Ara ja sabem per què al centre de BCN no hi ha mai ningú i per què la gent no va participar a la Diada. Efectivament, tothom era a la Pica d'Estats (3.143 metres) fent-se una foto. Davant l'allau de Hillary i Tenzing nostrats haguts durant aquest pont de tres dies, el Parc Natural de l'Alt Pirineu (@pnaltpirineu) ha decidit penjar aquest vídeo:

Exacte, una cua compacta com aquelles que s'organitzaven a la porta de les fleques en ple confinament. Això sí, aquesta sense distància ni mascareta perquè es veu que a la muntanya hi corre l'aire.

De la democratització de la proteïna hem passat a la democratització de l'alta muntanya. D'anar tots (i totes) a les fonts del Llobregat, una excursió que és molt bonica i molt catalana, en un pimpam hem passat a anar totes (i tots) a la Pica d'Estats. La imatge de la massificació d'un espai natural ha impactat i ha provocat bromes diverses (com la d'obrir un bar amb wifi) i moltes crítiques, inclosa la d'en Kilian Jornet, però crec que el vídeo planteja una altra massificació: la de la nostra vida. Sí, perquè muntanyes ja en pujàvem. Ho hem fet tota la vida. I la culpa, com de tot, és d'en Jordi Pujol, que ens ha incitat els catalans a pujar muntanyes. Ho ha fet amb el seu propi cognom i també practicant l'exemple. Amb dos moments destacats: El 24 d'agost del 1999 va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions des del cim de l'Aneto (3.404 metres) i el passat 5 de juliol, amb 90 anys, va pujar al Tagamanent​ fent bona la dita aquella de “Quan dos catalans es troben, el primer que fan és muntar tres associacions i pujar a dues muntanyes diferents”.

Què hi ha de diferent en pujar ara a la Pica d'Estats? En la foto. Milers de persones que històricament han fet el cim, no duien càmera i no ha quedat constància del moment. I els que la duien se l'han fet (la foto), sí, però o bé era de la creu (per demostrar que hi havien arribat) o bé era de tot el grup que havia pujat. I antigament aquesta imatge només la veien els allà presents i algun familiar durant aquelles trobades sense final on s'ensenyaven uns àlbums plens de fotos mogudes, desenfocades o absurdes.

Ara no. Ara la part important de la foto ja no és la creu ni el grup que hi ha pujat sinó tu, que és qui hi surt immortalitzat (o immortalitzada) sola (o sol) just davant seu. Però encara hi ha una cosa més important que aquesta: penjar la foto a les xarxes. Has de mostrar a tothom que tu hi has estat, perquè si no l'excursió no té gràcia, i ens pensem que la humanitat estarà pendent de la nostra apassionant aventura. Ens pensem que el món desitja veure'ns a la Pica d'Estats o fent morrets i postureig a Palau de Plegamans... i miri, no. Milions de persones fan coses per poder mostrar el moment i el moment no l'interessa a ningú. Si el plaer de pujar a una muntanya és fer-te la foto i resulta que la foto no interessa a ningú, on és la gràcia? En fer la mateixa cua que faries al forn o a la peixateria?


Iu Forn
Opinió Algú sap si ja han portat el Senat? Iu Forn
Iu Forn
Opinió Una Diada interior, feta cap a dins Iu Forn