- Editorial
- Vicent Partal
Fa anys que, per qüestions protocol·làries, he d’assistir a la
presa de possessió del president de la Generalitat de Catalunya. Mai, en
les ocasions anteriors, no havia viscut al Saló Sant Jordi un ambient
tan elèctric, tan carregat, tan feliç i tan segur alhora.
Hi havia el ministre Fernández Díaz amb la delegada Llanos de Luna i la seua gent –com ara uns pocs membres de les forces armades espanyoles–, aïllats en les seues cadires o relegats al darrere del tot, dempeus. Però no hi havia ningú de la judicatura –detall curiós. Es veien tensos, però sobretot incapaços de fer res. Jugant en camp contrari. Perquè eren envoltats, simbòlicament, d’un país sencer representat per gent de tota condició que sabia que les coses s’han de fer ben fetes i que està disposat a fer-les-hi. El 130è president va avisar que no deixaria que les coses es fessen de qualsevol manera. I ahir no s’hi van fer.
La promesa en va ser l’exemple clar. Simplement, ningú no pretenia provocar res, ningú no volia crispació de cap mena, però Catalunya afirmava amb dignitat allò que calia afirmar. I, fent-ho així, és molt difícil que et puguen buscar les pessigolles. El president Puigdemont va jurar lleialtat al poble, que és d’on emana la democràcia, i al parlament que representa aquest poble. No era qüestió de desobeir, sinó precisament d’obeir. No era qüestió de destruir, sinó exactament de construir.
Entre els assistents, somriures amples i francs quan la presidenta Forcadell va recitar la fórmula. El president Macià va instaurar una fórmula en l’inici d’una època, el president Tarradellas en l’inici d’una altra i ara ho ha fet el president Puigdemont. Amb seguretat, sense sobreactuar, amb una naturalitat que té aire de victòria. Perquè com atacaran allò que és inatacable? I com es revoltaran contra la bona educació i el saber fer? Potser per això Fernández Díaz remugava sol a la cadira i es va escapar ben aviat per l’escala lateral, sense ni acostar-se al pati dels Tarongers on tanta gent celebrava. On tanta gent celebrava la nova era d’un país que ja ha tingut 130 presidents.
(D’acord: quatre d’ells d’Amer…)
Hi havia el ministre Fernández Díaz amb la delegada Llanos de Luna i la seua gent –com ara uns pocs membres de les forces armades espanyoles–, aïllats en les seues cadires o relegats al darrere del tot, dempeus. Però no hi havia ningú de la judicatura –detall curiós. Es veien tensos, però sobretot incapaços de fer res. Jugant en camp contrari. Perquè eren envoltats, simbòlicament, d’un país sencer representat per gent de tota condició que sabia que les coses s’han de fer ben fetes i que està disposat a fer-les-hi. El 130è president va avisar que no deixaria que les coses es fessen de qualsevol manera. I ahir no s’hi van fer.
La promesa en va ser l’exemple clar. Simplement, ningú no pretenia provocar res, ningú no volia crispació de cap mena, però Catalunya afirmava amb dignitat allò que calia afirmar. I, fent-ho així, és molt difícil que et puguen buscar les pessigolles. El president Puigdemont va jurar lleialtat al poble, que és d’on emana la democràcia, i al parlament que representa aquest poble. No era qüestió de desobeir, sinó precisament d’obeir. No era qüestió de destruir, sinó exactament de construir.
Entre els assistents, somriures amples i francs quan la presidenta Forcadell va recitar la fórmula. El president Macià va instaurar una fórmula en l’inici d’una època, el president Tarradellas en l’inici d’una altra i ara ho ha fet el president Puigdemont. Amb seguretat, sense sobreactuar, amb una naturalitat que té aire de victòria. Perquè com atacaran allò que és inatacable? I com es revoltaran contra la bona educació i el saber fer? Potser per això Fernández Díaz remugava sol a la cadira i es va escapar ben aviat per l’escala lateral, sense ni acostar-se al pati dels Tarongers on tanta gent celebrava. On tanta gent celebrava la nova era d’un país que ja ha tingut 130 presidents.
(D’acord: quatre d’ells d’Amer…)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada