Editorial
Vicent Partal
11.09.2018 22:00
La guerra de 1936-1939 va causar
una enorme decepció en molts intel·lectuals i gent de bé de tot el món,
que van entendre per primera vegada que per a guanyar no n’hi havia prou
de tenir raó. Hi ha un paper d’Albert Camus, tan amarg com lúcid, que
ho explica i que és un antídot essencial contra el cinisme.
Dic això per recordar que hi ha hagut molts moviments, moltes causes justes, que no han pogut guanyar, ni tenint més raó i essent més imprescindibles que la nostra i tot. La dels nostres avis i besavis que van perdre la vida provant d’aturar amb les armes l’avanç del feixisme, sense anar més lluny.
Però, en contrast, aquest poble ara ha de guanyar. Després d’allò que es va veure i es va viure ahir, ha de guanyar. No pot haver-hi cap alternativa possible que no siga la victòria. Perquè tanta generositat personal, tant de compromís col·lectiu, tanta resistència organitzada, tanta alegria fins i tot en el pitjor moment, tanta solidaritat entre gent de tota mena i condició, tanta empatia, tanta disciplina per a no respondre a les provocacions, tanta intel·ligència col·lectiva no poden de cap manera perdre.
Els catalans ens hem avesat a fer coses extraordinàries com si fossen les coses de cada dia. Això és bo, però sempre que siguem conscients que fa set anys ja que fem les manifestacions més impressionants que hom pot imaginar avui dia a Europa. Que en aquest temps ja hem girat el país com un mitjó i l’hem fet molt millor. Que hem estat capaços de no caure en l’espiral d’odi a què ens volgueren abocar l’agressió del primer d’octubre, el 155 i aquell infame discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. I que res no ens desanima ni ens fa eixir del carril per on volem circular: ni els errors dels nostres polítics ni les amenaces quotidianes.
No aconsegueixen ni aconseguiran canviar la nostra manera de fer, ni fomentant de manera irresponsable l’odi i la violència. Hi ha més d’una Catalunya, és clar, però precisament ahir el contrast entre els desset trists manifestants que va arribar a aplegar Ciutadans a la plaça del Rei i la multitud milionària que va celebrar la il·lusió col·lectiva republicana en els sis quilòmetres de la Diagonal no podia ser més explícita, ni podia explicar millor per què aquesta Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar.
La Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar perquè la gent que puja a un autocar per fer quilòmetres cap al seu tram és qui representa la millor part del país, i no pas aquella gentussa dels tatuatges nazis i el braç alçat a la romana. La Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar perquè són els qui es manifesten sense originar cap incident els qui representen la millor part d’aquest país i no els qui fan de cada concentració un enfrontament, una ocasió per a fer córrer la sang. Però sobretot la Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar perquè representa d’una manera meravellosa la pluralitat del país, de totes les capes socials i edats, de totes les idees i creences, de totes les maneres de fer i de viure.
És això que es va tornar a viure ahir a la Diagonal i és això que la classe política catalana no pot deixar caure en el buit. Aquest poble mereix que el govern i el parlament, que els partits i les associacions facen realitat la República proclamada el 27 d’octubre, la independència i aquesta societat més digna i justa que tots anhelem. I no val cap excusa per a no intentar-ho des de les institucions, tantes vegades com calga. I coste què coste.
Dic això per recordar que hi ha hagut molts moviments, moltes causes justes, que no han pogut guanyar, ni tenint més raó i essent més imprescindibles que la nostra i tot. La dels nostres avis i besavis que van perdre la vida provant d’aturar amb les armes l’avanç del feixisme, sense anar més lluny.
Però, en contrast, aquest poble ara ha de guanyar. Després d’allò que es va veure i es va viure ahir, ha de guanyar. No pot haver-hi cap alternativa possible que no siga la victòria. Perquè tanta generositat personal, tant de compromís col·lectiu, tanta resistència organitzada, tanta alegria fins i tot en el pitjor moment, tanta solidaritat entre gent de tota mena i condició, tanta empatia, tanta disciplina per a no respondre a les provocacions, tanta intel·ligència col·lectiva no poden de cap manera perdre.
Els catalans ens hem avesat a fer coses extraordinàries com si fossen les coses de cada dia. Això és bo, però sempre que siguem conscients que fa set anys ja que fem les manifestacions més impressionants que hom pot imaginar avui dia a Europa. Que en aquest temps ja hem girat el país com un mitjó i l’hem fet molt millor. Que hem estat capaços de no caure en l’espiral d’odi a què ens volgueren abocar l’agressió del primer d’octubre, el 155 i aquell infame discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. I que res no ens desanima ni ens fa eixir del carril per on volem circular: ni els errors dels nostres polítics ni les amenaces quotidianes.
No aconsegueixen ni aconseguiran canviar la nostra manera de fer, ni fomentant de manera irresponsable l’odi i la violència. Hi ha més d’una Catalunya, és clar, però precisament ahir el contrast entre els desset trists manifestants que va arribar a aplegar Ciutadans a la plaça del Rei i la multitud milionària que va celebrar la il·lusió col·lectiva republicana en els sis quilòmetres de la Diagonal no podia ser més explícita, ni podia explicar millor per què aquesta Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar.
La Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar perquè la gent que puja a un autocar per fer quilòmetres cap al seu tram és qui representa la millor part del país, i no pas aquella gentussa dels tatuatges nazis i el braç alçat a la romana. La Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar perquè són els qui es manifesten sense originar cap incident els qui representen la millor part d’aquest país i no els qui fan de cada concentració un enfrontament, una ocasió per a fer córrer la sang. Però sobretot la Catalunya dels estels i el groc ha de guanyar perquè representa d’una manera meravellosa la pluralitat del país, de totes les capes socials i edats, de totes les idees i creences, de totes les maneres de fer i de viure.
És això que es va tornar a viure ahir a la Diagonal i és això que la classe política catalana no pot deixar caure en el buit. Aquest poble mereix que el govern i el parlament, que els partits i les associacions facen realitat la República proclamada el 27 d’octubre, la independència i aquesta societat més digna i justa que tots anhelem. I no val cap excusa per a no intentar-ho des de les institucions, tantes vegades com calga. I coste què coste.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada