MICROPOBLES
Micropobles: desaparició, fusió o més ajudes?
Als pobles de menys de 500 habitants hi viuen el 2% dels catalans però custodien un terç del territori
MARIO MARTÍN MATAS Barcelona
N’hi ha 948. Aquesta és la xifra oficial de municipis
que té Catalunya, després que l’any passat Medinyà (Gironès) se separés
de Sant Julià de Ramis. Gairebé un miler és una xifra prou alta per
defugir homogeneïtats, però la presència d’un ajuntament sí que és un
tret comú de tots. Muntanyosos o costaners, agrícoles o industrials,
governats per un partit o un altre, el que més marca la seva realitat és
el volum de la població que acullen. Al capdavall, aquest és el factor
que determina els ingressos que reben.
Dins d’aquest fenomen tan divers, són els pobles
més petits, els micropobles, els que configuren una realitat paral·lela,
allunyada dels focus. Des de la quietud dels seus carrers i dels seus
paisatges, lluiten per sobreviure al despoblament massiu dels anys 60 i
70, tot fent de custodis de bona part del territori. Un parell de dades
demostren aquesta disparitat.
Actualment, els municipis de menys de 500 habitants
són un terç del total, i alhora ocupen un terç del territori català, i
bona part dels recursos naturals. Per contra, només aglutinen un 2% de
la població. Ara bé, alguna cosa s’ha mogut en els últims anys. Sigui
per la recerca d’una vida més tranquil·la, per la millora de les
comunicacions, per la pèrdua de l’estigma associat al fet de ser de
poble o bé pel valor afegit dels productes de proximitat, el cert és que
en els últims anys han aconseguit atreure nous habitants i, fins i tot,
s’han rejovenit una mica. És cert que no a tot arreu ha passat igual, i
que aquests augments de població s’han produït sobretot en municipis no
tan petits. També és cert que els pobles pirinencs o els del sud de
Catalunya continuen perdent població, però sí que es pot observar un
canvi de tendència cada cop més consolidat.
Ho explica Maria Carme Freixa, presidenta de
l’Associació de Micropobles de Catalunya, una entitat sorgida el 2008
amb la intenció “d’actuar com a lobi”. Des de l’associació, que és de
participació voluntària, expliquen la seva creació perquè entenien que
els interessos dels pobles més petits no estaven prou resguardats,
tampoc a les associacions municipalistes tradicionals. “Quan es
planifiquen les polítiques no es té en compte la nostra realitat”,
assegura Freixa. No ho veu de la mateixa manera el professor de
geografia de la UdL Jesús Burgueño, un dels vuit experts que van
treballar en l’informe Roca de l’any 2001 que havia de posar les bases
per a una reordenació territorial àmplia que, tot i que no tenia en els
pobles més petits el seu principal objectiu, sí que en defensava la
fusió per fer-los més eficients i, sobretot, per oferir un servei millor
al ciutadà.
Una qüestió tabú
La reforma territorial altera l’equilibri entre partits polítics
Els canvis en l’administració són més complicats del que podria
semblar a simple vista. Burgueño recorda que la llei municipal i de
règim local de Catalunya, aprovada el 2003, fixa dues condicions molt
clares per a la creació de nous municipis: que tinguin més de 2.000
habitants i que tinguin com a mínim tres quilòmetres de franja de sòl no
urbanitzable respecte als seus veïns. El Parlament, però, si ho
considera convenient, pot saltar-se aquests preceptes. En els últims
anys ho ha fet dos cops: a Medinyà i a la Canonja (Tarragonès). “Sempre
és més grat crear, perquè suprimir té uns costos”, argumenta el geògraf,
crític amb unes decisions que només responen a “dinàmiques locals”.
Burgueño, tot i que es nega a reduir el debat de la
reorganització territorial als pobles petits i apunta a les comarques i
sobretot a les diputacions -o vegueries- com el quemés hauria de
canviar, lamenta que aquests canvis depenguin tant dels equilibris
polítics de cada moment i de la necessitat d’agradar o no als governs de
torn. Té un record una mica trist de com va acabar l’informe Roca, amb
la impossibilitat de dur-lo a la pràctica, tot i que també dóna per fet
que l’organització interna de Catalunya hauria de ser una competència
exclusiva de Catalunya. Hi ha reformes que serien útils per a tothom i
en què fins i tot coincideix amb l’Associació de Micropobles, com
canviar el mecanisme de finançament dels consistoris perquè no només es
tingués en compte la població, sinó que també s’introduïssin mecanismes
per compensar la dispersió de la població o la grandària del terme.
Tornar al punt zero
L’informe Roca va fer-se el 2001 però no s’ha posat mai en pràctica
¿Cal que l’Ajuntament de Lleida formi part de la diputació provincial,
quan el següent municipi més gran de la demarcació té 15.000 habitants?
S’ho pregunta Burgueño, que advoca per canviar les quatre diputacions
per vegueries, o fins i tot mantenint el nom original però fent-les més
uniformes. A més, creu que els consells comarcals tindrien més sentit si
fossin un verdader organisme de representació dels alcaldes, sense
càrrecs designats pels partits. Sigui com sigui, la flexibilitat i
l’estudi cas per cas haurien de ser la norma. Fusionar els tres
ajuntaments de la Vall de Cardós en un de sol, exemplifica, no hauria de
restar identitat.
Freixa, per la seva banda, veuria una derrota
absoluta en la desaparició de qualsevol poble. Els considera la primera
línia d’atenció al ciutadà, i veu els alcaldes com els primers
interessats a donar la cara, sobretot en pobles en què tothom sap on viu
i què fa. Creu que són els encarregats de resoldre els problemes reals
enfront d’una administració que desconeix la seva realitat i que no la
té en compte. A la pràctica ja mancomunen tots els serveis que poden per
estalviar, com és la recollida d’escombraries, explica. “El discurs és
bonic, però no és real”, replica Jesús Burgueño, que considera que la
gestió pública requereix certa distància i que la proximitat també pot
portar a pràctiques més aviat discrecionals. No és una qüestió
d’estalvi, diu, sinó tan sols de fer l’administració més eficient amb la
creació d’un gruix mínim de població.
Els pobles no s’abandonen
Els nuclis habitats són més d’un miler, amb realitats diferents
Tot i que en l’imaginari col·lectiu hi pot haver la idea que a
Catalunya hi ha pobles abandonats, la realitat és que d’ajuntament no se
n’ha perdut cap. Una altra cosa són els petits nuclis habitats,
llogarrets o masies que han quedat sense gent, però que depenen d’algun
poble més gran. “La Generalitat no pot deixar aquest tema”, urgeix
Burgueño. Sense imposar res, però sí fent propostes i incentivant que hi
hagi aquests canvis, perquè quan es produeixen demostren que són útils.
“Ja no hi ha tanta diferència entre viure en un
poble o en una ciutat”, considera Freixa, que creu que cada cop més gent
accepta que la qualitat de vida als pobles petits és més gran que a les
ciutats.
¿És l’agrupació la seva garantia de supervivència?
¿Ho és deixar-los com estan? Custodis del territori i del llegat que
representen segles d’història, els pobles més petits lluiten per
sobreviure sense que el brogit de les grans ciutats permeti sempre
escoltar la seva veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada