Eivissa és especial, també en la seva genètica
Un estudi revela que els eivissencs, com els bascos i els sards, són un exemple d’anomalia genètica
4 min.
Primer van ser
un grup d’intel·lectuals alemanys que a principis dels anys trenta
fugien del nazisme (el filòsof Walter Benjamin, l’artista Raoul Hausmann
i companyia). Després, alguns arquitectes catalans encapçalats per
Josep Lluís Sert, que perseguien el mite de l’illa blanca. A finals dels
seixanta, una gernació de hippies. Tots ells anaven a Eivissa a
buscar un lloc especial, màgic, diferent de la resta del continent. El
que no sabien ni els intel·lectuals alemanys, ni els arquitectes
catalans ni els hippies de tot el món era que Eivissa és,
efectivament, diferent en un sentit molt particular: segons un estudi
recent dirigit per l’investigador Francesc Calafell, de l’Institut de
Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF), els eivissencs són diferents de la
resta de població del seu entorn a escala genètica. La diferència, a
més, és tan significativa com la que presenten els habitants del País
Basc i de Sardenya, considerats casos d’anomalies genètiques.
Quatre mostres sospitoses
La història d’aquest descobriment il·lustra perfectament com funciona
la recerca. En un estudi exploratori de la genètica del Mediterrani de
la península Ibèrica, Calafell i els seus col·laboradors es van adonar
que hi havia quatre mostres molt diferents de la resta. En van analitzar
la procedència i van descobrir que totes quatre procedien d’Eivissa.
Sense dubtar-ho, van deixar de banda l’estudi inicial per aprofundir en
l’abast i els motius d’aquella singularitat genètica que tot just treia
el nas a les seves mostres. A continuació van analitzar la informació
genètica de 105 voluntaris de Catalunya, el País Valencià i les Illes
Balears, juntament amb 189 mostres d’altres regions d’Espanya. Els
resultats van corroborar que els eivissencs autòctons -amb els quatre
avis illencs- eren genèticament diferents de la resta d’habitants de la
Península. “Hem trobat un excés de zones del genoma amb les mateixes
seqüències procedents del pare i de la mare, cosa que indica que el grau
de parentiu dels illencs és més elevat que en altres regions”, destaca
Calafell. A banda d’aquest resultat, a Eivissa es produeix un altre fet
que reflecteix aquest parentiu: “Hi ha deu cognoms autòctons que porten
un 20% de la població resident”, explica l’investigador. I això en una
població de prop de 50.000 habitants, molts dels quals no són autòctons.
D’on provenen els eivissencs?
Per explicar aquesta singularitat es
pot recórrer a la història de l’illa, que a diferència de les veïnes
Mallorca i Menorca va ser conquerida pels fenicis al segle VIII aC. Però
la genètica és tossuda: les anàlisis d’ADN antic que els investigadors
han efectuat a partir de mostres de la necròpoli fenícia de Puig des
Molins, datada de fa 2.500 anys, indiquen que els eivissencs actuals no
tenen origen fenici. Els seus genomes també són molt diferents dels
genomes dels habitants del nord de l’Àfrica, que van controlar l’illa
després de la caiguda de Roma al segle V, com ho demostra l’anàlisi
genètica que s’ha practicat a 157 mostres d’aquesta regió. D’on
procedeixen, doncs, els eivissencs?
Per resoldre l’enigma, cal afegir una altra
variable a l’equació: l’ecologia. Eivissa és l’illa més àrida de les
Balears i això, històricament, ha imposat limitacions importants a la
quantitat de població que podia sostenir. Així, Eivissa ha sigut sempre
l’illa més feble davant d’atacs i epidèmies com les que es van produir
al llarg dels segles XVI i XVII. Pirates berbers, malària, l’atac
franco-otomà del 1536 i la pesta bubònica del 1652 van delmar la
població de l’illa. I en una població reduïda, l’evolució del genoma pot
estar fortament condicionada per l’atzar. En un exemple extrem, si en
una població de cinc conills -dos de negres i tres de blancs- només
tenen descendència els negres, els gens que porten la informació del
color blanc desapareixen de la població. A parer dels científics, aquest
efecte, conegut com a deriva genètica, ha condicionat l’evolució
genètica dels eivissencs. “Això explica l’absència de trets genètics
antics i la seva diferenciació, perquè la població actual descendeix
d’un nombre reduït de supervivents”, aclareix l’investigador doctorand
Simone Biagini, primer autor del treball.
“Dins la seva singularitat, a qui s’assemblen més
els eivissencs és als catalans i valencians”, diu Calafell. Finalment,
aquest fet ha conduït els investigadors a formular la hipòtesi que els
eivissencs actuals són descendents dels catalans que van conquerir
l’illa el segle XIII. “Qui més poden ser, sinó?”, es demana
l’investigador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada