tren Renfe
El primer de desembre de 2007, fa més de vuit anys, desenes de milers de persones van baixar per la Via Laietana de Barcelona indignats amb el servei dels trens de rodalia de Renfe. Aquella manifestació va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, després de dies de caos com els que, per desgràcia, es van viure ahir. Aquella manifestació va conscienciar molta gent que l’estat espanyol actuava al Principat d’una manera ben diferent de com actuava a Madrid. I va contribuir a estendre la idea que només amb la independència les coses canviarien de debò en aquest país.
Vuit anys després, és cert que la independència és més a prop que mai. Però no pot ser que, mentrestant, mentre no arribe la independència, Adif i Renfe continuen maltractant la gent com ho fan. Veure ahir el president d’Adif gallejant encara i culpant els Mossos d’Esquadra era simplement indignant. Que ni tan sols volgués acudir a una reunió d’urgència convocada per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat és un insult. No a les institucions, únicament, sinó sobretot a la gent. Que ahir s’organitzàs un cafarnaüm a Madrid perquè els tres circulaven amb cinc minuts de retard va ser simplement feridor.
No n’hi ha cap dubte: la culpa de tot aquest caos és de Renfe i del govern espanyol, que no compleix les inversions aparaulades. Això no ho discuteix ningú. Però la incapacitat dels governs catalans per a aconseguir una solució també és més que preocupant. Generalitat, diputacions, ajuntaments, sobretot el de Barcelona: és que ningú no pot fer-hi res? És que no hi ha manera de posar Renfe contra les cordes? És que no hi ha cap alternativa de cap classe que puga fer la vida dels ciutadans simplement normal?
El 22 de gener de 2010, la SNCF francesa es va oferir oficialment a substituir Renfe al servei de rodalia. Ho va dir públicament el president d’aleshores, Guillaume Pepy. La Generalitat va respondre que ho estudiaria. Renfe de primer es va posar una mica a to, va suavitzar les actituds més aspres i després amenaçà la Generalitat amb el caos. El resultat és que no es va fer res i que continuem on érem. Maltractats.
Ignore completament si això, canviar d’operador, és cap solució. De fet, la gent de Catalunya Nord pot explicar-nos que la SNCF tampoc no és cap bicoca. Potser Ferrocarrils de la Generalitat, que ofereixen un servei magnífic, s’ho haurien de quedar tot. Ja m’imagine que tothom dirà que no hi ha diners per a fer-ho, però si no ho recorde malament s’havia arribat a parlar d’una empresa conjunta Ferrocarrils de la Generalitat – SNCF. Almenys, no es pot rescindir el contracte de manteniment i fer-ne un de nou amb clàusules draconianes que els obliguen a pagar cada vegada que passe una cosa?
Siga com siga i es trie la solució tècnica que es trie, la pregunta és si estar-se quiets, protestant una vegada i una altra durant vuit llarguíssims anys és, en realitat, cap opció. No seria important, per contra, que les institucions catalanes fessen un cop de puny contundent, precisament ara? No ens fa mal veure i suportar la incapacitat per a resoldre un problema tan multitudinari i amb tanta repercussió com aquest? No s’enviaria un missatge contundent al món si es fes un canvi radical i ara mateix? Pregunte. Perquè les queixes, prou que ho sabem, els entren per una orella i els ixen per una altra…