01.05.2020 21:50
La primera pista sobre Andrea
Lapponi me la va donar, com no podia ser de cap altra manera, l’amic
Marco Giralucci, que està al cas de qualsevol cosa relacionada amb
Itàlia que passi a Catalunya. Però ni el Marco en sabia gran cosa: tot
just que Lapponi és músic, que viu a Barcelona i que ha publicat Diario della Catalogna,
un recull de texts que descriuen els fets que van marcar Catalunya
entre el 27 de setembre de 2017 i el 14 d’octubre de 2019. Tot plegat
era prou al·licient per a programar una trobada amb el músic escriptor,
que va comparèixer al jardí del Museu Marítim de Barcelona just abans no
comencés el confinament, quan encara ens miràvem a la cara, amb una
samarreta antifeixista sueca i una caçadora negra. Bàsicament vam parlar
del llibre, és clar, tot i que alguns dels seus avantpassats semblen
personatges de novel·la i mereixerien una altra conversa. Després
d’esperar en va un cert retorn a la ‘normalitat’ per a publicar
l’entrevista, hem decidit d’afegir algunes preguntes d’actualitat al
final, a què Lapponi ha respost per WhatsApp.
—Heu escrit un llibre, però sou músic de professió. Quina música feu?
—La que m’agrada, que és molt variada. Des d’electrònica, hip-hop i rock fins al heavy-metal o blues, de tot… El jazz no, no és el meu llenguatge, tot i que m’agrada escoltar-lo.
—La que m’agrada, que és molt variada. Des d’electrònica, hip-hop i rock fins al heavy-metal o blues, de tot… El jazz no, no és el meu llenguatge, tot i que m’agrada escoltar-lo.
—Viviu de la música?
—Abans sí, ara ja no. I abans tampoc no feia exclusivament de músic. A Itàlia vaig treballar a una discogràfica, a la ràdio, a una sala de concerts, de guia acompanyant…
—Com és que el 2008 veniu a parar a Barcelona?
—Viure a Roma és molt cansat, molt estressant, molt violent també. En canvi, aquí la gent somriu i quan entres a l’autobús et diuen hola.
—A la introducció dieu que us vau trobar una ciutat acollidora i solidària, tolerant i compromesa. Aquesta és la vostra visió de Catalunya?
—Totalment, l’és. Aquí hi ha un sentiment cívic i una manera de viure molt diferents de la d’Itàlia.
—És per això que encara hi sou? Un català més?
—Doncs sí. M’he venut el pis que tenia a Roma i me n’he comprat un aquí. Però em considero un italià que viu a Catalunya
—L’origen del Diario della Catalogna són uns escrits que publicàveu a Facebook. Com va anar això?
—La gent de The Globalist em va contactar i em va dir que a Itàlia no hi havia ningú que expliqués les coses que jo explicava als meus posts i em van demanar permís per a publicar-los. I després d’un temps, ve una altra gent i em proposa: ‘Per què no fem un llibre?’ Jo, que com a músic estic acostumat a haver de lluitar molt pels projectes, haig de dir que em va sorprendre que aquest em caigués del cel. A més, jo no sóc escriptor, no escric ni bé.
—Per què escrivíeu?
—Al principi, perquè estava cansat de barallar-me amb els meus amics italians. Fins que vaig entendre que la informació els faltava. ‘Una vegada la tingueu, podrem continuar parlant.’ Va ser començar a publicar i vaig passar de tenir cinquanta lectors a tenir-ne sis-cents. La majoria no els coneixia de res, però em deien que no es fiaven dels diaris italians i que de mi sí.
—El vostre diari és molt periodístic, molt descriptiu. Defugiu expressament les emocions o valoracions personals?
—Sí. Per fer informació crec que cal mantenir una certa distància. Vull que la gent es faci la seva opinió, no traslladar-los o imposar-los la meva. I certament no és un llibre acadèmic, sinó pensat per a la senyora que compra al mercat.
—Entenc, doncs, que en part voleu suplir un buit: com que els diaris no informen correctament del conflicte català, ho faig jo. No salveu ningú de la premsa italiana?
—Diari, no; periodista, algun. Però és que fins i tot Il manifesto, diari d’esquerres que encara avui es diu comunista, ha escrit coses sobre Catalunya que a més d’horribles són falses!
—Creieu que per algú que no viu a Catalunya és difícil d’entendre què passa aquí i de quin conflicte parlem?
—Sí. En el cas d’Itàlia, per un tema de mentalitat. Per a un país dividit i envaït per francesos, austríacs, borbons, etc., la unitat significa llibertat. Un país que redueix tots els seus múltiples idiomes a un per la llibertat no entén que algú vulgui fer el camí contrari. Els italians, com passa a més llocs, miren el món amb ulls italians, i això és un problema. ‘Unitat’ és ‘llibertat’ a Itàlia, però no té per què ser així a tot arreu.
—Per un italià, creure que els independentistes catalans són com la gent de la Lliga Nord és l’associació més fàcil?
—Sí. Per això crec que és important de destacar el feixisme romanent a l’estat espanyol, perquè aquest sí que es pot entendre a Europa. La majoria desconeix la quantitat de franquisme que encara avui hi ha a l’estat espanyol. La gent no ho sap. Com funciona l’Audiència Nacional, per exemple, només ho vaig descobrir quan vaig arribar aquí.
—Malgrat que en el llibre no preneu gaire partit, la vostra posició no és neutral.
—Jo sóc dels qui crec que el conflicte entre Catalunya i Espanya és una bona oportunitat per a l’esquerra europea, evidentment desaprofitada. En un moment en què la UE no funciona i l’estat-nació és un concepte del passat, cal una nova UE, amb sobirania popular. Catalunya posa el dit a la nafra d’Europa. A més, cal anar alerta, perquè a Itàlia personatges com Salvini es van apropiant de la paraula sobirania per als seus interessos nacionalistes i feixistes.
—Els vostres orígens familiars tenen a veure amb el vostre punt de vista?
—Per part de mare vinc d’una família amb forta tradició antifeixista. El meu besavi i el seu germà eren els germans Rosselli, que a Itàlia són molt coneguts. Van fer coses importants, a més de polir-se el patrimoni familiar, per lluitar contra el feixisme que començava a aparèixer. El meu avi va dirigir una fuga de partisans de la presó d’Ustica en què també hi havia Sandro Pertini, que després arribaria a president de la República. Es va exiliar a França i Barcelona, va organitzar el moviment antifeixista dels italians a Catalunya, va lluitar al front d’Aragó… El meu avi va morir el 1937 a França a mans de feixistes francesos que obeïen ordres de Mussolini. Al funeral que es va fer a París hi havia mig milió de persones! Per tant, tinc empremta antifeixista i lligada a Barcelona.
—Com vau viure el dia del referèndum del Primer d’Octubre?
—Jo vivia al Guinardó i vaig passar tota la nit a l’escola. Al matí vaig decidir d’anar una estona a casa a refrescar-me, que ja tinc una edat, i va ser just quan va venir la policia, cap a quarts d’onze. Després hi vaig tornar i hi vaig fer el dia. Recordo que vaig escriure que l’ambient era trist i alegre, hi havia llàgrimes i eufòria.
—El llibre acaba lacònicament amb les sentències condemnatòries. Com veieu la situació actual?
—Per a l’independentisme, malament. El moment ha passat. Espanya era feble mentre deia que no a tot, però si ara fa bandera del diàleg, encara que sigui un engany, recupera posicions. Només si Espanya decidís de treure’s del damunt el franquisme que arrossega, hi hauria una oportunitat.
—Els vostres familiars o amics a Itàlia estan interessats a saber què passa a Catalunya?
—L’interès ha baixat bastant. A més, ara es parla només de coronavirus. El meu editor ja m’ha dit que totes les presentacions s’han aturat. Però a Itàlia la visió general de Catalunya ha canviat lleugerament i molts ja no compren el relat de Madrid a ulls clucs.
—Hi haurà una altra part del llibre? Continueu escrivint?
—Ara mateix, no. El llibre s’acaba amb la sentència i jo he continuat escrivint fins a la taula de diàleg. De moment no ho veig, però potser sí, depèn de la manera que evolucionin els fets.
—Han passat gairebé dos mesos d’ençà que ens vam veure. Com prova el confinament?
—Molt bé, una mica avorrit…
—Us dediqueu a fer música aquests dies?
—Sí, és l’activitat que practico més, però sol i a casa. Trobo a faltar els altres i els concerts.
—Tant Itàlia com l’estat espanyol tenen unes xifres de casos i morts per coronavirus molt elevades. Creieu que és per cap motiu concret?
—A Itàlia, o més ben dit a la Llombardia, no han tancat mai les fàbriques, ni tampoc han confinat les ciutats amb més contagis, la patronal no ha volgut tancar res. A més, el sistema sanitari de la Llombardia s’ha privatitzat moltíssim aquests darrers anys i això explica per què hi ha molts més morts que no pas a Alemanya. A Espanya, com a Itàlia, també s’han fet les coses amb molt de retard.
—Suposo que les presentacions del llibre hauran d’esperar?
—Sí, n’hem hagut d’anul·lar moltes que ja s’havien planificat, a Itàlia, a Girona, per Sant Jordi. Esperem que es puguin fer aviat. Per molts és un tema incòmode i per això sembla que la llibreria italiana de Barcelona, Le Nuvole, no hi està interessada, però de segur que trobarem algun espai alternatiu.
—Abans sí, ara ja no. I abans tampoc no feia exclusivament de músic. A Itàlia vaig treballar a una discogràfica, a la ràdio, a una sala de concerts, de guia acompanyant…
—Com és que el 2008 veniu a parar a Barcelona?
—Viure a Roma és molt cansat, molt estressant, molt violent també. En canvi, aquí la gent somriu i quan entres a l’autobús et diuen hola.
—A la introducció dieu que us vau trobar una ciutat acollidora i solidària, tolerant i compromesa. Aquesta és la vostra visió de Catalunya?
—Totalment, l’és. Aquí hi ha un sentiment cívic i una manera de viure molt diferents de la d’Itàlia.
—És per això que encara hi sou? Un català més?
—Doncs sí. M’he venut el pis que tenia a Roma i me n’he comprat un aquí. Però em considero un italià que viu a Catalunya
—L’origen del Diario della Catalogna són uns escrits que publicàveu a Facebook. Com va anar això?
—La gent de The Globalist em va contactar i em va dir que a Itàlia no hi havia ningú que expliqués les coses que jo explicava als meus posts i em van demanar permís per a publicar-los. I després d’un temps, ve una altra gent i em proposa: ‘Per què no fem un llibre?’ Jo, que com a músic estic acostumat a haver de lluitar molt pels projectes, haig de dir que em va sorprendre que aquest em caigués del cel. A més, jo no sóc escriptor, no escric ni bé.
—Per què escrivíeu?—Al principi, perquè estava cansat de barallar-me amb els meus amics italians. Fins que vaig entendre que la informació els faltava. ‘Una vegada la tingueu, podrem continuar parlant.’ Va ser començar a publicar i vaig passar de tenir cinquanta lectors a tenir-ne sis-cents. La majoria no els coneixia de res, però em deien que no es fiaven dels diaris italians i que de mi sí.
—El vostre diari és molt periodístic, molt descriptiu. Defugiu expressament les emocions o valoracions personals?
—Sí. Per fer informació crec que cal mantenir una certa distància. Vull que la gent es faci la seva opinió, no traslladar-los o imposar-los la meva. I certament no és un llibre acadèmic, sinó pensat per a la senyora que compra al mercat.
—Entenc, doncs, que en part voleu suplir un buit: com que els diaris no informen correctament del conflicte català, ho faig jo. No salveu ningú de la premsa italiana?
—Diari, no; periodista, algun. Però és que fins i tot Il manifesto, diari d’esquerres que encara avui es diu comunista, ha escrit coses sobre Catalunya que a més d’horribles són falses!
—Creieu que per algú que no viu a Catalunya és difícil d’entendre què passa aquí i de quin conflicte parlem?
—Sí. En el cas d’Itàlia, per un tema de mentalitat. Per a un país dividit i envaït per francesos, austríacs, borbons, etc., la unitat significa llibertat. Un país que redueix tots els seus múltiples idiomes a un per la llibertat no entén que algú vulgui fer el camí contrari. Els italians, com passa a més llocs, miren el món amb ulls italians, i això és un problema. ‘Unitat’ és ‘llibertat’ a Itàlia, però no té per què ser així a tot arreu.
—Per un italià, creure que els independentistes catalans són com la gent de la Lliga Nord és l’associació més fàcil?
—Sí. Per això crec que és important de destacar el feixisme romanent a l’estat espanyol, perquè aquest sí que es pot entendre a Europa. La majoria desconeix la quantitat de franquisme que encara avui hi ha a l’estat espanyol. La gent no ho sap. Com funciona l’Audiència Nacional, per exemple, només ho vaig descobrir quan vaig arribar aquí.
—Malgrat que en el llibre no preneu gaire partit, la vostra posició no és neutral.
—Jo sóc dels qui crec que el conflicte entre Catalunya i Espanya és una bona oportunitat per a l’esquerra europea, evidentment desaprofitada. En un moment en què la UE no funciona i l’estat-nació és un concepte del passat, cal una nova UE, amb sobirania popular. Catalunya posa el dit a la nafra d’Europa. A més, cal anar alerta, perquè a Itàlia personatges com Salvini es van apropiant de la paraula sobirania per als seus interessos nacionalistes i feixistes.
—Els vostres orígens familiars tenen a veure amb el vostre punt de vista?
—Per part de mare vinc d’una família amb forta tradició antifeixista. El meu besavi i el seu germà eren els germans Rosselli, que a Itàlia són molt coneguts. Van fer coses importants, a més de polir-se el patrimoni familiar, per lluitar contra el feixisme que començava a aparèixer. El meu avi va dirigir una fuga de partisans de la presó d’Ustica en què també hi havia Sandro Pertini, que després arribaria a president de la República. Es va exiliar a França i Barcelona, va organitzar el moviment antifeixista dels italians a Catalunya, va lluitar al front d’Aragó… El meu avi va morir el 1937 a França a mans de feixistes francesos que obeïen ordres de Mussolini. Al funeral que es va fer a París hi havia mig milió de persones! Per tant, tinc empremta antifeixista i lligada a Barcelona.
—Com vau viure el dia del referèndum del Primer d’Octubre?
—Jo vivia al Guinardó i vaig passar tota la nit a l’escola. Al matí vaig decidir d’anar una estona a casa a refrescar-me, que ja tinc una edat, i va ser just quan va venir la policia, cap a quarts d’onze. Després hi vaig tornar i hi vaig fer el dia. Recordo que vaig escriure que l’ambient era trist i alegre, hi havia llàgrimes i eufòria.
—El llibre acaba lacònicament amb les sentències condemnatòries. Com veieu la situació actual?
—Per a l’independentisme, malament. El moment ha passat. Espanya era feble mentre deia que no a tot, però si ara fa bandera del diàleg, encara que sigui un engany, recupera posicions. Només si Espanya decidís de treure’s del damunt el franquisme que arrossega, hi hauria una oportunitat.
—Els vostres familiars o amics a Itàlia estan interessats a saber què passa a Catalunya?
—L’interès ha baixat bastant. A més, ara es parla només de coronavirus. El meu editor ja m’ha dit que totes les presentacions s’han aturat. Però a Itàlia la visió general de Catalunya ha canviat lleugerament i molts ja no compren el relat de Madrid a ulls clucs.
—Hi haurà una altra part del llibre? Continueu escrivint?
—Ara mateix, no. El llibre s’acaba amb la sentència i jo he continuat escrivint fins a la taula de diàleg. De moment no ho veig, però potser sí, depèn de la manera que evolucionin els fets.
—Molt bé, una mica avorrit…
—Us dediqueu a fer música aquests dies?
—Sí, és l’activitat que practico més, però sol i a casa. Trobo a faltar els altres i els concerts.
—Tant Itàlia com l’estat espanyol tenen unes xifres de casos i morts per coronavirus molt elevades. Creieu que és per cap motiu concret?
—A Itàlia, o més ben dit a la Llombardia, no han tancat mai les fàbriques, ni tampoc han confinat les ciutats amb més contagis, la patronal no ha volgut tancar res. A més, el sistema sanitari de la Llombardia s’ha privatitzat moltíssim aquests darrers anys i això explica per què hi ha molts més morts que no pas a Alemanya. A Espanya, com a Itàlia, també s’han fet les coses amb molt de retard.
—Suposo que les presentacions del llibre hauran d’esperar?
—Sí, n’hem hagut d’anul·lar moltes que ja s’havien planificat, a Itàlia, a Girona, per Sant Jordi. Esperem que es puguin fer aviat. Per molts és un tema incòmode i per això sembla que la llibreria italiana de Barcelona, Le Nuvole, no hi està interessada, però de segur que trobarem algun espai alternatiu.
A VilaWeb fem periodisme
Un periodisme que no tindria
sentit, que no seria res si no servís per a explicar a la societat els
greus problemes que té i encoratjar-la a lluitar pels canvis necessaris
que els podrien resoldre, costen el preu que costen. Periodisme
compromès, periodisme valent, periodisme de qualitat.Si aquest també és el periodisme en què creieu, us animem a fer-vos subscriptors de VilaWeb.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada