entrevista
Jordi Sànchez: «Si l'Estat no respon, Europa entendrà una sortida unilateral»
“En un any he passat de ser l’home d'Iniciativa a ser l’home d'Artur Mas”, es lamenta el reelegit president de l'Assemblea
“Aquests seran els dos darrers anys de l’ANC, perquè assolirem l’objectiu”, assegura
Avisa que cal "posar-se les piles" per fer una nova demostració de força a la Diada
Jordi Sànchez, president de l'ANC | Adrià Costa
Jordi Sànchez (Barcelona, 1964), politòleg i professor de la Universitat de Barcelona, ha estat reelegit president de l’ANC després d’un procés electoral amb moments de tensió. En la seva trajectòria hi ha activisme i acadèmia. Va ser portaveu de la Crida a la Solidaritat, després director de la Fundació Jaume Bofill i adjunt al Síndic de Greuges. Ara li toca reconstruir alguns ponts esquerdats a l’Assemblea i posar de nou l’entitat a la via per enfilar les darreres estacions del procés.
- S’ha tancat la crisi a l’ANC? Perquè no em negarà que aquests darrers mesos, Déu n’hi do…
- Bé, hem tingut uns mesos d’un debat intens, i això en una organització tan plural com és l’Assemblea, és normal que sigui intens i fins i tot polemitzant. Però la intensitat del debat no l’hem de confondre ni amb la fractura ni amb la divisió. Per tant, si la idea de crisi vol dir fractura i divisió, crec que no és adequada. Per tant, què hem fet en aquests mesos? Quan hi ha eleccions, totes les propostes apareixen amb claredat i intensitat, es discuteixen. Certament, hem comès errors. Un error ha estat la mediatització d’aquest debat, però al final l’important és que vam acabar votant la renovació de quatre càrrecs i, el més important, és l’inici del treball del nou secretariat de 77 persones.
- Del que ha sentit vostè aquests dies, què és el que li ha fet més mal?
- Crec que, efectivament, en aquesta mediatització sempre hi ha excessos i s’han fet afirmacions que no s’ajusten a la realitat i intencions de desqualificar, no a la meva persona, però sí a altres companys del secretariat. Al no fer les coses del tot bé, hem donat peu que alguns mitjans anessin excessivament esbiaixats. Però a Ripoll vam fer aquesta reflexió i això forma part d’una pàgina passada.
- Vostè és una persona de David Madí?
- Bé, aquesta és una de les múltiples acusacions o difamacions que se m’han fet. Se m’ha dit que si era l’home d’Artur Mas… Fixi’s una cosa. Quan fa un any vaig arribar a la presidència de l’ANC, se’m va etiquetar com un home d’Iniciativa per Catalunya. Al cap d’un any, he acabat esdevenint, segons el dit d’alguns mitjans de comunicació i d’algunes veus properes o no a l’Assemblea, com l’home d’Artur Mas i del seu entorn, com seria el cas de David Madí. Jo l’únic que puc dir és que tinc la consciència absolutament tranquil·la. Crec que la meva feina, com la de la resta del secretariat, ha estat posar en valor el full de ruta, i si la pregunta és: tornaria a treballar insistentment per ajudar que es forgés la candidatura de Junts pel Sí, la meva resposta és sí. Treballaria intensament perquè en unes eleccions Junts pel Sí i la CUP tinguessin el màxim de vots. I faria els possibles i els impossibles, com vam fer el gener, perquè la legislatura no anés al col·lapse. En les coses essencials, que per altra banda són les que han generat algunes acusacions, jo tornaria a fer el mateix. Estic content que al llarg d’aquest any en algunes ocasions he incomodat CDC, ERC i la CUP, i crec que aquesta és la funció de la pròpia Assemblea: lleialtat amb el procés, amb la majoria dels 72 i amb l’horitzó nacional.
- En algun moment li ha passat pel cap en aquests mesos de deixar-ho?
- Sí. És evident, però no tant per aquests debats, sinó perquè ha estat un any molt intens. La gent es pensa que ser al secretariat és com estar al paradís, i realment és una feinada intensa, com la que fan les persones que estan a les paradetes, com tots els voluntaris. No tenim cap retribució i a tots ens falten hores i tenim família. Però també és veritat que duem el cuquet a dins i tenim entre les mans una gran oportunitat. I jo prefereixo ser amo dels meus errors que agent passiu dels errors dels altres. Estic compromès en el que estic convençut que seran els darrers dos anys de l’Assemblea, perquè haurem assolit l’objectiu.
- Liz Castro serà a l’equip de gestió de l’Assemblea?
- Oi tant. L’Assemblea és plural i ho serà encara més. Hi haurà també més pluralitat de veus i de portaveus de l’ANC, com es va decidir a Ripoll.
- Ara què li toca a l’ANC?
- Ara toca posar-nos les piles per orientar com cal l’Onze de Setembre. Perquè ha de ser novament una gran mobilització. Totes les nostres energies les destinarem a aconseguir que centenars de milers de persones tornin a ser al carrer. Com es va fer anys anteriors. Sabem que el procés no ha acabat, que som a la recta final i el 2016 té més sentit que mai sortir al carrer. I alhora hem de continuar fent créixer aquesta majoria social que, n’estic convençut, ja tenim, però la volem més gran perquè quan arribi l’hora de la veritat, tinguem el coixí que ens cal per resistir les pressions, les mentides i les difamacions que des de l’entorn de l’Estat i els seus aparells es llançaran.
- Però quin relat tindrà aquest Onze de Setembre? Perquè ja s’ha dit altres vegades que estàvem davant la Diada més transcendental.
- Properament presentarem tots els actes de la Diada. Un aspecte molt important és que hem iniciat, com diu Quim Torra, els darrers cent metres del procés, i si alguna cosa dóna sentit al que hem fet, és tornar a ser-hi. Nosaltres hi serem mentre aquest procés no l’haguem culminat. I sabem que no pot durar gaire més. Disposem de tots els ingredients perquè el culminem amb èxit, i seria un error allargar-lo. No sé si seran dotze, catorze o divuit mesos, però sí que hem de saber que el curs polític que cada any comença formalment amb l’Onze de Setembre, ara serà el definitiu.
- Hi ha una majoria sobiranista al Parlament, però s’expressen discrepàncies ideològiques de manera contínua.
- És d’una enorme complexitat la gestió del dia a dia de la governabilitat a Catalunya. Garantir la governança requereix d’una generositat ideològica de totes les formacions sobiranistes. Moments històrics per culminar la independència en tindrem pocs. En la història del país, com el que tenim ara no n’hem tingut cap altre, i la generositat i la intel·ligència perquè això no se’ns escapi ha de ser elevada.
- Què n’espera del 26-J?
- Honestament, no n’espero gaires coses. Desitjaria que les formacions independentistes tinguessin el millor resultat a Catalunya, m’agradaria que a l’Estat la majoria governamental pogués finalment corregir els errors històrics que han caracteritzat les institucions espanyoles i canalitzessin democràticament la demanda que des de Catalunya es planteja. Però és un desig. Veig poc probable que a l’estat espanyol hi hagi una majoria al Congrés i al Senat que accepti una consulta. Però això acabarà sent en essència el seu problema.
- Aleshores només veu una sortida unilateral.
- Nosaltres hem fet tot el que hem pogut per mantenir una ma estesa per trobar una sortida dialogada i democràtica a les aspiracions d’independència de Catalunya. Des d’una òptica democràtica, hem fet els deures i hem passat totes les ITV. Ningú a la comunitat internacional ens podrà retreure que el nostre plantejament no ha estat impecablement democràtic. Després, no podem esperar eternament. Disposem de tots els instruments necessaris per activar el procés cap a la independència: tenim una majoria social que s’ha expressat al carrer, de manera continuada. No hi ha cap alta causa arreu del món que de manera tan intensa hagi mobilitzat tanta gent durant tant de temps. I a més, tenim majoria a les institucions. No tenim excusa per no fer el que toca fer. Tenim a l’abast tots els estris per culminar el procés: convocatòria d’eleccions constituents, una consulta sobre la Constitució, i tenim també la possibilitat, si l’Estat no respon, que les institucions canalitzin la solució al conflicte a partir de la convocatòria d’un referèndum vinculant. Si és amb acord de l’Estat, molt millor. Si no, crec que Europa i la comunitat internacional també ho entendrà.
- Una sortida unilateral la veu factible de cara a la comunitat internacional?
- Una sortida unilateral, si ens haguéssim negat al diàleg, seria difícilment justificable. Sense posar les urnes, seria discutida. Una sortida unilateral si es posen les urnes no pot ser discutida. Nosaltres no podem esperar eternament que l’estat espanyol accepti alguna cosa que en aquests moments és altament improbable. Si l’Estat vol, trobarà unes institucions i una societat civil organitzada disposats a trobar les vies que ens portin a un referèndum. Però l’Estat ha de saber que si no accepta aquest pas, nosaltres reaccionarem.
-El procés avança cap a l’objectiu d’esdevenir un estat just quan el projecte europeu viu assetjat per diversos fronts: l’amenaça del Brexit, la crisi dels refugiats, l’ascens de l’extrema dreta en molts països on ha passat de ser força marginal a central. Això no fa les coses més complicades per Catalunya?
- Són fenòmens interrelacionats. L’ascens de l’extrema dreta té molt a veure amb la crisi econòmica, amb els fluxos migratoris, també amb una certa decadència d’Europa com a projecte. Europa no ha sabut trobar el seu lloc en un món globalitzat i han aparegut pols econòmics més forts que l’europeu i obliga Europa a trobar un nou encaix en les relacions internacionals. Però jo crec que el procés a Catalunya pot ajudar Europa a retrobar-se a ella mateixa. Europa serà el que els seus ciutadans vulguin. Un dels fracassos del projecte europeu és que ha estat construït a esquenes dels ciutadans, ha estat en mans dels Estats i dels tecnòcrates. Això ha generat unes contradiccions que han estat molt difícils de gestionar. El procés mostra una manera de gestionar un conflicte: de manera civilitzada, sense trencar un plat, i a través de les urnes. De fet, si Europa escoltés més els ciutadans, potser trobaria solució a alguns dels problemes que té plantejats.
- Li preocupa la possible victòria del Brexit?
- És una gran cruïlla per Europa. La major part de dades que arriben del Regne Unit indiquen que el Brexit probablement no es produirà. Ara, si la voluntat dels britànics fos sortir de la UE, caldria trobar altres vies per refer la Unió. En qualsevol cas, aquesta relació complexa dels Estats Units amb Europa a través del Regne Unit sempre ha condicionat el projecte europeu de manera molt peculiar.
- Vostè va participar activament en els pactes nacionals per l’Educació i de la Immigració. Són àmbits fonamentals per un país que vol ser estat. Estan ben dissenyades les polítiques en aquests àmbits?
- Pel que fa a la immigració, Catalunya ha estat sempre terra d’acollida. El 1913, teníem 2.300.000 habitants. Si ara som set milions i mig, no ha estat per l’activitat frenèticament reproductiva dels catalans, sinó per l’arribada massiva de poblacions d’altres entorns. Molt important els anys vint la gent d’Aragó i el País Valencià. Els anys cinquanta i seixanta, va arribar molta gent de la resta de l’Estat. I molt rellevant, a cavall del segle XX i XXI, les procedències d’altres indrets. Som el país que de manera percentual hem rebut més població estrangera d’Europa i del continent americà. En deu anys Catalunya va acollir un milió i mig de persones, i no hem tingut una fractura social. Molta gent ha patit la crisi, però no hem tingut expressions de fractura, malgrat no tenir instruments d’estat. Hem tingut estris per fer política d’acollida, això sí. Gràcies als ajuntaments, als governs i a la intel·ligència social, hem aconseguit que no hagi hagut trencadissa social.
- I en educació?
- Aquí tenim uns reptes molt importants. Catalunya encara està lluny de l’excel·lència, però encara més de la igualtat en educació. El sistema educatiu no ha aconseguit ni tan sols minimitzar les desigualtats socials. Hem de garantir que l’escola esdevingui un instrument per la igualtat social, que sigui un ascensor social molt important, i tot això orientat cap a l’excel·lència. Una igualtat sense excel·lència avui condemnaria Catalunya a jugar a tercera divisió.
- S’ha tancat la crisi a l’ANC? Perquè no em negarà que aquests darrers mesos, Déu n’hi do…
- Bé, hem tingut uns mesos d’un debat intens, i això en una organització tan plural com és l’Assemblea, és normal que sigui intens i fins i tot polemitzant. Però la intensitat del debat no l’hem de confondre ni amb la fractura ni amb la divisió. Per tant, si la idea de crisi vol dir fractura i divisió, crec que no és adequada. Per tant, què hem fet en aquests mesos? Quan hi ha eleccions, totes les propostes apareixen amb claredat i intensitat, es discuteixen. Certament, hem comès errors. Un error ha estat la mediatització d’aquest debat, però al final l’important és que vam acabar votant la renovació de quatre càrrecs i, el més important, és l’inici del treball del nou secretariat de 77 persones.
- Del que ha sentit vostè aquests dies, què és el que li ha fet més mal?
- Crec que, efectivament, en aquesta mediatització sempre hi ha excessos i s’han fet afirmacions que no s’ajusten a la realitat i intencions de desqualificar, no a la meva persona, però sí a altres companys del secretariat. Al no fer les coses del tot bé, hem donat peu que alguns mitjans anessin excessivament esbiaixats. Però a Ripoll vam fer aquesta reflexió i això forma part d’una pàgina passada.
- Vostè és una persona de David Madí?
- Bé, aquesta és una de les múltiples acusacions o difamacions que se m’han fet. Se m’ha dit que si era l’home d’Artur Mas… Fixi’s una cosa. Quan fa un any vaig arribar a la presidència de l’ANC, se’m va etiquetar com un home d’Iniciativa per Catalunya. Al cap d’un any, he acabat esdevenint, segons el dit d’alguns mitjans de comunicació i d’algunes veus properes o no a l’Assemblea, com l’home d’Artur Mas i del seu entorn, com seria el cas de David Madí. Jo l’únic que puc dir és que tinc la consciència absolutament tranquil·la. Crec que la meva feina, com la de la resta del secretariat, ha estat posar en valor el full de ruta, i si la pregunta és: tornaria a treballar insistentment per ajudar que es forgés la candidatura de Junts pel Sí, la meva resposta és sí. Treballaria intensament perquè en unes eleccions Junts pel Sí i la CUP tinguessin el màxim de vots. I faria els possibles i els impossibles, com vam fer el gener, perquè la legislatura no anés al col·lapse. En les coses essencials, que per altra banda són les que han generat algunes acusacions, jo tornaria a fer el mateix. Estic content que al llarg d’aquest any en algunes ocasions he incomodat CDC, ERC i la CUP, i crec que aquesta és la funció de la pròpia Assemblea: lleialtat amb el procés, amb la majoria dels 72 i amb l’horitzó nacional.
Jordi Sànchez. Foto: Adrià Costa
- En algun moment li ha passat pel cap en aquests mesos de deixar-ho?
- Sí. És evident, però no tant per aquests debats, sinó perquè ha estat un any molt intens. La gent es pensa que ser al secretariat és com estar al paradís, i realment és una feinada intensa, com la que fan les persones que estan a les paradetes, com tots els voluntaris. No tenim cap retribució i a tots ens falten hores i tenim família. Però també és veritat que duem el cuquet a dins i tenim entre les mans una gran oportunitat. I jo prefereixo ser amo dels meus errors que agent passiu dels errors dels altres. Estic compromès en el que estic convençut que seran els darrers dos anys de l’Assemblea, perquè haurem assolit l’objectiu.
- Liz Castro serà a l’equip de gestió de l’Assemblea?
- Oi tant. L’Assemblea és plural i ho serà encara més. Hi haurà també més pluralitat de veus i de portaveus de l’ANC, com es va decidir a Ripoll.
- Ara què li toca a l’ANC?
- Ara toca posar-nos les piles per orientar com cal l’Onze de Setembre. Perquè ha de ser novament una gran mobilització. Totes les nostres energies les destinarem a aconseguir que centenars de milers de persones tornin a ser al carrer. Com es va fer anys anteriors. Sabem que el procés no ha acabat, que som a la recta final i el 2016 té més sentit que mai sortir al carrer. I alhora hem de continuar fent créixer aquesta majoria social que, n’estic convençut, ja tenim, però la volem més gran perquè quan arribi l’hora de la veritat, tinguem el coixí que ens cal per resistir les pressions, les mentides i les difamacions que des de l’entorn de l’Estat i els seus aparells es llançaran.
- Però quin relat tindrà aquest Onze de Setembre? Perquè ja s’ha dit altres vegades que estàvem davant la Diada més transcendental.
- Properament presentarem tots els actes de la Diada. Un aspecte molt important és que hem iniciat, com diu Quim Torra, els darrers cent metres del procés, i si alguna cosa dóna sentit al que hem fet, és tornar a ser-hi. Nosaltres hi serem mentre aquest procés no l’haguem culminat. I sabem que no pot durar gaire més. Disposem de tots els ingredients perquè el culminem amb èxit, i seria un error allargar-lo. No sé si seran dotze, catorze o divuit mesos, però sí que hem de saber que el curs polític que cada any comença formalment amb l’Onze de Setembre, ara serà el definitiu.
Jordi Sànchez, entrevistat per Pep Martí. Foto: Adrià Costa
- Hi ha una majoria sobiranista al Parlament, però s’expressen discrepàncies ideològiques de manera contínua.
- És d’una enorme complexitat la gestió del dia a dia de la governabilitat a Catalunya. Garantir la governança requereix d’una generositat ideològica de totes les formacions sobiranistes. Moments històrics per culminar la independència en tindrem pocs. En la història del país, com el que tenim ara no n’hem tingut cap altre, i la generositat i la intel·ligència perquè això no se’ns escapi ha de ser elevada.
- Què n’espera del 26-J?
- Honestament, no n’espero gaires coses. Desitjaria que les formacions independentistes tinguessin el millor resultat a Catalunya, m’agradaria que a l’Estat la majoria governamental pogués finalment corregir els errors històrics que han caracteritzat les institucions espanyoles i canalitzessin democràticament la demanda que des de Catalunya es planteja. Però és un desig. Veig poc probable que a l’estat espanyol hi hagi una majoria al Congrés i al Senat que accepti una consulta. Però això acabarà sent en essència el seu problema.
- Aleshores només veu una sortida unilateral.
- Nosaltres hem fet tot el que hem pogut per mantenir una ma estesa per trobar una sortida dialogada i democràtica a les aspiracions d’independència de Catalunya. Des d’una òptica democràtica, hem fet els deures i hem passat totes les ITV. Ningú a la comunitat internacional ens podrà retreure que el nostre plantejament no ha estat impecablement democràtic. Després, no podem esperar eternament. Disposem de tots els instruments necessaris per activar el procés cap a la independència: tenim una majoria social que s’ha expressat al carrer, de manera continuada. No hi ha cap alta causa arreu del món que de manera tan intensa hagi mobilitzat tanta gent durant tant de temps. I a més, tenim majoria a les institucions. No tenim excusa per no fer el que toca fer. Tenim a l’abast tots els estris per culminar el procés: convocatòria d’eleccions constituents, una consulta sobre la Constitució, i tenim també la possibilitat, si l’Estat no respon, que les institucions canalitzin la solució al conflicte a partir de la convocatòria d’un referèndum vinculant. Si és amb acord de l’Estat, molt millor. Si no, crec que Europa i la comunitat internacional també ho entendrà.
- Una sortida unilateral la veu factible de cara a la comunitat internacional?
- Una sortida unilateral, si ens haguéssim negat al diàleg, seria difícilment justificable. Sense posar les urnes, seria discutida. Una sortida unilateral si es posen les urnes no pot ser discutida. Nosaltres no podem esperar eternament que l’estat espanyol accepti alguna cosa que en aquests moments és altament improbable. Si l’Estat vol, trobarà unes institucions i una societat civil organitzada disposats a trobar les vies que ens portin a un referèndum. Però l’Estat ha de saber que si no accepta aquest pas, nosaltres reaccionarem.
Jordi Sànchez. Foto: Adrià Costa
- Són fenòmens interrelacionats. L’ascens de l’extrema dreta té molt a veure amb la crisi econòmica, amb els fluxos migratoris, també amb una certa decadència d’Europa com a projecte. Europa no ha sabut trobar el seu lloc en un món globalitzat i han aparegut pols econòmics més forts que l’europeu i obliga Europa a trobar un nou encaix en les relacions internacionals. Però jo crec que el procés a Catalunya pot ajudar Europa a retrobar-se a ella mateixa. Europa serà el que els seus ciutadans vulguin. Un dels fracassos del projecte europeu és que ha estat construït a esquenes dels ciutadans, ha estat en mans dels Estats i dels tecnòcrates. Això ha generat unes contradiccions que han estat molt difícils de gestionar. El procés mostra una manera de gestionar un conflicte: de manera civilitzada, sense trencar un plat, i a través de les urnes. De fet, si Europa escoltés més els ciutadans, potser trobaria solució a alguns dels problemes que té plantejats.
- Li preocupa la possible victòria del Brexit?
- És una gran cruïlla per Europa. La major part de dades que arriben del Regne Unit indiquen que el Brexit probablement no es produirà. Ara, si la voluntat dels britànics fos sortir de la UE, caldria trobar altres vies per refer la Unió. En qualsevol cas, aquesta relació complexa dels Estats Units amb Europa a través del Regne Unit sempre ha condicionat el projecte europeu de manera molt peculiar.
- Vostè va participar activament en els pactes nacionals per l’Educació i de la Immigració. Són àmbits fonamentals per un país que vol ser estat. Estan ben dissenyades les polítiques en aquests àmbits?
- Pel que fa a la immigració, Catalunya ha estat sempre terra d’acollida. El 1913, teníem 2.300.000 habitants. Si ara som set milions i mig, no ha estat per l’activitat frenèticament reproductiva dels catalans, sinó per l’arribada massiva de poblacions d’altres entorns. Molt important els anys vint la gent d’Aragó i el País Valencià. Els anys cinquanta i seixanta, va arribar molta gent de la resta de l’Estat. I molt rellevant, a cavall del segle XX i XXI, les procedències d’altres indrets. Som el país que de manera percentual hem rebut més població estrangera d’Europa i del continent americà. En deu anys Catalunya va acollir un milió i mig de persones, i no hem tingut una fractura social. Molta gent ha patit la crisi, però no hem tingut expressions de fractura, malgrat no tenir instruments d’estat. Hem tingut estris per fer política d’acollida, això sí. Gràcies als ajuntaments, als governs i a la intel·ligència social, hem aconseguit que no hagi hagut trencadissa social.
- I en educació?
- Aquí tenim uns reptes molt importants. Catalunya encara està lluny de l’excel·lència, però encara més de la igualtat en educació. El sistema educatiu no ha aconseguit ni tan sols minimitzar les desigualtats socials. Hem de garantir que l’escola esdevingui un instrument per la igualtat social, que sigui un ascensor social molt important, i tot això orientat cap a l’excel·lència. Una igualtat sense excel·lència avui condemnaria Catalunya a jugar a tercera divisió.
Jordi Sànchez. Foto: Adrià Costa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada