte socorro de cavalleria y infanteria pagada,
lo qual no podem esperar sino de sa magestat christianíssima [referit a Lluís XIII]
y segons las notícias tenim no se exposarà a tant gran gasto ab la promptitut y fervor que la necessitat demana sinó és que la província se posse a la obediència com ja en temps de Carlo Magno ho feren nostres antepassats”.
Lluís XIII i Richelieu / Font: The Royal Collection i The Queen Gallery. Londres
Un xantatge amb totes les lletres de la paraula, que explicava la inexplicable actitud del
baró d’Espenan
—la màxima autoritat militar francesa a Catalunya des de la signatura
del Tractat de Ceret—, que, el 23 de desembre de 1640, havia lliurat
Tarragona a Los Vélez sense disparar ni un tret i que el 20 de gener de
1641 no s’havia presentat a Martorell. Tres dies més tard, el 26 de
gener de 1641, l’exèrcit catalanofrancès infringia una monumental
derrota a les tropes hispàniques, que reforçaria la posició de Du
Plessis en detriment de la de Claris.
I si bé es cert que, en aquell nou escenari,
Catalunya quedava vinculada a França únicament a través de la figura del rei (que es comprometia a governar el país “
ab
pacte de que·ns jure y observe nostres usatges, constitucions, capítols
y actes de Cort, privilegis, usos, styls, consuetuts, libertats,
honors, preheminències y perrogatives, axí de aquesta ciutat com de las
demés ciutats, vilas y lochs”) també ho és que,
el projecte republicà quedaria indefinidament aparcat; i progressivament, marginat i oblidat. Sobretot, després de l’assassinat del president Pau Claris, el 27 de febrer de 1641.
Imatge principal: Gravat de Versalles (1672) / Font: Bibliothèque Nationale de France
23.01.2020 17:00
Els calçots es couen al foc de llenya. FOTO: C.Caballé
