«Ells poden anar un moment a arrencar uns quants llaços, però la
gent que hi viu és molt més nombrosa i els pot multiplicar per mil, si
vol, minuts després»
Hi ha fotografies icòniques. Que defineixen totes soles un temps i un país. I ahir els companys de la revista Alella en van aconseguir una. Aquesta. Fotografia: revista Alella.
Mireu-la bé, perquè caldria fer-ne cartells i difondre-la a tot
arreu. A sota, s’hi veuen dos dirigents de Ciutadans que, després de
despenjar uns pocs llaços solidaris, es dediquen a vendre el seu
missatge propagandístic a unes televisions que han convocat prèviament.
Però, mentrestant, a la part de dalt de la imatge es pot veure clarament
com els llaços ja tornen a ser a lloc i hi ha una dona que encara en
posa més. Sense esperar ni tan sols que se n’anassen.
Em conta gent d’Alella que l’escena va ser espectacular. Que mentre
Rivera i Arrimadas encara feien el seu míting televisiu un grup de dones
del poble ja havia tornat a posar no tan sols els llaços que ells
havien llevat, sinó el doble. I els arrencallaços, val a dir, no es
preocuparen de tornar-los a llevar. Se n’anaren veient que el groc
tornava ser el color dominant, impotents.
La fotografia és, doncs, extraordinària i ho explica tot sobre el
país i sobre això que passa. Sobre l’estil dels uns i dels altres. Sobre
què són els uns i els altres.
A una banda, hi trobem uns polítics sense escrúpols que han perdut
clarament els nervis. Rivera mateix deia fa pocs dies que no tindria
trellat que ell en persona anàs a arrencar llaços solidaris, però com
que dins el seu partit l’acusen –Arcadi Espada, en concret– de ser un
covard ací el veuen fent el numeret, esperant les portades que
efectivament avui els regalen la premsa espanyolista. Els de Ciutadans
són gent que no creu en la realitat del carrer, sinó tan sols en la
força dels mitjans i per això fan una acció simbòlica, sense recorregut,
extemporània, preocupant-se únicament de convocar tants càmeres com
siga possible. Arriben a una població, com caiguts del cel –a Alella, no
hi tenen regidors i el 21-D van quedar tercers a molta distància del
segon–, escenifiquen el xou i se’n van. No es queden ni a defensar allò
que acaben de fer.
I mentrestant, en un contrast clar i evident, les dones del poble,
les dones d’Alella, reaccionen amb calma, amb serenor i contundència.
Ixen tranquil·lament i tornen a posar els llaços grocs davant seu.
Perquè són al seu poble. Perquè no estan de cap manera atemorides i
perquè són prou intel·ligents per a evitar la fotografia que Rivera i
Arrimadas cercaven, que necessitaven desesperadament. No els increpen,
ni els ataquen, ni els acorralen. Els aïllen. No els fan ni cas.
Simplement fan la feina com cada dia: tornen a posar els llaços.
Immediatament. Tossudament alçades. Contundents contra el feixisme. Amb
elegància.
Evidentment, això té molt a veure amb les majories i les minories, ja en parlàvem l’altre dia.
Ells poden anar un moment a arrencar uns quants llaços, però la gent
que hi viu és molt més nombrosa i els pot multiplicar per mil, si vol,
minuts després. Això va passar a Alella, això havia passat també la nit
abans amb aquella gent vestida d’espermatozoide –recordeu el film genial de Woody Allen?
Els uns hi passen, fan el seu número i se’n van. La cosa no els dóna
per a més. I el problema que tenen és que, davant seu, el país hi resta i
treballa sense defallir ni embolicar-se en falses polèmiques. I que les
dones d’Alella, com les de tot arreu, sempre hi són. La nostra força i
la font de la seua desesperació.
29.08.2018 22:00
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada