Còmic

Badalona homenatja Enric Sió, el més pop dels dibuixants de còmic catalans

Gustau Nerín
Foto: Fotos cedides pel Museu de Badalona
Barcelona. Diumenge, 3 de març de 2019
6 minuts

Enric Sió (1942-1998) va ser un badaloní que va excel·lir en l'art del còmic i ara la seva ciutat natal li ret homenatge. Sió va passar per publicacions mítiques, ben diverses, des del primer número de Cavall Fort (quan tenia tan sols 19 anys) fins al Rambla, passant per les franceses Pilote i Charlie Hebdo. Va ser el més internacional dels artistes catalans del sector i va participar en destacades publicacions franceses i italianes. Va ser l'autor d'àlbums mítics com Mara, però també va fer moltes feines en d'altres àmbits: va ser caricaturista de l'Avui, dissenyador d'Edicions 62, empresari del sector dels jocs de taula i fins i tot va llançar-se a una humorística fotonovel·la. I, no ho oblidem, va ser el responsable que l'Snoopy es comencés a publicar a Catalunya. Josep Maria Beà, un altre dels grans del còmic de la seva generació, deia: "Enric Sió no va ser un dels nostres. Va ser molt millor. Pel fet d'avançar-se dues dècades en el temps". L'exposició Enric Sió. El dibuixant que va trencar motllos, comissariada per Jordi Riera, ha estat organitzada pel Museu de Badalona i es mostra a la Sala Josep Uclés del Centre Cultural El Carme de Badalona. Es podrà veure fins al 14 d'abril i l'entrada és lliure.
0 rev mundo joven

Un artista modern

Allò que distingia a Sió d'altres dibuixants de la seva generació era la seva vocació de convertir el còmic en un art homologable a tots els altres. Sió va estar en contacte amb Umberto Eco, qui ja a mitjans anys 1960 havia reivindicat el còmic com a eina de la cultura de masses. El dibuixant de Badalona va ser l'autor del primer còmic per a adults amb crítica social en català, que va publicar a Oriflama (tot i que el projecte va acabar-se prematurament, perquè era massa atrevit per a la seva època). Però Sió també va ser un gran innovador a nivell tècnic: dibuixava sense separar les vinyetes, usava el color de forma molt atrevida (per influència de la cultura pop), incorporava referències pictòriques a les seves vinyetes, se situava ell mateix i la seva família com a personatges d'autoficció... Però potser va anar massa lluny per al públic del seu entorn: a Catalunya, Sió va ser sempre adorat pel món intel·lectual, però les seves obres no van arribar gaire lluny entre el públic.
entrada inauguració enric sio ajuntament badalona twitter

entrada inauguració enric sio ajuntament badalona twitter

L'inici de l'exposició. Foto: Twitter @AjBadalonaBdn.

Sorgit de la factoria Bruguera

Enric Sió, com tants d'altres dibuixants catalans, va començar a treballar, de molt jove, a la "factoria Bruguera". I com molts d'altres va passar algun temps, al començament, fent de "negre", dibuixant historietes de caràcter bèl·lic o romàntic que no signava i que havien d'adaptar-se estrictament a les pautes del món editorial. Després de fer diverses col·laboracions editorials, en què deixava anar la seva creativitat, a finals dels anys 1960 va començar a publicar les sèries Aghardi i Mara, unes historietes de creació pròpia, molt personals, on era evident la influència de la cultura pop. En aquest darrer àlbum, de forma molt atrevida, recorria a referents familiars. El 1974, fart de l'Espanya franquista, es va instal·lar a Milà, un centre molt actiu del món del còmic. Va treballar amb els millors professionals del sector, com Crepax, a França i a Itàlia, i no va tornar a Barcelona fins al 1979. Durant un temps va viure el boom del còmic per a adults (amb col·laboracions en revistes i editorials mítiques com Totem o Rambla), un gènere que ell sempre havia defensat. Però en poc temps el sector s'ensorraria. El 1984 va decidir deixar de publicar còmics "per la degradació del sector" i dedicar-se a d'altres coses.

panoràmica sala enric sio twitter ajuntament de Badalona

L'exposició. Foto Twitter @AjBadalonaBdn.

Combat contra la censura

Sió, des dels seus inicis, va tenir problemes amb la censura, sovint per l'alt contingut eròtic de les seves vinyetes (de fet, fins i tot va il·lustrar la seva particular i explícita versió de les memòries de Casanova). Entre els motius per sortir a l'estranger hi figurava, justament, la voluntat de poder crear lliurement. Els seus atrevits dibuixos van patir la censura contínua de les autoritats espanyoles. A Sió li agradava molt dibuixar noies nues (identificava la nuesa amb la llibertat), i els seus àlbums publicats a l'estranger havien d'aparèixer, a l'Estat espanyol, en "versió espanyola". S'havia de substituir algunes de les vinyetes més atrevides i gastar rius de tinta per vestir alguns dels seus personatges femenins. Però ni tan sols a Itàlia Sió aconseguiria alliberar-se de la censura. En alguns dels seus àlbums li van retallar escenes, com un expressiu petó lèsbic.
Obra Enric Sió 10

Ferm en les seves conviccions

Sió va manifestar sempre unes fermes conviccions catalanistes i antiautoritàries. Quan el règim franquista va ordenar les darreres execucions, el dibuixant va dibuixar una tira que s'acabava amb un tret contra un guàrdia civil (avui dia potser seria perseguit per això). Sió va publicar poc en català, perquè el món del còmic mai no ha estat gaire sensible en aquest sentit. Però va ser catalanista radical, molt proper a la Crida a la Solidaritat.

L'home que coneixia tothom

Enric Sió va treballar amb els grans del món del còmic: Guido Crepax, Sergio Toppi, Oski... Va estar en contacte, en projectes ben diferents, amb personatges molt heterogenis del panorama cultural català. El primer còmic el va elaborar amb la col·laboració d'Emili Teixidó. Va ser parella, entre d'altres, de Guillermina Motta, que li va inspirar el personatge principal d'Aghardi (Sió també va dissenyar una genial portada per al disc Visca l'amor!). Va treballar amb Andreu Martín, l'autor de novel·les negres, i van fer-se amics. Però també va col·laborar amb una editorial presidida per J.M. Castellet, en una revista dirigida per Juan Marsé i en un diari que duia Vicenç Sanchis. I va ser reconegut com a gran artista, en un temps en què el còmic no gaudia de la seva millor fama, per intel·lectuals de la talla de Terenci Moix.

El dibuixant de la gauche divine

Els qui el van conèixer coincideixen que Sió era un dandi, un senyor a qui li agradava presumir de nivell de vida i que conduïa un ostentós cotxe. Va mantenir estrets contactes amb la gauche divine i fins i tot va col·laborar amb una publicació de Bocaccio, una revista on s'hi reflectiria la "gent guapa" de la ciutat. Va ser representat per l'agència de Carme Balcells i va establir relació amb García Márquez, el més famós dels autors del boom llatinoamericà. I va ser membre dels cercles progressistes més chic de la ciutat.

L'exposició. Foto: Twitter @AjBadalonaBdn.

Contra el còmic marginal

Sió sempre es va oposar a aquells que identificaven el còmic amb allò marginal (i especialment amb la revista Víbora). Creia que es podia fer un altre tipus de còmic, amb referents d'alta volada, i va arribar a pensar que va ser la baixa qualitat dels productes el que havia provocat l'ensorrament del còmic per a adults. Va intentar crear la seva pròpia revista de còmic, La Oca, una publicació que pretenia estimular la producció local de qualitat i alhora traduir títols clàssics. Però el projecte empresarial va fer fallida i només van arribar-se a publicar quatre volums. De fet, l'obra de Sió entronca molt més amb el còmic que es fa en l'actualitat que amb el que triomfava en la seva època.

Reivindicació d'un llegat

L'exposició Enric Sió, el dibuixant que va trencar motlles, vol reivindicar el llegat de Sió, a Badalona, però també molt més enllà, tot reivindicant la seva dimensió d'artista amb ressò internacional. Fer-ho amb una exposició era tot un desafiament: costa fer exposicions sobre còmic. És difícil donar prou relleu a les petites vinyetes. I a vegades perden molt quan s'amplien i es presenten desvinculades del conjunt. Per altra banda, Sió va excel·lir en diversos camps, i era difícil oferir una panoràmica global de la seva vida (en la que fins i tot hi ha molta obra no signada). L'exposició resol amb enginy aquest problema. Dona més protagonisme al dibuixant que a la seva obra i ens ofereix excel·lents tastets de les diferents facetes artístiques de Sió. Però pateix d'una certa dispersió i, en ocasions, d'un excés de volum d'informació, i per això el catàleg és essencial per acabar de conèixer a un home que va avançar-se al seu temps.