Opinió
Franco, la merda sota la catifa
Jordi BarbetaBarcelona. Diumenge, 26 d'agost de 2018
3 minuts
Hi ha fenòmens de la història d’Espanya que la fan diferent i són
significatius: els dictadors són venerats i la monarquia revifada.
Els dictadors solen morir de mala manera. Hitler es va suïcidar. A Mussolini el van penjar cap per avall. A Stalin, segons les darreres versions, el van enverinar, i a Ceaucescu el van afusellar i després van ultratjar el seu cadàver i el de la seva dona. Franco, en canvi, va morir al llit, va ser enterrat amb tots els honors, i el seu cos encara roman momificat al mausoleu del Valle de los Caídos, junt al cadàver de José Antonio Primo de Rivera, líder falangista i fill del dictador Miguel Primo de Rivera. Ara el nou Govern socialista es planteja exhumar les despulles de Franco perquè les enterrin en un lloc menys solemne. I, el més inaudit, és que sembla que ho pensa fer “en secret” per “evitar les protestes”.
Espanya és el que és i si Franco no va acabar com la majoria de dictadors ha estat perquè tenia i continua tenint prou partidaris de la seva figura i del seu règim, que no són majoria però han demostrat ser poderosos i resistents. El general que va provocar una guerra civil amb un balanç d’un milió de morts i va imposar un règim dictatorial que va durar 40 anys, encara dona nom a centenars de carrers principals de pobles i ciutats. Tret de Catalunya i el País Basc, Franco i els líders del cop d’estat del 36 segueixen presents arreu. En molts casos, ajuntaments liderats per partits d’esquerres han canviat el nomenclàtor, però no han estat pocs els que han preferit evitar la polèmica.
Després s’ha pogut comprovar que els mateixos noms i cognoms que solien integrar la nòmina del que a la universitat anomenàvem “l’oligarquia franquista” segueixen al peu del canó liderant constructores, companyies elèctriques, bancs, asseguradores, i antics monopolis que copen l’Ibex35. Són les anomenades “elits extractives”, el concepte desenvolupat pels economistes Acemoglu y Robinson que fa referència a aquelles institucions polítiques, econòmiques, financeres, mediàtiques que concentren el poder en mans d'una elit reduïda que exerceix el poder sense a penes límits. És un lobby que elabora un sistema de captura de rendes que els permet, sense crear riquesa, detreure rendes de la major part de la ciutadania en benefici propi. El preu de la llum, els privilegis dels bancs i de les asseguradores, la construcció d’obra pública... És obvi que la reinstauració de la monarquia era fonamental per mantenir els negocis.
Si les coses que no passen enlloc passen a Espanya deu ser perquè a la societat ja li està bé que sigui així o que no troba els instruments per canviar el sistema. De fet, la regressió democràtica protagonitzada pels overns de Mariano Rajoy —integrat per cert per orgullosos “novios de la muerte”— ha tingut més suport popular que cap altre opció política. Tanmateix, quan ha caigut, el canvi torna a semblar estètic.
Per aquest raonament podríem arribar a la conclusió que diu més de la realitat politicosocial espanyola que el dictador Franco tingui un mausoleu al Valle de los Caídos que no pas que l’amaguin en un altre lloc com qui amaga la merda sota la catifa perquè no sigui dit. Canta en Serrat que mai no és trista la veritat i que no té remei.
Els dictadors solen morir de mala manera. Hitler es va suïcidar. A Mussolini el van penjar cap per avall. A Stalin, segons les darreres versions, el van enverinar, i a Ceaucescu el van afusellar i després van ultratjar el seu cadàver i el de la seva dona. Franco, en canvi, va morir al llit, va ser enterrat amb tots els honors, i el seu cos encara roman momificat al mausoleu del Valle de los Caídos, junt al cadàver de José Antonio Primo de Rivera, líder falangista i fill del dictador Miguel Primo de Rivera. Ara el nou Govern socialista es planteja exhumar les despulles de Franco perquè les enterrin en un lloc menys solemne. I, el més inaudit, és que sembla que ho pensa fer “en secret” per “evitar les protestes”.
Espanya és el que és i si Franco no va acabar com la majoria de dictadors ha estat perquè tenia i continua tenint prou partidaris de la seva figura i del seu règim, que no són majoria però han demostrat ser poderosos i resistents. El general que va provocar una guerra civil amb un balanç d’un milió de morts i va imposar un règim dictatorial que va durar 40 anys, encara dona nom a centenars de carrers principals de pobles i ciutats. Tret de Catalunya i el País Basc, Franco i els líders del cop d’estat del 36 segueixen presents arreu. En molts casos, ajuntaments liderats per partits d’esquerres han canviat el nomenclàtor, però no han estat pocs els que han preferit evitar la polèmica.
Si Franco no va acabar com la majoria de dictadors ha estat perquè tenia i continua tenint prou partidaris de la seva figura i del seu règimDe monarquies n’hi ha hagut de més i de menys consolidades, però generalment quan els ciutadans es rebel·len contra el monarca pels seus abusos, aquest acaba amb el cap tallat com Lluís XVI o brutalment afusellat com el tsar Nicolau. El que no passa gairebé mai és que un cop ha caigut la monarquia aquesta revifi al cap dels anys. S’ha de dir gairebé mai perquè Espanya és el cas excepcional on la monarquia ha caigut dues vegades, però la integritat física dels monarques ha estat sempre respectada, i malgrat tantes vicissituds, el règim monàrquic s’ha tornat a imposar. La darrera vegada, la reinstauració monàrquica la va decidir el dictador Franco i va ser la condició sine qua non dels militars per tolerar l’anomenada transició democràtica.
Després s’ha pogut comprovar que els mateixos noms i cognoms que solien integrar la nòmina del que a la universitat anomenàvem “l’oligarquia franquista” segueixen al peu del canó liderant constructores, companyies elèctriques, bancs, asseguradores, i antics monopolis que copen l’Ibex35. Són les anomenades “elits extractives”, el concepte desenvolupat pels economistes Acemoglu y Robinson que fa referència a aquelles institucions polítiques, econòmiques, financeres, mediàtiques que concentren el poder en mans d'una elit reduïda que exerceix el poder sense a penes límits. És un lobby que elabora un sistema de captura de rendes que els permet, sense crear riquesa, detreure rendes de la major part de la ciutadania en benefici propi. El preu de la llum, els privilegis dels bancs i de les asseguradores, la construcció d’obra pública... És obvi que la reinstauració de la monarquia era fonamental per mantenir els negocis.
Si les coses que no passen enlloc passen a Espanya deu ser perquè a la societat ja li està bé que sigui així o que no troba els instruments per canviar el sistema. De fet, la regressió democràtica protagonitzada pels overns de Mariano Rajoy —integrat per cert per orgullosos “novios de la muerte”— ha tingut més suport popular que cap altre opció política. Tanmateix, quan ha caigut, el canvi torna a semblar estètic.
El trasllat de les despulles de Franco és una manera de fingir que ja no manen els mateixosA conseqüència de l’autoritarisme i la repressió desfermada pels poders de l’Estat sobretot —però no només— contra el sobiranisme català i de la corrupció generalitzada del règim en el seu conjunt, el prestigi d’Espanya com a país ha caigut en picat i s’ha imposat un altre cop la màxima lampedusiana de canviar-ho tot perquè res (del que és important) canviï. En aquest sentit, el trasllat de les despulles de Franco és una manera de fingir que ja no manen els mateixos, però el Valle de los Caídos continuarà al seu lloc i a l’Ibex35 a penes Grífols i Inditex seguiran sent els pocs representants de l’economia que no depèn del BOE. I el més al·lucinant és que Ciutadans i el Partit Popular votaran en contra del decret d’exhumació... per no perdre vots franquistes!
Per aquest raonament podríem arribar a la conclusió que diu més de la realitat politicosocial espanyola que el dictador Franco tingui un mausoleu al Valle de los Caídos que no pas que l’amaguin en un altre lloc com qui amaga la merda sota la catifa perquè no sigui dit. Canta en Serrat que mai no és trista la veritat i que no té remei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada