Els vells, l’àvia, el padrí, el iaio, la baba. Essencials (1)
Ho són o no ho són? Sobre la vellesa que importa. I el film de
Wiseman sobre la biblioteca pública en temps d’exclusió digital
David Hockney, ‘Els meus pares’, 1977 (detall). Tate Britain.
Som
o no som? Ho preguntava un petit empresari de mitjana edat de la
conurbació barcelonina, ho preguntava per la tele. Som o no som
essencials?, va afegir. Les preguntes ressonen més aquests dies que les
de tants filòsofs i filòsofes que així signen i es presenten als
mitjans. Som o no som? Som o no som essencials? Hi som, no hi som?, s’hi
pot afegir. Amb els ulls com el dos d’oros, miro d’incloure en el
senderi que m’ha tocat el coneixement que se’ns revela dia a dia de
tants aspectes tapats per l’estora indiferent de l’estat de coses fins
ara. Els essencials, les essencials. Ho som, no ho som? No és pas cap obra de teatre, no. No pas del millor teatre.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Mai no seré iaia ni àvia ni padrina
ni baba perquè no tenim fills, no és que tenir-ne t’ho garanteixi però
no tenir-ne sí: no ho seré. Però he estat professora, d’alumnes entre
els disset i els vint. No cal que pensi en la pròpia infància per saber
que la dels meus alumnes va estar molt més vinculada encara als avis i
les àvies, moltíssim més, les famílies ja no eren tan amples. No calia
que m’ho expliquessin ni que els ho preguntés. Ho veia en els seus
treballs. Abans de fer classes d’art en vaig fer de documental i
d’història de l’audiovisual a Catalunya. Poc partidària, per no dir que
gens, dels exàmens, els feia fer treballs de curs. Un gruix ben
consistent de la classe els feia a partir dels avis. Filmaven l’àvia a
casa, a la cuina quasi sempre. També podien explorar la memòria del cine
i la tele, què havien representat per a les generacions anteriors a les
seves, que ja començaven a estar-hi poc interessades. Parlaven llavors
amb el padrí, la iaia, de vegades amb els pares i tot, però sobretot amb
els vells. Filmats o escrits, els treballs traspuaven una relació molt
propera. Parlo de fa més de vint anys. Ara, diria que encara en deu ser
més, d’íntima, la relació, en molts casos. La vida contemporània
anterior a la pandèmia, ho recordeu?, sovint ens portava històries de
criatures i adolescents més criats amb els avis que no amb els pares,
per raons diverses. Molts vells estaven, estan, en
residències, també per motius diversos, que no són sempre els de
treure-se’ls de sobre: no entendre-ho així i considerar que són un
destorb i prou és no conèixer gaire l’evolució de la vida familiar
(abans de la C). Quan escric aquestes ratlles han mort en geriàtrics de
Catalunya 1.178 persones, el 40% de les víctimes oficials de la pandèmia
fins ara: gent gran, vells, àvies, iaios, padrines, babos. Morts
clandestines. Els joves no es poden acomiadar dels seus vells, i això
pesarà. Tant com per als fills d’aquests morts d’un sistema que gairebé
mai no és públic, diria que sí, que per a noies i nois, xics i xiques,
els vells són essencials. He triat avui el quadre de David Hockney que encapçala aquestes ratlles, Els meus pares,
que el polifacètic artista anglès (1937), nascut en una família modesta
a la ciutat de Bradford, d’on eren també les germanes Brontë, va pintar
a quaranta anys, el 1977, un any abans de la mort del pare, que havia
estat un ferm objector de consciència a la I Guerra Mundial. Mira un
llibre d’art i fotografia, en companyia de l’esposa i mare, asseguda i
amatent com les dones de la meva infància. Més informació de l’obra, ací. I aquí la tenim sencera. Un fill sense fills (Hockney no en té) ret homenatge als pares. David Hockney, ‘Els meus pares’, 1977 (detall). Tate Britain.En comptes de música i d’un llibre o
poema, i per celebrar la saviesa i vitalitat de la vellesa, una
recomanació entusiasta d’un altre essencial, Frederick Wiseman (Boston,
1930), de qui he escrit aquí en un altra ocasió. Ara la plataforma Filmin acaba d’estrenar, aquesta setmana, Ex-Libris: The Public Library of New York,
de 2017, subtitulada en català. Llarg, tres hores, com de costum. Dir
que s’ho val no és dir prou ni gaire. Té més de dos anys, però a
nosaltres ens arriba en un moment esfereïdor de la ciutat, perquè
aquesta historiada llibreria no té una única seu sinó moltes (92) i per
això el film és també un retrat de Nova York. Tres milions de newyorkers no
tenen internet a casa, un de cada tres, la immensa majoria
afroamericans: són també els que més moren en aquesta pandèmia a Nova
York, en un país sense seguretat social que conrea una sanitat d’elit. A
la cultura negra i als usos que afroamericans fan de la PLNY dedica
Wiseman bona part del film. Una biblioteca no és un magatzem de
llibres i documents, s’hi diu un cop i un altre: és el lloc on les
persones adquireixen coneixements, amb mitjans i suports diversos. La
PLNY escurçava fins ara (tancada, a més) la bretxa digital enorme de la
ciutat. Ex-Libris va ser rodat el 2015, imagineu ara les conseqüències de la bretxa digital. Tercera biblioteca
més gran del món, és única pel seu pal de paller público-privat.
Entrellaça les inversions públiques i les privades en un programa que
atén tota mena de manifestacions culturals, de l’excel·lència a combatre
la precarietat social. El futur no deixava dormir fa cinc anys els
responsables per diverses raons de pes: la principal, la inclusió
digital, inquietud recurrent en les reunions dels responsables, en
parlen un cop i un altre. Exclusió de les criatures, dels pares, dels
avis, de tots els gèneres, humils. Exclusió digital. Una qüestió, igual
que les residències i els geriàtrics, gens menor ara també entre
nosaltres. Criatures, joves, vells.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
10.04.2020 21:50
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada