HISTÒRIA

Els presos polítics catalans del comte-duc d’Olivares

Marc Pons
Foto: Diego Velázquez
Tarragona. Diumenge, 24 de desembre de 2017

L'existència de presos polítics catalans reclosos en penals espanyols és una macabra tradició que es remunta al segle XVII. El 10 de març de 1640, fa 377 anys, el comte de Santa Coloma, virrei hispànic al Principat de Catalunya, ordenava la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc Joan Vergós i de Lleonard Serra, jurats del Consell de Cent de Barcelona. I vuit dies després ordenava, també, la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc de Tamarit, jurat del Consell de Cent barceloní i diputat de la Junta de Braços, l'equivalent al Parlament. El mateix 18 de març, el virrei havia cursat l'ordre de detenció contra Pau Claris, president de la Generalitat. La condició eclesiàstica del president —que obligava a seguir el procediment per una altra instància— si bé va impedir-ne l’empresonament, no li va estalviar una autèntica persecució judicial. Vergós, Serra, Tamarit i Claris, membres destacats del partit “republicà”, serien acusats dels presumptes delictes de conspiració i rebel·lió. I es convertirien en els símbols de la resistència política catalana a l'ocupació militar hispànica. La metxa que encendria la Revolució dels Segadors.

Què era el partit “republicà”?

Abans d'entrar en matèria convé aclarir que el concepte república i el terme republicà aplicats a les societats de la centúria del 1600 no tenen el mateix significat que avui dia. El republicanisme del barroc, el de l'Antic Règim, era la ideologia de les classes mercantils urbanes. Sobretot, de les seves elits. Clarament contraposada a la ideologia nobiliària i senyorial de les oligarquies agràries rurals. I clarament contraposada als esclats revolucionaris incontrolats de les classes populars. Tant a Catalunya, com als Països Baixos, com a Anglaterra, per posar tres exemples. La gran crisi catalana (1635-1640) que va precedir la Guerra dels Segadors (1640-1652) va posar en escena una reveladora aliança entre classes mercantils urbanes i classes populars pageses, impulsada per l'existència d'un enemic comú: les oligarquies nobiliàries, el partit nobiliari, que representaven el poder de la monarquia hispànica. El gran èxit del partit republicà no seria per la seva condició de corpus social majoritari —que no ho era—, sinó per la seva habilitat política per liderar i conduir una gran revolució social que havia esclatat entre les classes populars pageses.

Mapa d'Europa. Taller cartogràfic de Jan Vriens. Amsterdam (1650) / Arxiu d'El Nacional

La restauració de l'ordre com a pretext de l'ocupació militar

Amb el pretext d'acabar amb el fenomen del bandolerisme, una guerra intermitent que posava de relleu el conflicte català pel poder entre el partit republicà i el partit nobiliari, el comte-duc d'Olivares, ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV, havia iniciat una lenta ocupació militar del Principat. Era l'any 1626, i Olivares ordenava que els Tercios de Castilla rellevessin les forces de la Generalitat en la pretesa tasca de restauració de l'ordre. Una ocupació que s'intensificaria a partir de l'any 1635, amb l'intencionat desplaçament del front de guerra hispanofrancès a la frontera catalana. L'historiador anglès John H. Elliot, professor de la Universitat d'Oxford, a La revolta catalana (Universitat de València, 2006) revela que l'any 1635 hi havia quatre cossos de l'exercit hispànic aquarterats a Catalunya. Un cos situat a l'Empordà, un altre a Osona, un altre a les planes de Lleida i un altre a les Terres de l'Ebre. És a dir, 48.000 soldats estacionats sobre un país de 400.000 habitants. Aquesta proporció és un detall molt important que explica tant les causes dels empresonaments com les de la revolució immediatament posterior.

Pau Claris / Arxiu d'El Nacional

L'obligació d'allotjar i el privilegi de no allotjar

Les Constitucions de Catalunya, el text legal que documentava i reglamentava la relació bilateral entre el Principat i la monarquia hispànica, en cap cas autoritzaven la presència d'exèrcits estrangers en territori català. Ni tan sols les del rei hispànic. Però la qüestió jurídica no era el principal motiu que inclinava les classes populars catalanes a la revolta. Sinó que ho era l'obligació d'allotjar en les seves pròpies cases i alimentar amb els seus propis recursos la soldadesca que els represaliava. Una situació d'abús que es complicaria a partir dels robatoris, incendis, segrestos, violacions, amputacions i assassinats que les tropes hispàniques practicaven impunement sobre la població civil catalana. La consagració de l'estat de terror que, amb anterioritat, havien practicat als Països Baixos hispànics. En canvi, les mateixes Constitucions catalanes eximien de l'obligació d'allotjament i d'alimentació les classes nobiliàries. Un vell privilegi que es remuntava a l'edat mitjana i que havien aconseguit conservar en el decurs dels segles. La suma dels abusos comesos pels militars i del col·laboracionisme dels privilegiats seria la metxa que encendria la revolta.

Gravat de Barcelona (1650) / Ajuntament de Barcelona

El xoc institucional

Febrer de 1640. El país estava en peu de guerra. Les classes populars catalanes havien contestat la massacre militar i la inacció de la justícia hispàniques amb una reacció extremadament violenta. I en plena escalada, Olivares, per reblar el clau, va ordenar a Santa Coloma la lleva forçosa de 6.000 pagesos catalans per a combatre la revolta antihispànica que havia esclatat a Nàpols. Santa Coloma va ordenar el mateix a la Generalitat i al Consell de Cent. I el conflicte es va traslladar definitivament a les institucions. Els líders del partit republicà, que, en el decurs dels mesos anteriors, havien manifestat públicament l’oposició als mètodes del virrei, es van negar a acatar les ordres i es van enfrontar, en un conflicte que anava més enllà de les qüestions polítiques, amb les figures més destacades del partit nobiliari i de l'aparell de dominació hispànica a Catalunya. La negativa del partit republicà a col·laborar en la lleva forçosa representava un pas més enllà en l'oposició militant al sistema d'allotjaments forçosos i a la crítica sense embuts a la brutalitat hispànica, i seria el detonant de les ordres d’empresonament.

Francesc de Tamarit / Casal La Sega, Santa Coloma de Farners

Els perseguits per la justícia hispànica

El professor Elliot presenta una llista de persones que haurien estat en el punt de mira de la justícia hispànica: Pau Claris (president de la Generalitat); Joan Pere Fontanella i Pere Joan Rossell (assessors jurídics de la Generalitat); els diputats de la Junta de Braços Francesc de Tamarit, Francesc de Vilaplana, Ramon de Guimerà, Felip de Sorribes, Josep Margarit i Josep d'Ardena; els jurats del Consell de Cent Francesc Joan Vergós, Lleonard Serra, Josep Fontanella, Miquel Puigventós, i els germans Jeroni i Rafel Matali, i el canonge de Tortosa Francesc Puig. Una llista negra formada, pel cap baix, per setze personalitats molt rellevants de la vida pública catalana, que, reveladorament, estava encapçalada per la màxima autoritat política de les institucions del país. Una llista negra que revelava un veritable conflicte polític i institucional entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica que Olivares, Santa Coloma i la llarga corrua de col·laboracionistes del règim pretenien resoldre per la via de l’empresonament i de l'escapçament del moviment opositor.

Corpus de Sang de 1640. Alliberament dels presos / Arxiu d'El Nacional

Per què Vergós, Serra i Tamarit?

Dit això, la qüestió que es planteja és per què Vergós i Serra van ser els primers empresonats i dies després ho seria Tamarit. Les fonts ens revelen que Vergós i Serra eren dues personalitats polítiques que gaudien d'una immensa popularitat i d'un gran ascendent sobre les classes menestrals de Barcelona. Allò que contemporàniament anomenem activistes. Vuit dies més tard era empresonat Tamarit, primer diputat del braç militar, l'equivalent —amb les obligades distàncies que imposa el temps— a l'actual figura de conseller d'Interior. Tamarit era un membre de la petita aristocràcia rural. La lògica ens diria que era al bàndol equivocat. Però el partit republicà havia engruixit les files amb famílies de la noblesa rural que també havien estat humiliades, saquejades i oscades per la brutalitat militar hispànica. La detenció i l’empresonament de Tamarit era una declaració de guerra institucional que repercutiria en tots els estaments de la societat catalana. I el seu alliberament, en la revolta popular del Corpus de Sang de 1640, marcaria l'inici d'una revolució que culminaria amb la proclamació de la Primera República catalana de Pau Claris.

Il·lustració principal: Comte-duc d'Olivares / Wikimedia Commons

16 de desembre de 1640L’exèrcit hispànic massacra la població civil de Cambrils Marc Pons

10 de desembre de 1640La revolta dels Segadors passa a ser la guerra dels Segadors Marc Pons