Euroordre interrupta
Joan J. QueraltBarcelona. Dimarts, 5 de desembre de 2017
Abans de fer un ridícul continental la justícia espanyola s’ha conformat a fer misto a casa. Difícilment es pot fer una altra lectura de la interlocutòria de l’instructor del TS datada avui i que hem conegut a primeres hores del matí.
Tres són els arguments que dona el magistrat en la seva resolució. En primer lloc, que existeix la possibilitat que els exiliats a Bèlgica, el president Puigdemont i quatre consellers i conselleres, tornin. Sembla que és més un desig que una realitat. Un observador prou imparcial trobaria, d’una banda, que es pot fer una campanya electoral molt activa i efectiva des de fora en aquestes eleccions tan obertament inconstitucionals com plebiscitàries pels seus convocants. D’altra banda, passades les eleccions, com que el conflicte no decreixerà –moltes són les ferides obertes per la violència físicament catalanofòbica imperant i oficialment fomentada–, mantenir un focus de tensió política inaccessible al poder repressiu del Regne d’Espanya no sembla gens inconvenient.
El segon argument se centra en el caràcter plurisubjectiu de la causa –és a dir, que hi ha molts imputats, la qual cosa no és novetat–, múltiples imputats que han de ser tractats per igual. Dit així es deixa entreveure una branca de la tercera i definitiva raó de ser de la decisió del TS. Aquesta no és altra que, en cas de que fossin lliurats els exiliats, que no fugats –van marxar molt abans de qualsevol citació judicial–, ho fossin amb severíssimes restriccions: ni per tots els delictes i amb límits màxims de penes a imposar.
Resultaria curiós que no rebessin el mateix càstig tots els màxims responsables de les malifetes còsmiques que s’imputen als membres del Govern de la Generalitat, de part de la Mesa del Parlament, de destacats membres de la societat civil i els que encara poden caure en les xarxes d’aquests processos penals artificialment constituïts.
Però finalment, la segona branca del tercer motiu per fer marxa enrere rau en el risc més importat, un ridícul de magnitud continental, que va més enllà de la limitació dels delictes a jutjar a Espanya i de les penes a imposar. El pitjor escenari fora que es negués tot lliurament a la justícia hispana per manca de garanties suficients. Elements per dictar una resolució en aquests o altres més diplomàtics termes hi ha prou contrastadíssim material judicial, tot començant per resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans. Una de les més famoses rebolcades a Estrasburg va ser la doctrina Parot, doctrina inventada per l’imminent nou fiscal general, Sánchez Melgar, quan era magistrat del TS.
Prosseguint la ullada per aquesta resolució d’avui, resulta molt significatiu que el magistrat Llerena no hagi donat audiència a les parts –es diria preceptiu–, com a tràmit previ a deixar sense efecte una mida com és l’emissió d’una euroordre. No es pot considerar, com ve a fer la resolució que la deixa sense efecte, com una mesura més d’investigació, amb una rellevància, ara, pràcticament anecdòtica, quan ha adquirit rang de qüestió d’estat. Duros sevillanos, sisplau, no.
Adoptar aquesta decisió sense sentir el parer de les parts processals sembla insòlit i molt poc curós processalment parlant. És clar que una de les parts és la Fiscalia i, potser, la primera decisió a prendre pel nou fiscal general de l’Estat seria oposar-se a la retriada de l’euroordre i rebre la primera derrota en els tribunals en la seva primera actuació. Ací, en detriment de la puresa processal, es diria que s’ha imposat la cortesia entre col·legues.
Un cop el jutge belga doni per conclòs l’incident de l’euroordre, el president Puigdemont, els consellers Toni Comín i Lluis Puig, i les conselleres Meritxell Serret i Clara Ponsatí, podran gaudir de plena llibertat de moviments, llevat del Regne d’Espanya, si més no durant una bona època. Poden acampar al costat de la frontera francocatalana, fins i tot, potser, a Andorra.
Un cop més fer jugar políticament la justícia, institució no preparada per al joc polític, tindrà conseqüències que els aprenents de bruixot mai no albiren. No n’aprendran mai a fer les coses com cal.
Tres són els arguments que dona el magistrat en la seva resolució. En primer lloc, que existeix la possibilitat que els exiliats a Bèlgica, el president Puigdemont i quatre consellers i conselleres, tornin. Sembla que és més un desig que una realitat. Un observador prou imparcial trobaria, d’una banda, que es pot fer una campanya electoral molt activa i efectiva des de fora en aquestes eleccions tan obertament inconstitucionals com plebiscitàries pels seus convocants. D’altra banda, passades les eleccions, com que el conflicte no decreixerà –moltes són les ferides obertes per la violència físicament catalanofòbica imperant i oficialment fomentada–, mantenir un focus de tensió política inaccessible al poder repressiu del Regne d’Espanya no sembla gens inconvenient.
El segon argument se centra en el caràcter plurisubjectiu de la causa –és a dir, que hi ha molts imputats, la qual cosa no és novetat–, múltiples imputats que han de ser tractats per igual. Dit així es deixa entreveure una branca de la tercera i definitiva raó de ser de la decisió del TS. Aquesta no és altra que, en cas de que fossin lliurats els exiliats, que no fugats –van marxar molt abans de qualsevol citació judicial–, ho fossin amb severíssimes restriccions: ni per tots els delictes i amb límits màxims de penes a imposar.
Resultaria curiós que no rebessin el mateix càstig tots els màxims responsables de les malifetes còsmiques que s’imputen als membres del Govern de la Generalitat, de part de la Mesa del Parlament, de destacats membres de la societat civil i els que encara poden caure en les xarxes d’aquests processos penals artificialment constituïts.
Però finalment, la segona branca del tercer motiu per fer marxa enrere rau en el risc més importat, un ridícul de magnitud continental, que va més enllà de la limitació dels delictes a jutjar a Espanya i de les penes a imposar. El pitjor escenari fora que es negués tot lliurament a la justícia hispana per manca de garanties suficients. Elements per dictar una resolució en aquests o altres més diplomàtics termes hi ha prou contrastadíssim material judicial, tot començant per resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans. Una de les més famoses rebolcades a Estrasburg va ser la doctrina Parot, doctrina inventada per l’imminent nou fiscal general, Sánchez Melgar, quan era magistrat del TS.
Prosseguint la ullada per aquesta resolució d’avui, resulta molt significatiu que el magistrat Llerena no hagi donat audiència a les parts –es diria preceptiu–, com a tràmit previ a deixar sense efecte una mida com és l’emissió d’una euroordre. No es pot considerar, com ve a fer la resolució que la deixa sense efecte, com una mesura més d’investigació, amb una rellevància, ara, pràcticament anecdòtica, quan ha adquirit rang de qüestió d’estat. Duros sevillanos, sisplau, no.
Adoptar aquesta decisió sense sentir el parer de les parts processals sembla insòlit i molt poc curós processalment parlant. És clar que una de les parts és la Fiscalia i, potser, la primera decisió a prendre pel nou fiscal general de l’Estat seria oposar-se a la retriada de l’euroordre i rebre la primera derrota en els tribunals en la seva primera actuació. Ací, en detriment de la puresa processal, es diria que s’ha imposat la cortesia entre col·legues.
Un cop el jutge belga doni per conclòs l’incident de l’euroordre, el president Puigdemont, els consellers Toni Comín i Lluis Puig, i les conselleres Meritxell Serret i Clara Ponsatí, podran gaudir de plena llibertat de moviments, llevat del Regne d’Espanya, si més no durant una bona època. Poden acampar al costat de la frontera francocatalana, fins i tot, potser, a Andorra.
Un cop més fer jugar políticament la justícia, institució no preparada per al joc polític, tindrà conseqüències que els aprenents de bruixot mai no albiren. No n’aprendran mai a fer les coses com cal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada