Barcelona-92; uns Jocs amb truc
Un especialista amagat a l'estadi va encendre el peveter al veure passar per sobre la fletxa flamígera
"Perquè aquella bogeria sortís bé havíem de tenir sort. I podem reconèixer-ho: ¡Vam tenir molta xamba!"
EL PERIODICO
gall i Josep Miquel Abad, ja ho saben, el suprem faedor del miracle olímpic barceloní.
El nostre home a Nova York em va demanar dues últimes hores de conversa abans de deixar Barcelona i posar en ordre els seus apunts. Van ser dues hores meravelloses, només equiparables als tres reportatges que publicaria al seu diari només trepitjar Nova York i que significarien, lògicament, la millor propaganda i un triomf avançat del que serien els Jocs de l’arquer.
En la xerrada de comiat, Vecsey em va dir que havia quedat meravellat per la manera i la complicitat amb què la ciutat i els seus habitants s’implicaven en el projecte. «Jo he estat en molts Jocs, Emilio, però els vostres, per la seva gent, per la ciutat, seran els més bonics de viure. Així que m’has de fer un últim favor», em va demanar. Jo, la veritat, creia haver-li tornat ja tota la fama que posseïa en favors. «Has de buscar-me un pis en un barri molt barri perquè pugui viure els Jocs amb la meva dona. Els meus companys viuran a la Vila de Premsa però jo, Emilio, després de conèixer aquesta ciutat, seria un idiota si em perdés el millor d’aquesta seu: la seva vida, els seus carrers, la seva gent».
Vecsey va tenir el seu pis. La seva dona, les millors vacances de la seva vida. I Barcelona, la ressonància que es mereixia, ja que, l’11 de març de 1990, Vecsey va publicar el primer dels seus reportatges a les pàgines del 'New York Times', amb el títol d’'Antonio Gaudí ja està a punt per als Jocs de 1992'. A l’article,
Barcelona-92 té el seu emblema en la figura de Gaudí, va imaginar un periodista de 'The New York Times'
un entusiasmat Vecsey, que s’havia enamorat de Barcelona, començava dient: «Tots els Jocs Olímpics tenen una figura rellevant. Roma-60 va tenir un boxejador de nom Cassius Clay. A Mont-real-76, va emergir la gimnasta Nadia Comaneci. A Seül-88, vam veure córrer el veloç Ben Johnson. Doncs Barcelona-92 ja té la seva figura en la persona de l’arquitecte Antonio Gaudí».
Tots els membres del COOB-92 amb els quals he comentat aquestes setmanes aquesta anècdota, aquella trucada i el que va suposar, pel que fa al reconeixement inicial, la visita i els textos del prestigiós Vecsey, m’han dit el mateix: «És que perquè aquella bogeria ens sortís bé, havíem de tenir sort. I, ara, ho podem reconèixer: ¡Vam tenir molta xamba!», comenten a l’uníson cinc dels més alts executius que van envoltar Abad aquells anys. «Va ser, això sí, una sort molt buscada, perseguida amb molta feina, preparació i l’ajuda de milers i milers de persones», insisteix un d’ells.
I, a partir d’aquí, comencen a relatar-te el que hauria pogut ser i, afortunadament, no va ser. «Jo no oblidaré mai el moment de cada dia, just després de sortir el sol, quan Antoni Rossich, un dels nostres caps, entrava al centre de control dels Jocs i deia: ‘Avui és el dia que ens cau el teatre’. I aquell dia no va arribar mai. És més, les incidències van ser tan mínimes, que cada vegada que sonava un telèfon vermell en aquella sala, cinc persones es llançaven a agafar-lo, però no perquè estiguéssim preocupats, sinó perquè ningú tenia res a fer».
Si hi havia un instant on era molt necessari tenir sort, o molta sort, aquest moment era el de la fletxa de foc, per cert, una idea del dissenyador català Carles Riart. «Ho havíem assajat tantes, tantes, vegades al fossat del castell de Montjuïc, que Antonio Rebollo, el nostre arquer, havia desenvolupat una memòria muscular tan gran, que ja era capaç de fer-ho amb els ulls tancats».
De res hauria servit que tot funcionés de meravella si la fletxa de Rebollo arriba a tocar a la paret
El pessigolleig que va provocar aquell instant va ser, diuen, similar al que va viure el meu amic Félix Arias quan es va tancar la seva caixa màgica de la precandidatura, el que va sentir Maragall al guanyar a Lausana, el mateix que va estremir aquell dia Abad quan el seu alcalde i amic va pujar 10 esglaons i el va abraçar o el que va experimentar Pedro Balandin, el del truc que, amagat al darrere del rellotge de la porta Marató de l’Olímpic de Montjuïc, va encendre el peveter quan va veure que la fletxa de Rebollo passava per sobre de les boques de gas.
Com em va explicar un dia, 10 anys després, el mateix Balandin, l’home al servei de l’extremeny Reyes Abades, mag dels efectes especials, contractat especialment perquè la fletxa no fallés («Rebollo només l’havia de fer passar per sobre del peveter, nosaltres, amagats, ens cuidàvem de la resta»), l’enginy era encertar-ho en l’efecte, el secret és que sigui creïble. «Ni tan sols el dia que vaig assistir al quiròfan al naixement de les meves dues filles bessones, Elena i Marta, em vaig emocionar tant», em va confessar Balandin.
No hauria servit de res que tot hagués funcionat a les mil meravelles si la fletxa de Rebollo hagués xocat contra la paret. Ni tan sols la contractació per a aquella cerimònia inaugural del mag de la il·luminació, el britànic Mark Brickman, que treballava per a Pink Floyd, hagués pogut evitar amb els seus trucs luminotècnics aquell fracàs si s’hagués produït. La màxima dificultat que tenia, es veu, no era el llançament de la fletxa, insisteixo, que per a Rebollo era bufar i fer ampolles, sinó la càpsula creada per Abades perquè la flama no s’apagués en el vol.
Com no para d’explicar Abad, quan es va encendre el peveter, «ja ens crèiem que havíem aconseguit l’èxit i els Jocs ni tan sols havien començat». El que sí que havia començat era la bona sort. «No ens enganyem, tu et passes anys planificant, construint, organitzant i els Jocs te’ls pot espatllar, convertir en fracàs, una ensaladilla russa amb salmonel·la, com ha passat mil vegades. Doncs nosaltres no vam tenir ni tan sols una maionesa en mal estat, ni un himne mal seleccionat, ni un equip que no arribés a competir perquè es perdés l’autobús o emmalaltís el seu conductor», explica un dels directors del
COOB.
Xamba fins i tot amb la climatologia: ¡aquell 25 de juliol de 1992, no va ploure! Però sí molts, moltíssims, dels dies anteriors. No només això, tots els assajos de la cerimònia inaugural, tots, es van fer amb pluja. Josep Roca, director de cerimònies, mai, mai, ha oblidat el dia que es va presentar a 'Els matins de Catalunya Ràdio', de Josep Cuní, i li van preguntar si tenien pla B «per si el dia de la inauguració plou, com està passant últimament». «No, no tenim pla B. ¿Per què? Perquè, simplement, no plourà». I no va ploure, no.
¿Sort? La que vam tenir, tots, en la clausura, una cerimònia que hauria pogut acabar en tragèdia, molt més que fracàs. ¿És cert això? Ho és. En els minuts de pròrroga dels Jocs, quan Peret i Los Manolos entonaven les seves rumbes, els atletes que hi havia a la pistavan pujar al segon escenari, que era, simplement, decoratiu. No estava previst que ningú hi pugés. I, de sobte, centenars d’atletes van començar a ballar i a saltar sobre un entarimat que era, gairebé, de cartró pedra. Planava el fracàs. Aquell escenari no resistiria.
Hi va haver sort en la clausura.
La irrupció dels atletes a l'escenari hauria pogut acabar en tragèdia
Miguel Botella, director del Pla Director dels Jocs, ha sigut un dels executius d’aquell fenomen olímpic que més entrevistes ha mantingut, des de la clausura de 1992, amb moltes de les candidates i organitzadores dels Jocs següents. I, sí, Botella també creu que Barcelona-92 va tenir molta sort. «Sempre és molt més fàcil encertar-la quan repeteixes, quan copies, quan imites, que quan fas una cosa per primera vegada». L’èxit, segons Botella, és de tothom, però, sobretot, dels ciutadans que els van ajudar.
«Pensi –explica el discret Botella, en un bar de Sants– que, durant els Jocs, hi va haver gent que va obrir la seva tintoreria, que ja era tancada, perquè un membre de la família olímpica, qualsevol, hi va anar perquè el seu vestit estava tacat i havia d’anar a una recepció. Això va passar, que ho sàpiga». Per això, explica Botella, cap de les candidates o organitzadores que van encara a Barcelo a a buscar la fórmula, se’n va satisfeta del que sent. «Ells saben que la seva ciutat no és com Barcelona, ni els seus ciutadans com els barcelonins». Aquest va ser el potencial amagat de Barcelona que van fer emergir els Jocs.
Botella, que parla pausadament i de manera sigil·losa, recorda, admirat, que els Jocs es van fer sense internet. «Mentre els fèiem no podíem imaginar-nos semblant èxit i el que ha vingut després per a la ciutat era impensable sense cap mena de dubte». Aquest home, que s’ha passat la vida planificant i executant, té una explicació a l’explosió de Barcelona al món, que és bastant més senzilla. «Vam tenir l’èxit més important de la nostra història l’any abans del 'boom' de les companyies aèries 'low-cost'. Abans dels Jocs del 92 era caríssim venir a Barcelona des de qualsevol racó del món, especialment des dels Estats Units o des del Japó. El 92, els Jocs, van posar Barcelona al mapa en el moment exacte en què venir a Barcelona va començar a costar gairebé el que costa un bitllet d’autobús. 500 milions d’europeus van descobrir que Barcelona estava a tan sols un grapat d’euros».
Tots els consultats prefereixen parlar d’empatia abans que de sort, d’implicació abans que de xamba, de col·laboració abans que d’atzar. Organitzar uns Jocs no és tan difícil. On no arriben les organitzacions, els estats, les economies, hi arriben la NBC, la CBS o l’ABC, la televisió nord-americana que en tingui els drets i, si encara falta ajuda, aquí hi ha Coca-Cola, Apple, Sony, Visa o Nike. Però el que mai tindran les ciutats organitzadores és la complicitat dels barcelonins amb l’esdeveniment del 92. «Sense aquesta complicitat, l’organització està venuda, perquè el calendari corre, els problemes s’acumulen, els pressupostos tendeixen a disparar-se i tot es complica», explica Botella. «Si, arribat el moment, la gent no empatitza amb tu, si no pensen ‘pobres, si no els ajudem, no se’n sortiran d’aquesta’, és evident que no te’n surts. I Barcelona va tenir gent a cabassos, per tones, que ens va donar un cop de mà».
La meravellosa gent que va fer irrepetibles aquells Jocs no estava només a les tintoreries, estava i es desvivia en qualsevol cosa. Per exemple, en la reforma i/o adaptació als usos olímpics de les instal·lacions ja existents. «Vam arribar a tenir 405 contractistes i és evident que, sobre el paper, tot és fantàstic, però quan arribaves a la instal·lació, tot eren problemes», narra Botella. «Si aquesta gent hagués volgut, ens tenia agafats pels…, ens haurien pogut reclamar, posar querelles i treure’ns fins i tot els ulls. Però ¿què feien? Tiraven la feina endavant amb el seu esforç, la seva empatia i la seva complicitat. Si ho haguessin volgut, ens haurien arruïnat».
«Samaranch –insisteix Abad– va transmetre als seus, de manera indirecta i diplomàticament, que la seva candidata era Barcelona. Els companys del president sabien que no votar Barcelona s’interpretaria com una censura al president». I Barcelona va guanyar. I Catalunya va vèncer. I Espanya va triomfar. I això que, tres dies abans de la votació, ETA, ara ja gairebé història, va matar dos policies. I tots a Lausana ens vam posar a tremolar. I qui digui que no menteix. Fins i tot aquell membre del COI, important ell, hispanoparlant ell, que, a 24 hores de la votació, em va dir en un passadís del seu hotel: «Aquests crims no influiran en la votació de demà, l’hi dic jo, que visc en un país on aquestes coses passen cada migdia. Atemptats així es poden produir en qualsevol país, qualsevol dia, no importa que hi hagi Jocs Olímpics o no».
I, com va dir el mateix Maragall al tornar d’una gira per Espanya acompanyant la torxa olímpica, «tothom creu en nosaltres, perquè tots diuen que els catalans som seriosos i complidors». Això sí, amb qui no va poder complir Maragall va ser amb Javier Mariscal, perquè el COI va vetar «per frívola» l’escenificació d’una paella gegantina que el creador del Cobi havia proposat per a la inauguració, amb centenars de voluntaris disfressats de grans d’arròs, gambes, escamarlans, musclos i pebrots. L’esclat gastronòmic que es va produir amb el pas dels anys hauria convertit aquell número en una cosa molt actual. Llavors, el COI va pensar que no tenia sentit. Aquell truc no va funcionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada