Un búnquer, segons el diccionari de l’IEC, és un “refugi, generalment de ciment armat, usat en la defensa antiaèria”. En canvi, com a Espanya la tradició és diferent, el diccionari de la Real Academia afegeix una tercera accepció: “Grupo resistente a cualquier cambio político”. En la transició del 78, el búnquer eren els franquistes, que posaven bastons a les rodes al canvi democràtic. Sortint d’una dictadura militar, tothom estava tan preocupat pel búnquer de l’exèrcit que tots els esforços es van dirigir a assegurar, si més no teòricament, la primacia del poder civil. Després, el ministre Narcís Serra i la incorporació a l’OTAN van contribuir a professionalitzar les Forces Armades i allunyar-les de la política. Cosa que no es va fer amb el poder judicial, on també hi havia un búnquer tant o més intransigent que el militar i que, com demostren esdeveniments recents, continua existint i determinant el rumb del país i la vida dels ciutadans.
La Constitució espanyola es va aprovar el 1978, però la llei del Poder Judicial no es va aprovar fins a set anys després. Fins al 1980 es va mantenir el sistema de la dictadura i a continuació es va aprovar una llei orgànica provisional, que creava un Consell General en el qual els mateixos jutges i magistrats que havien aconseguit la plaça jurant els Principios del Movimiento decidien dotze dels vint membres del CGPJ. Va quedar tot tan “atado y bien atado”, que deia el testament de Franco, que ni la posterior llei del 85 ni les posteriors reformes han servit per desarticular el poder del búnquer judicial, malgrat les incorporacions de jutges progressistes, la influència dels quals s’ha demostrat molt escassa.
Han passat els anys i ara ha transcendit que uns quants jutges eren capaços d'expressar en un xat gremial les seves animadversions contra el sobiranisme català. Segons ha revelat Anonymous, ha estat el jutge Agustín Vigo Morancho qui va escriure que “amb colpistes ni es negocia ni es dialoga”, referint-se òbviament al moviment independentista. Sorprèn que tothom al món sobiranista s’hagi esquinçat les vestidures, perquè l’opinió de Vigo Morancho és la mateixa que sosté Carlos Lesmes, que no és un jutge de barri, sinó el president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem. En el recent discurs que va fer en l’obertura de l’any judicial, referit en un 80% al conflicte polític amb Catalunya, va dir que “cuando la Constitución resulta golpeada, no puede renunciar a defenderse”. El president del Tribunal Suprem dona per fet que hi ha hagut a Catalunya un cop d’Estat quan els fets encara no han estat jutjats pel tribunal que presideix. En una altra ocasió, el mateix Lesmes va deixar clar que la imparcialitat judicial és impossible en el cas català. “La unidad de la nación española ―va dir― es un mandato directo para los jueces”, la qual cosa significa que per un jutge espanyol qualsevol actuació que afavoreixi la possibilitat que Catalunya pugui decidir pel seu compte el seu futur s’incorpora automàticament a l’àmbit delictiu.
El búnquer judicial espanyol no és només un problema per als catalans, sinó una constant amenaça a la llibertat dels espanyols
Tanmateix, el búnquer judicial espanyol no és només un problema per als catalans, sinó una constant amenaça a la llibertat dels espanyols, com han posat de manifest els casos dels artistes condemnats, la sentència de La Manada, el cas d’Altsasu i tants d’altres reveladors dels valors que imperen a la judicatura. Especialment, la reacció gremial contra les decisions dels tribunals europeus contradient les acusacions dels homòlegs espanyols per manca de fonaments.
Tot això s’explica pels mecanismes heretats de la dictadura en la selecció de personal. Carlos Lesmes ha arribat al cim de la carrera judicial després de treballar per al Govern de José María Aznar i s’omple la boca afirmant que “como el médico que aplica las ciencias de la salud, el juez ejerce una profesión de alta cualificación técnica y su destreza o rigor a la hora de aplicar las normas”. No pas tots. Juristes de reconegut prestigi ―i tribunals europeus― han denunciat l’acusació sense fonaments del delicte de rebel·lió en el cas català, també la incompetència jurisdiccional de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i l’arbitrària designació de Pablo Llarena com a instructor de la causa quan era l’últim que li tocava...
Si acceptem que el procés sobiranista sorgeix quan el Tribunal Constitucional tomba l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum, cal recordar totes les argúcies organitzades pel Partit Popular per alterar la composició del tribunal i impedir la renovació dels magistrats que tenien el mandat caducat. Després, Francisco Pérez de los Cobos va arribar a la presidència del Tribunal Constitucional amagant la seva condició de militant del PP. La jutgessa Carmen Lamela ha estat ascendida a magistrada del Suprem després d’empresonar els líders independentistes i els nois que van protagonitzar una baralla contra guàrdies civils a Altsasu. El CGPJ va expulsar de la carrera el jutge Santiago Vidal per dedicar el seu temps lliure a escriure una hipotètica Constitució catalana que no representava ningú (i que per cert era un bunyol). El Consell no prendrà mesures contra els jutges que s’expressen de manera insultant contra l’independentisme, però sanciona el col·lega que es va atrevir a opinar en el mateix canal sobre la brutalitat de la repressió de l’1 d’octubre. La fiscalia nega la investigació dels presumptes màsters fraudulents del líder del PP, Pablo Casado, abans que el jutgin magistrats que havien compartit la docència a la URJC amb els advocats del líder del PP.
La impunitat en uns casos i l’arbitrarietat en d’altres és el pa de cada dia quan els jutges actuen com a hooligans. La situació és tan greu que, ara mateix, l'única confiança dels presos polítics, de les víctimes de La Manada, dels artistes processats i dels joves d'Altsasu és que els excessos i la brutalitat del búnquer judicial acabin algun dia condemnats per tribunals internacionals, però encara faltarà llavors que els jutges demòcrates assumeixin la seva responsabilitat i facin el pas endavant que tant els costa.
Antón Losada
Opinió Ells són la justícia Antón Losada
Joan J. Queralt
Opinió El mail dels jutges Joan J. Queralt