El president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, se saluda a la Moncloa amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, el mes passat.
El president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, se saluda a la Moncloa amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, el mes passat.
Cap de setmana molt mogut a la capital espanyola. Divendres Podem va dibuixar un govern amb el PSOE que va indignar aquest partit. Després Rajoy va fer un colp d’efecte retirant-se de la primera investidura. I ahir Ciutadans va dir que no votaria de cap manera a favor d’un govern del PSOE i encara menys si hi ha Podem. La cosa, doncs, es complica i el fet més interessant és que l’independentisme té la clau del govern espanyol.
Fem una ullada a les xifres. La majoria absoluta és de 176 diputats. El PP no hi pot arribar perquè, a tot estirar, pot comptar amb 162 vots (n’ha perdut un amb la marxa de Gustavo de Aristegi al grup mixt), sumant els seus i els de Ciutadans. Només podria governar si s’abstingués el PSOE o formant un govern PP-PSOE. Si el PSOE no ho vol, el PP no governa: tan clar com això.
Però al PSOE li passa que el no de PP i Ciutadans l’obliga a aconseguir el sí de tots els altres. Si hi sumàs tothom podria governar, fins i tot amb l’abstenció d’ERC, Democràcia i Llibertat i Bildu. Però el PSOE no podria governar de cap manera si els dos grups independentistes catalans votassen contra la seua investidura –hi hauria 169 vots favorables, 179 de contraris i les probables dues abstencions de Bildu.
Per tant, el vot d’Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat és el vot determinant de la legislatura. Per primera vegada en la història, 17 diputats catalans tenen la clau de pràcticament qualsevol acord. PP i PSOE podrien pactar perquè, sumats, tenen 211 escons. Però no ho volen. Els pressionaran molt i ja veurem si acaben pactant o no, però de moment no pacten. I això deixa en les mans de l’independentisme català la investidura de Pedro Sánchez. La pregunta és a quin preu?
El PSOE i Podem esperen que l’independentisme els regale els vots. Tan simple com això. Amb l’abstenció en tenen prou, i parteixen de la idea que els independentistes votaran PSOE per evitar un govern del PP. Però la circumstància no és pas aquesta. Un govern del PP no és possible, fora que hi haja un pacte PP-PSOE. Per tant, no hi ha pas perill que l’independentisme porte el PP al poder. I, en eixes circumstàncies, quin sentit tindria regalar l’abstenció al PSOE i Podem?
L’independentisme podria traçar, tranquil·lament, la línia vermella que En Comú ja ha abandonat: el referèndum d’independència. Voleu formar govern? Doncs que hi haja un compromís ferm i concret de referèndum, com Podem va prometre que aconseguiria. Ajudem-los. El PSOE té 90 diputats i els partits favorables al referèndum (de Podem a Bildu), 94 més. La majoria de la nova majoria, doncs, seria favorable al referèndum. Que el PSOE no ho accepta? Doncs que es repetesquen les eleccions.
Perquè unes noves eleccions al maig canviarien poques coses i molt probablement no resoldrien la crisi. Però és fàcil de pensar que l’independentisme pujaria molt i a En Comú li seria molt difícil de repetir els resultats. Amb el govern català funcionant, ara no hi hauria cap excusa per a anar separats a Madrid. I a més, quedaria clar qui té la capacitat real d’influir a Madrid. Noves eleccions, doncs, i després, a continuar defensant la línia vermella fins que els partits espanyols troben la manera de botar-la i quede clar, finalment, que no hi ha voluntat de pactar res amb Catalunya.
Ep! I no us sembla que, per una vegada, estaria bé que pensàssem només en allò que ens convé a nosaltres i no anàssem regalant vots simplement per la por de què diran?