tempus fugit
de tot i de res
Vilaweb
la vaca cega (joan margall)
Bruna, aquest poema après a l’escola, aquella que no hi havia cap llibre d’estudi en català, només d’esquitllada en el de “LECTURA”, una poesia o dos perdudes en alguna pàgina segurament per allò de dignificar-nos com a poble, aquest poema, repeteixo, animalera com sóc, em devia impactar de per vida perquè tot d’una, i a continuació t’explico per què, l’he cercat la xarxa, l’he copiat i l’he enganxat:
La vaca cega – Joan Maragall
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Bruna, arran de l’extirpació d’aquell tumor benigne, una diabetis va començar a fer-te la guitza fins que un dia, en veure que emmagries i emmagries, Tolo, el veterinari la va detectar i com que devia estar força avançada, ara, la lluïssor d’aquests ulls de pupil•la negra damunt l’escleròtica color mel, és ja un irreversible enorme tel gris que et priva de la visió…, no passis pena però, són uns quants anys que hem anat envellint dins el mateix espai i costums tipus ermitanes la qual cosa farà que, de mica en mica, tu deixis de fer topades i jo deixi d’afligir-me en escolar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada