ÚLTIMES ESTAMPES
El Picasso octogenari que va celebrar l'erotisme
Una exposició al museu barceloní de l'artista reuneix l'aclaparadora sèrie '156 gravats', on la dona despullada és la gran protagonista
Dijous, 26 de maig del 2016 - 21:14 CEST
EL PERIODICO
Un Degas rere un vidre, recolzat en una paret, amb el nas vermell, amb jaqué, fantasiejant, divertint-se, pensatiu, somiant, atònit… sempre envoltat de desinhibides prostitutes, utilitzat, com un voyeur que li presta els seus ulls, per un Picasso octogenari i nonagenari (entre 1968 i 1972), sabedor que ha perdut la «potència sexual però que li queda la potència creativa» per mostrar les seves fantasies. És el Picasso de la melancolia del desig frustrat i la virilitat perduda i «el Picasso de la mirada», explica amb fervor Claustre Rafart, comissària de l’exposició Els 156 gravats, que fins al 4 de setembre celebra l’erotisme que l’artista malagueny (1881-1973) va plasmar en aquestes estampes, els seus «últims» i aclaparadors exemples de genialitat i desmesura realitzats sobre coure.
La sèrie és «com una pel·lícula de la seva vida», apunta Rafart, amb el tema dominant de la «dona despullada que es mostra de manera exhibicionista» però també amb el tema del pintor i la model en totes les seves variants i amb l’aparició de molts personatges. «És la sèrie de la citació, perquè dibuixa avantpassats, coetanis, a si mateix en autoretrats, el seu pare, les seves dones... i se cita amb la seva pròpia obra en referències a Les senyoretes d’Avinyó o a La Suite Vollard, i cita els seus referents, com Rembrandt, Goya, Ingres, Delacroix, Manet i, sobretot, Degas».
Un Degas rere la mirada del qual Picasso entra en 38 de les 50 ocasions en què recrea estampes de bordells de la maison close, amb què rendeix homeatge al conte La maison Tellier, de Maupassant. Un Degas amb un físic molt semblant al del pare del pintor, que va tenir un paper molt important en els seus inicis com a artista, que així ho «reviu» en el gravat calcogràfic de la seva joventut i amb el qual, ara en la vellesa, tanca un cercle.
Exposats cronològicament, són en realitat 155 gravats de la sèrie 156, una de les dues grans que Picasso va crear amb els germans impressors Piero i Aldo Crommelynck i que va ser editada per la galeria parisenca Louise Leiris el 1973.
La majoria mostren escenes abarrotades, però n’hi ha altres amb figures solitàries d’odalisques o en parella. S’aprecia en algunes «un punt tragicòmic i caricaturesc», revela Rafart, assenyalant-ne una en què comparteixen protagonisme una Venus a l’estil de Tiziano amb un cupido reclinat sobre el seu sexe, tots dos adormits, el son dels quals no aconsegueix interrompre un músic esbojarrat mentre uns espectadors es fan un tip de riure.
El valor de la sèrie 156 està a més, segons Rafart, en l’«impressionant lluïment tècnic del pintor gravador, que és el pintor creatiu, que va treballar en la majoria dels gravats amb incisió directa sobre la planxa, amb l’aiguafort com a tècnica dominant, però també amb aiguatinta al sucre o la punta seca».
Bordells, alcavotes, odalisques, faunes, escenes bíbliques de Salomé, senyors del segle XVII, alguna evocació a Cleopatra, escenes de bany... Cada estampa «és un microcosmos», resumeix Rafart, on Picasso sembla «lluitar contra el temps perquè té encara tantes coses per dir i li queda tan poc temps... El cervell li corria més que la mà, necessitava explicar tot el que portava a dins». L’últim gravat, del 25 de març de 1972, un any abans de morir, mostra una dona amb un mirall. «L’última reflexió: la bellesa, el desig, la dona en la seva vida...».
EL PERIODICO
La sèrie és «com una pel·lícula de la seva vida», apunta Rafart, amb el tema dominant de la «dona despullada que es mostra de manera exhibicionista» però també amb el tema del pintor i la model en totes les seves variants i amb l’aparició de molts personatges. «És la sèrie de la citació, perquè dibuixa avantpassats, coetanis, a si mateix en autoretrats, el seu pare, les seves dones... i se cita amb la seva pròpia obra en referències a Les senyoretes d’Avinyó o a La Suite Vollard, i cita els seus referents, com Rembrandt, Goya, Ingres, Delacroix, Manet i, sobretot, Degas».
Un Degas rere la mirada del qual Picasso entra en 38 de les 50 ocasions en què recrea estampes de bordells de la maison close, amb què rendeix homeatge al conte La maison Tellier, de Maupassant. Un Degas amb un físic molt semblant al del pare del pintor, que va tenir un paper molt important en els seus inicis com a artista, que així ho «reviu» en el gravat calcogràfic de la seva joventut i amb el qual, ara en la vellesa, tanca un cercle.
Exposats cronològicament, són en realitat 155 gravats de la sèrie 156, una de les dues grans que Picasso va crear amb els germans impressors Piero i Aldo Crommelynck i que va ser editada per la galeria parisenca Louise Leiris el 1973.
"Picasso sembla voler lluitar contra el temps. Té encara moltes coses per dir ili queda poc ttemps", explica la comissària Claustre Rafart
El valor de la sèrie 156 està a més, segons Rafart, en l’«impressionant lluïment tècnic del pintor gravador, que és el pintor creatiu, que va treballar en la majoria dels gravats amb incisió directa sobre la planxa, amb l’aiguafort com a tècnica dominant, però també amb aiguatinta al sucre o la punta seca».
Bordells, alcavotes, odalisques, faunes, escenes bíbliques de Salomé, senyors del segle XVII, alguna evocació a Cleopatra, escenes de bany... Cada estampa «és un microcosmos», resumeix Rafart, on Picasso sembla «lluitar contra el temps perquè té encara tantes coses per dir i li queda tan poc temps... El cervell li corria més que la mà, necessitava explicar tot el que portava a dins». L’últim gravat, del 25 de març de 1972, un any abans de morir, mostra una dona amb un mirall. «L’última reflexió: la bellesa, el desig, la dona en la seva vida...».
TEMES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada