28 d’abril de 1794
Esclata la revolta “catalana” de Sardenya
Marc PonsFoto: Cartoteca de Catalunya
Barcelona. Dimarts, 28 d'abril de 2020
2 minuts
Tal dia com avui de l’any 1794, fa 226 anys, esclatava una revolta a Càller que reivindicava la recuperació de l’autogovern que
Sardenya havia tingut durant l’època que havia format part de la corona
catalanoaragonesa (1326-1713); fins i tot dins de l’edifici polític
hispànic (1518-1713). Amb la signatura del Tractat d’Utrecht (1713)
que havia de posar fi a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715),
Felip V —el primer Borbó hispànic— havia transferit el domini de
Sardenya al ducat independent de Savoia (aliat de
Carles d’Habsburg), a canvi de la seva retirada del conflicte. El nou
domini savoià havia liquidat les institucions de govern sardes i el
govern de l’illa seria transformat i exercit per una nova administració
imposada per Torí.
La crisi sarda es va iniciar el 1793, poc després que la Convenció francesa ordenés guillotinar Lluís XVI de França. Un petit exèrcit revolucionari francès va intentar la invasió de Sardenya, i les oligarquies sardes, sense l’ajut del sobirà savoià, haurien aconseguit rebutjar els francesos. En aquell context, aquelles mateixes oligarquies —anomenades Istamentos— van reclamar a Víctor Amadeu III la restauració de les institucions “catalanes”: la diputació permanent de les Corts equivalent a la Generalitat de Catalunya. La resposta de Torí seria prohibir la reunió dels Istamentos. Aquella reacció provocaria una revolta popular que culminaria amb l’expulsió de l’administració savoiana de Sardenya (3 de maig de 1794).
La societat sarda conservava la memòria de les seves institucions a través de diversos elements d’identitat. El català, que havia estat la llengua de la política i de la cultura a l’illa des del segle XIV, i que havia perdut la seva condició de llengua oficial des que el nou règim savoià havia assumit el domini del territori; continuava sent la llengua vehicular de les classes urbanes. A més de l’Alguer (repoblada per catalans el segle XIV), el català continuava sent llengua vehicular i de prestigi a Càller i a Sàsser, principals ciutats sardes. La revolta proposava la restauració de les institucions creades el segle XIV per una elit resultant de la fusió de les oligarquies autòctones i catalanes; i que estaven clarament inspirades en els organismes de govern del Principat.
La crisi sarda es va iniciar el 1793, poc després que la Convenció francesa ordenés guillotinar Lluís XVI de França. Un petit exèrcit revolucionari francès va intentar la invasió de Sardenya, i les oligarquies sardes, sense l’ajut del sobirà savoià, haurien aconseguit rebutjar els francesos. En aquell context, aquelles mateixes oligarquies —anomenades Istamentos— van reclamar a Víctor Amadeu III la restauració de les institucions “catalanes”: la diputació permanent de les Corts equivalent a la Generalitat de Catalunya. La resposta de Torí seria prohibir la reunió dels Istamentos. Aquella reacció provocaria una revolta popular que culminaria amb l’expulsió de l’administració savoiana de Sardenya (3 de maig de 1794).
La societat sarda conservava la memòria de les seves institucions a través de diversos elements d’identitat. El català, que havia estat la llengua de la política i de la cultura a l’illa des del segle XIV, i que havia perdut la seva condició de llengua oficial des que el nou règim savoià havia assumit el domini del territori; continuava sent la llengua vehicular de les classes urbanes. A més de l’Alguer (repoblada per catalans el segle XIV), el català continuava sent llengua vehicular i de prestigi a Càller i a Sàsser, principals ciutats sardes. La revolta proposava la restauració de les institucions creades el segle XIV per una elit resultant de la fusió de les oligarquies autòctones i catalanes; i que estaven clarament inspirades en els organismes de govern del Principat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada