Adéu a Francisco González Ledesma un mestre de la novel·la negra
Mor Francisco González Ledesma, creador de l'inspector Méndez
EL PERIODICO
ANNA ABELLA / BARCELONA
Dimarts, 3 de març del 2015
Era, amb permís de Serrat, un noi
del Poble-sec, de pare peó i mare modista «de pobres». I un nen de la
guerra, que amb 9 anys duia sacs de terra al refugi antiaeri, passava
gana i veia el pare marxar en una lleva republicana del 1939 després de
defensar la ciutat dels franquistes en una barricada davant El Molino.
D'aquella misèria es va refugiar Francisco González Ledesma (Barcelona,
1927) en la lectura, que li despertaria una vocació, que deia, era
«l'únic que justificava» la seva vida. «Només sé que sóc autèntic quan
escric. M'agradaria que em recordessin com una persona que es va
sacrificar per la literatura, que hi va dedicar els cinc sentits». Pocs
dies abans de complir 88 anys, de delicada salut després de patir un
ictus el 2011, moria l'escriptor, periodista i advocat que va convertir
la Barcelona del seu inspector Méndez en escenari negre i criminal. Però
no del tot, perquè segons ell mateix deia: «mentre algú ens recorda no
morim».
Amb només 21 anys i la novel·la Sombras viejas va guanyar el seu primer premi, l'Internacional de Novel·la de José Janés, entre el jurat del qual hi havia Somerset Maugham. Però era el 1948 i va topar amb la censura (que també marcaria amb vermell la seva obra Los napoleones), que el va condemnar per «roig i pornògraf», com li agradava recordar. Per veure les dues novel·les publicades va haver de morir Franco, en l'exèrcit del qual va arribar a capità, tot i que parlar català als seus soldats i evitar perseguir els maquis li va valer ser degradat i repetir la mili.
Mentrestant, González Ledesma es va guanyar les garrofes treballant a preu fet a Bruguera, on a més de guions per a còmics com El inspector Dan (amb Víctor Mora) es va inventar Silver Kane, pseudònim sota el qual es va relacionar d'igual a igual amb Lafuente Estefanía i amb el qual dels 50 als 70 va publicar mig miler de novel·les populars de l'Oest i policíaques, que podia arribar a escriure a raó de tres a la setmana. Recuperaria Kane el 2010, amb La dama y el recuerdo, cosa que, va confessar, el va fer «sentir-se jove una altra vegada».
Escrivia de nit, perquè a la tarda feia de periodista i al matí d'advocat, professió que el va fer ric però que va deixar als 36 anys perquè el turmentaven les sentències injustes i «defensar indesitjables». També va exercir, i va patir, a Bruguera, a l'haver de blindar contractes dels dibuixants sobre drets d'autor en favor de l'editorial.
LLEI DEL CARRER / El 1984, l'inspector Méndez i el seu vell Colt 45 -nascut secundari a Expediente Barcelona (1983)- a Crónica sentimental en rojo li van valer el premi Planeta i el van consagrar com a autor de novel·la negra de rerefons social amb Barcelona com a protagonista. Barreja de quatre policies que va conèixer Ledesma, Méndez, que més que en els tribunals creia «en la llei del carrer» i que podia ser comprensiu amb els delinqüents però implacable amb pederastes i violadors, va protagonitzar una desena de títols -Una novela de barrio li va donar el premi RBA 2007; l'últim va ser Peores maneras de morir (2013)-.
Ledesma, la carrera del qual reconeixia el festival BCNegra 2007 amb el primer premi Pepe Carvalho, va voler en les seves memòries, Historia de mis calles (2006), recordar la Barcelona humil de la seva infància, de fam, lluita i postguerra. La seva ciutat, omnipresent en tota la seva obra, seguia centrant la primera novel·la que va firmar com a Enrique Moriel -La ciutat sense temps-, pseudònim sorgit del protagonista de la censurada Sombras viejas. Potser perquè desitjava que «d'aquí a cent anys» els seus llibres siguin «una referència de la memòria de Barcelona». El funeral serà avui a les 13.00 al tanatori de Sant Gervasi.
González Ledesma, el 2007, quan va presentar 'La ciutat sense temps', firmada com a Enrique Moriel.
Amb només 21 anys i la novel·la Sombras viejas va guanyar el seu primer premi, l'Internacional de Novel·la de José Janés, entre el jurat del qual hi havia Somerset Maugham. Però era el 1948 i va topar amb la censura (que també marcaria amb vermell la seva obra Los napoleones), que el va condemnar per «roig i pornògraf», com li agradava recordar. Per veure les dues novel·les publicades va haver de morir Franco, en l'exèrcit del qual va arribar a capità, tot i que parlar català als seus soldats i evitar perseguir els maquis li va valer ser degradat i repetir la mili.
Mentrestant, González Ledesma es va guanyar les garrofes treballant a preu fet a Bruguera, on a més de guions per a còmics com El inspector Dan (amb Víctor Mora) es va inventar Silver Kane, pseudònim sota el qual es va relacionar d'igual a igual amb Lafuente Estefanía i amb el qual dels 50 als 70 va publicar mig miler de novel·les populars de l'Oest i policíaques, que podia arribar a escriure a raó de tres a la setmana. Recuperaria Kane el 2010, amb La dama y el recuerdo, cosa que, va confessar, el va fer «sentir-se jove una altra vegada».
Escrivia de nit, perquè a la tarda feia de periodista i al matí d'advocat, professió que el va fer ric però que va deixar als 36 anys perquè el turmentaven les sentències injustes i «defensar indesitjables». També va exercir, i va patir, a Bruguera, a l'haver de blindar contractes dels dibuixants sobre drets d'autor en favor de l'editorial.
LLEI DEL CARRER / El 1984, l'inspector Méndez i el seu vell Colt 45 -nascut secundari a Expediente Barcelona (1983)- a Crónica sentimental en rojo li van valer el premi Planeta i el van consagrar com a autor de novel·la negra de rerefons social amb Barcelona com a protagonista. Barreja de quatre policies que va conèixer Ledesma, Méndez, que més que en els tribunals creia «en la llei del carrer» i que podia ser comprensiu amb els delinqüents però implacable amb pederastes i violadors, va protagonitzar una desena de títols -Una novela de barrio li va donar el premi RBA 2007; l'últim va ser Peores maneras de morir (2013)-.
Ledesma, la carrera del qual reconeixia el festival BCNegra 2007 amb el primer premi Pepe Carvalho, va voler en les seves memòries, Historia de mis calles (2006), recordar la Barcelona humil de la seva infància, de fam, lluita i postguerra. La seva ciutat, omnipresent en tota la seva obra, seguia centrant la primera novel·la que va firmar com a Enrique Moriel -La ciutat sense temps-, pseudònim sorgit del protagonista de la censurada Sombras viejas. Potser perquè desitjava que «d'aquí a cent anys» els seus llibres siguin «una referència de la memòria de Barcelona». El funeral serà avui a les 13.00 al tanatori de Sant Gervasi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada