Entrevista a l'activista, ex-regidor i ex-militant d'ERC, que explica els motius d'haver deixat el partit
—
Dieu que us heu sentit poc acompanyats. Fins i tot, sol. Podríeu desenvolupar aquesta sensació?
—Em vaig sentir sol en la protesta
clown, la que vaig
fer el 20-S, i que m’ha portat a ser una persona més coneguda. També és
la protesta que ha fet que la Guàrdia Civil em persegueixi. Allà em vaig
sentir molt poc acompanyat, com si ERC no reconegués la protesta com
una protesta vinculada amb ells; com si hagués anat per lliure. A mi
això em disgustava molt. Ho notava cada cop que havia d’anar a declarar.
Quan declarava algun batlle o algun diputat d’ERC, hi anaven els alts
càrrecs. I amb mi sempre venia la gent de segona o tercera fila. I no
m’equivocava quan tenia aquesta sensació. Mai no van donar suport a
l’acte simbòlic que vaig fer, un gest que s’ha fet arreu davant
qualsevol bogeria humana. Cap suport de la gent d’ERC, ni un sol escrit a
favor. I això em va molestar una mica. Vaig pensar que no combregaven
amb les protestes
clown, amb les accions no violentes.
—
Aquesta solitud també la vau sentir quan us van investigar per desobediència per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017?
—No. Quan es tractava d’un càrrec de desobediència greu com a
regidor a l’ajuntament, em van proporcionar advocats, oferiments
especials, de tot. És una gran diferència. Com a polític d’ERC, tot el
suport que calgués. Però una protesta dins la desobediència no violenta,
no la van reconèixer. Crec que és una de les protestes més blanques que
s’han fet mai i que posen en qüestió un cos armat. I tot això, mira,
m’ha portat a tres anys d’absoluta persecució per part de la Guàrdia
Civil com del poder judicial espanyol. És tremend.
—
‘Esperem tornar-nos a guanyar la seva confiança’, deia de la vostra baixa Marta Vilalta. Què hauria de fer el partit perquè això passés?
—Quan vaig deixar tots els càrrecs d’ERC, vaig donar molt
suport al Col·lectiu 1 d’Octubre. Creia fermament que des de dins el
partit no calia estripar carnets, i des de la base, intentar que
l’aparell canviés una mica, perquè és un partit assembleari. De fet, vam
aconseguir que no es renunciés a la unilateralitat. Després hem sentit
declaracions del senyor Joan Tardà dient que ERC no vol la
unilateralitat. Per tant, no diuen la veritat sobre el que havíem
quedat. Tiren pel dret. I això és el que em disgusta i no vull formar
part del partit que diu unes coses i en fa unes altres. Això sap greu.
—
La unilateralitat que demaneu, ara mateix cap partit no la posa en pràctica.
—No, per això em sento orfe de tots els partits. Jo sóc militant de
base, del carrer. Amb qui m’identifico més és amb els CDR, perquè ni amb
Òmnium ni l’ANC tampoc no m’hi identifico.
—
Algun partit us ha temptejat?
—No, però sí que he de dir que sóc una mica impulsor de la
plataforma Independentistes d’Esquerra. Són votants d’esquerres de tots
els partits, de la CUP al PSUC passant per militant històrics de partits
que ja no existeixen. Gent que creu en la unitat estratègica de
l’independentisme, i no parlo de llista única, sinó d’un full de ruta
clar. Des de l’1-O, i més encara des del 3-O, penso que hem d’anar a
totes i tots els partits sobiranistes i independentistes s’havien d’unir
darrere l’objectiu de la independència. Primer, la independència, i
després, ja hi haurà les diferències que hi ha d’haver programàtiques
pròpies de partit. I això no es fa. I la gent ho demana molt. Intento
trepitjar molt el carrer, i veus que la gent demana la unitat. I això ho
vaig reclamar dins del partit. I no em van donar mai una resposta
clara. ‘Deixa fer l’estratègia de partit que ja sabem cap on anem,
tranquil’. I no es pot anar així, s’ha de dir la veritat.
—
Ho vau dir a Junqueras?
—Jo sóc molt a prop dels Lledoners, perquè visc a Sant Joan de
Vilatorrada, i he tingut l’oportunitat d’entrar-hi unes quantes vegades.
Vaig poder parlar amb en Junqueras. Li vaig dir que la gent demanava
unitat i esperava que els adrecés algunes paraules. ‘No, no, Jordi, la
línia del partit i prou’. A mi em va sorprendre molt desagradablement.
Jo li vaig dir de fer una carta per a la gent que venia. Llegeixes una
carta d’en Junqueras al pla dels Lledoners i la gent es posa a plorar i
se’ls posa a la butxaca. M’ho van fer en Turull, en Sànchez i en
Cuixart. A la gent li agrada perquè vol saber que els té a prop. Però
ell no va voler, només em deia que se seguís la línia de partit.
—
La militància en un partit es converteix en una obediència immòbil a les directrius i el relat de la formació?
—ERC sempre havia escoltat molt la militància. Per això he fet aquest
pas. No sabria dir en quin moment han deixat d’escoltar-nos. Però ho han
fet, i han tirat pel dret. I a vegades veus que unes coses que diuen
dirigents dels partits, les contradiuen uns altres. La política que es
fa a Madrid no és ben bé la que es fa a Catalunya. No hi trobo
explicació, per això vaig deixar tots aquests càrrecs.
—
Què us agradaria que passés? Com enfocaríeu la culminació del procés?
—Això només ho farem la gent de base. Ens toca mobilitzar-nos, però no ens toca seguir les directrius de ja sabem qui.
—
Qui?
—El Tsunami ha estat com un fracàs. El Tsunami és una gran
trampa perquè fa la sensació que va llançar una pila de gent a
l’escorxador. Quan vam anar directament cap a l’aeroport, estàvem
disposats a quedar-nos-hi les hores i els dies que calgués. I de cop es
va desactivar. I a la Jonquera, que també estàvem disposats a continuar,
de cop i volta, es va desactivar. Llavors es va tornar a activar a Salt
i es va tornar a desactivar. I el dia del Barça, ja ni t’ho explico…
Qui hi ha darrere aquestes directrius, que no sabem qui és, no és ferm. I
la lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura. La
mobilització constant ha de ser com un gota a gota, i era possible,
perquè vam veure com la gent s’ho creia i hi estava disposada.
—
Però us veig optimista.
—A estones… Sempre veig el got mig ple. Tot això que ha passat no ha
passat per no res. Estic convençut que les coses ja han començat a
canviar. Mireu què passa als Estats Units. Però com que som tan endins
del canvi, no ens n’adonem. I els canvis mai no són immediats. I els
poders fàctics, no sols els governants sinó també l’empresarial, ho
saben. És un imperi que va caient. Mireu amb la covid-19. Es podrà jugar
a futbol, anar amb avió, però amb la cultura, unes mesures de seguretat
màximes que són inabastables. Volen entreteniment i que la gent no
pensi i, així, tenir-nos distrets. Però això se’ls acaba i als carrers
cada cop hi ha més contestació.
—
Acotant l’òptica a Catalunya, el moviment independentista va tenir un referèndum com a objectiu. Després, una resposta a la sentència. Ara sembla que no n’hi hagi cap. Què pot unir la base?
—Sí, és el desencís principal de la gent amb qui parlo. Aquí
torno al got mig ple. Sempre dic que ens arribarà una finestreta
d’oportunitat. I ens hi hem d’agafar. Estic convençut que ens arribarà.
Si em demaneu quina, no us sé respondre, però hi serà.
—
Diumenge a la tarda, uns coneguts van anar als Lledoners. Heu
estat una de les persones que més ha treballat per aquest suport. Ahir
hi va haver la primera concentració al Puig de les Basses. Als Lledoners n’hi haurà més o s’han acabat?
—No, però tot allò que fèiem els diumenges de Música per la
Llibertat va passar a fer-se de manera confinada. I com que encara no
s’ha arribat a una fase en què pugui haver-hi una concentració d’unes
quatre-centes persones, vam decidir de no fer-ho. No volíem jugar-nos-la
i que vingués un desplegament de la Guàrdia Civil, que no seria la
primera vegada, o fins i tot dels Mossos, i comencessin a identificar
persones que anessin de manera il·legal als Lledoners. Perquè l’únic dia
que vam intentar de fer una cosa amb més de deu persones, algú ho va
denunciar. Mireu, que com a imputat, ja tant me fa tot, però no vull que
a altres persones els fotin la vida enlaire per una ximpleria.
—
Així doncs, quan hi tornareu?
—Doncs el primer diumenge de la fase 3. És més, en Joan Bonanit
va començar ahir. Però no és res oficial. La gent hi va esporàdicament,
fan uns crits i marxen. De moment, es fa tot de manera individual
precisament per això, per anar amb precaució, perquè no pot haver-hi més
de deu persones juntes. I els primers de casa són els que et fan males
jugades. Poden venir els Mossos, identificar-te, i apa. Sap greu, perquè
són gent que només hi van per donar mostres de solidaritat. Els
‘lliristes’, que en diuen.
—
Els ‘lliristes’,
els de cap paper a terra.
—Sí, els independentistes d’anar a donar suport als presos, fer les
performances de
l’Onze de Setembre… Jo crec que tota aquesta gent ens fa molta falta
perquè a l’hora de votar sempre hi són i a l’hora de mobilitzar-se,
també. Calen, les accions ‘lliristes’. I les altres, també. Per exemple,
els d’Urquinaona. Sempre els he defensat. Quan molts els criticaven,
fins i tot el meu partit, i d’aquí ve una mica el focus de discrepància…
Ostres, per què els joves no poden anar amb la cara tapada i crear
aldarulls? Primera, no van crear-los ells, els aldarulls. I segona,
s’han de protegir. Si jo hi tingués un fill, li demanaria que anés amb
un fulard i que només se li veiessin els ulls. Si t’identifiquen amb
vint anys, t’arruïnen tota la vida.
—
Havíeu de ser jutjat per desobediència greu el 31 de març. Us n’han dit res?
—Em van ajornar el judici, de moment no tinc data.
—
Voldríeu dir res més?
—S’ha de ser molt honest amb tot. A més, vull afegir que hem
d’aprendre a escoltar tothom. Sóc partidari de dialogar. Dialogar sí,
però començar ara i des del primer moment. Segurament, dialogant tothom
haurà de fer concessions, però és que a l’altra banda no ho han fet mai,
això, ni es veu. Per això em converteixo en un defensor de la
unilateralitat. Asseguem-nos i parlem-ne, des del diàleg sempre surten
les coses. Deixeu-me posar també l’exemple que els anglosaxons, que en
saben molt, diuen que tot és teu fins que no poden lluitar contra la
independència dels territoris ocupats perquè la situació els ha superat.
I aleshores els aconsegueixen convèncer que quedin, com a mínim, sota
la gran reina d’Anglaterra. En canvi, aquí l’esperit no espanyol, sinó
castellà, que per mi això és la Gran Castella, prefereixen que sigui
abans trencada que desunida. Això ho destrossa tot. Hi ha gent
fantàstica a tota la península, però aquest orgull… Tinc una anècdota
molt curiosa.
—
…
—Tenia un gran amic, que va deixar de ser-ho durant uns mesos,
un noi que treballa a l’Ajuntament de Burgos, que em va enviar un
missatge dient-me que no es creia el que jo feia contra la pàtria. Mesos
després vam coincidir a Sitges en un acte i va voler parlar amb mi i
demanar-me perdó. Em va dir que s’havia adonat d’on venia el problema,
que nosaltres, els catalans, teníem una gamma de colors amb el mar, però
ells a Castella només tenien la Meseta i això els feia cecs. Que aquest
orgull els mataria i que estava segur que ho perdrien tot. Això es diu
la gravetat castellana, i vaig preguntar-li què era i em va dir que
mirés el Quixot. Tinc grans amics i grans enemics per tot Espanya.
