Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana, segons Gabriele Romagnoli (2).
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que el meu admirat Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica diàriament a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i dispenseu si en la traducció detecteu alguna errada: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):
La primera cosa bonica d’avui, dimarts 14 d’abril, són les ‘veus vistes’. Les del Papa i els presidents traduïdes, en el requadre inferior de les pantalles TV, a la llengua dels signes. Universal pel que fa a la pandèmia. Són els efectes col·laterals positius de la reclusió. En el ‘bookcrossing’ de la casa on visc he trobat ‘Veig una veu’, d’Oliver Sacks, i he reconstruït la història d’aquesta ‘llengua retrobada’.
El moment fonamental va ser quan la voluntat compassiva de l’abat Charles-Michel de L’Épée (busqueu-lo a la Viquipèdia) el va portar a fixar-se en els senyals que es feien entre ells els sords pobres que vagaven pel París del mil set-cents. Com sol passar sempre, de la coincidència entre un ideal i el comportament de la gent normal solen néixer els canvis. I de vegades, les revolucions.
De tots els intèrprets de signes que he vist aquests dies per la televisió crec que la més extraordinària és sor Veronica Donatello. Vaig començar a seguir-la en el Via Crucis del canal TV-2000. No només transmetia les paraules, també els sentiments. Et mostrava el patiment dels presos, el penediment dels saberuts, els continus alts i baixos de l’existència…
He investigat el seu passat: és filla de pares sords i té una germana també sorda i amb problemes psíquics. Anaven pel món desconnectats però ha bastit el pont que l’ha conduïda cap a ells, l’ha adornat i l’ha fortificat. Certament, cada oient que aprèn el llenguatge de signes és doblement eficaç perquè, a fi de comptes, la llengua en la que s’explica és la de l’amor.
(vegeu aquí l’article en versió original)
——————————————————————————————-
La primera cosa bonica d’avui, divendres 17 d’abril, és la banda sonora del temps que estem vivint, escrita fa seixanta-vuit anys per John Cage. Es titula 4’33”, és a dir: “quatre minuts i trenta-tres segons”, i pot ser adaptada a qualsevol instrument o formació musical.
La peça consta de tres moviments (de trenta segons, dos minuts i vint-i-tres segons i un minut i quaranta segons, respectivament). A la partitura només una indicació, “Tacet” (silenci), i cap nota. Es va estrenar, precisament, a Woodstock. El públic, que no sabia res, s’esperava que el pianista, David Tudor, toqués. Però ell es va limitar a tancar i obrir tres vegades la tapa del teclat, després es va aixecar i va saludar. El públic va reaccionar amb alguna rialleta nerviosa i tot seguit amb un aplaudiment unànime.
En aquella època va ser considerada com una mostra extrema de refinament… o de conformisme i la idea va generar controvèrsia. El que Cage volia no era fer escoltar el silenci, sinó aquella barreja de soroll i de remor que en resta i que és tan difícil de suprimir. Persones afectades de cromestèsia –la capacitat d’associar sensacions de colors a percepcions auditives– a les quals se’ls ha fet ‘escoltar’ la peça no han percebut el color blanc sinó més aviat taques vermelloses, blaves, grogues o violetes.
Ara mateix, en aquest aparent no-res que imposa el silenci durant quatre minuts i trenta-tres segons podem sentir allò que no es pot suprimir de la vida: la respiració de qui tenim a prop, el creixement de la natura, el cor del nostre petit món.
(vegeu aquí l’article en versió original)
I aquí la peça 4′ 33″, de John Cage:
(La sèrie continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada