Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
22.07.2020 21:50
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Avui es posa a la venda, finalment, el primer volum del llibre del president Carles Puigdemont, M’explico.
El llibre és un recompte d’allò que passa des de la investidura fins a
les eleccions del 155. Puigdemont el va elaborar seguint una metodologia
poc habitual a les nostres terres: el periodista Xevi Xirgo, director
del Punt Avui, es va anar trobant de manera regular amb ell i va anar
enregistrant i anotant tot el que passava. Aquest enorme volum
d’informació, Xirgo l’ha triat i garbellat, aconseguint d’escriure un
llibre fonamental, a curt i llarg termini. M’explico es fa llegir molt bé, però al mateix temps té la profunditat que el seu paper, indiscutiblement històric, reclama.
El
mètode amb què s’ha fet el llibre és fonamental per a entendre’l.
Segons que han explicat tant Xirgo com Puigdemont mateix, no hi ha res
adulterat posteriorment. El Puigdemont que apareix retratat en cada
moment és el Puigdemont de cada moment, no necessàriament el d’ara. I
això li dóna un valor de testimoniatge únic que explica molt bé el
personatge. Abans que polític, el president Puigdemont és –continua
essent– un periodista, i per tant, hi ha coses que ni li passa pel cap
de fer-les.
Llegit
en el seu conjunt, el volum genera una imatge molt clara de la manera
com va funcionar el govern de Junts pel Sí i dels dubtes i les certeses
que ens van portar al Primer d’Octubre i a la declaració
d’independència. Serà molt difícil, especialment en un moment com
l’actual, on hi ha tants insults i tensió entre els independentistes,
que aquest fragment o aquell altre no siguen usats com a munició. Aquest
és un risc evident i un perill davant el qual només poden argumentar-se
dues coses. La primera és que, malgrat tot, els fets són cada vegada
més indiscutibles i difícils de rebatre. Tot allò que va passar i tot
allò que no va passar. I la segona és que, a risc de tot, tothom té el
dret i la necessitat d’explicar-se i, si de cas, és el lector qui ha de
saber posar cada explicació a la casella corresponent.
Els anys de govern del president Puigdemont es van cometre errors, que ell és el primer de reconèixer, però també molts encerts. I llegint el llibre, la sensació que es va fer un salt endavant enorme, incomparable, que no sembla que puga tenir marxa enrere, resulta molt reforçada. El comportament fals i indecent, absolutament antidemocràtic, dels polítics espanyols queda documentat fins a uns extrems impossibles de rebatre. La misèria moral del poder fàctic català –en podríem dir així–, també. L’atenció que Europa fixa sobre el procés es veu més del que s’havia vist mai. Hi ha polítics independentistes que no n’ixen gens ben parats, de tots els partits, i hi ha episodis on el president Puigdemont mateix no queda gens bé –cosa que no fa sinó remarcar l’audàcia del mètode emprat. Però per damunt de tot emergeix la credibilitat del moviment per la independència i la seguretat que es van cremant etapes històriques. Llegir M’explico ens reforça en la idea que el 2017 va ser una batalla. Fonamental, perquè el Primer d’Octubre ja serà sempre l’inici de la República de Catalunya, però una batalla més, al cap i a la fi. I que s’han construït i activat molts dels elements que dibuixen com a factible la possibilitat final d’una victòria sobre l’estat espanyol.
Un d’aquests elements és, sens dubte, la tenacitat i la visió de Puigdemont. El president a l’exili ha volgut aturar la publicació del text fins passades les sentències del Suprem per no perjudicar els presos polítics. I això ha fet que no haja respost durant anys a acusacions intencionades que volien presentar-lo com una mena de fugitiu a la recerca d’una solució personal. Evidentment, qui vulga seguir amb aquest joc ho farà passe el que passe i explique ell el que explique. Però la rotunditat del llibre ho fa molt difícil –pendents, a més, del segon volum, sobre l’exili, en què segurament sabrem més coses. El vídeo publicat aquesta setmana per Puigdemont i que havia d’emetre TV3 en cas que fos detingut a causa del referèndum és revelador de la seua decisió d’anar a totes i de la seua voluntat de no rendir-se davant les amenaces –i un complement excepcional, per tant, de les coses que explica al llibre.
El llibre arriba, a més, en uns dies en què els presos polítics han començat una nova fase de més presència pública. Especialment, pel que fa al vice-president Oriol Junqueras. Que Puigdemont i Junqueras tornen a la primera fila del debat públic és important i enforteix molt els respectius projectes polítics, jo ho considere una bona notícia. En aquest sentit, M’explico parla del passat, però és evident que també projecta llums sobre el futur del país i ajuda a clarificar en què es diferencien, legítimament, els dos grans projectes que l’independentisme té avui davant.
Al final serem els ciutadans els qui decidirem a les urnes quin dels dos és el camí que cal seguir ara. I siga quina siga la tria, estic segur que tothom acceptarà el veredicte popular. Perquè la tria siga com més encertada millor, les explicacions sobre què va passar també importen. És veritat que no són la qüestió més determinant –espere que la més determinant siga el projecte de futur que els uns i els altres, i els de més enllà, presentaran. Però no crec que ningú puga discutir que, com més clar siga tot allò que ha passat aquests anys, molt millor.
Els anys de govern del president Puigdemont es van cometre errors, que ell és el primer de reconèixer, però també molts encerts. I llegint el llibre, la sensació que es va fer un salt endavant enorme, incomparable, que no sembla que puga tenir marxa enrere, resulta molt reforçada. El comportament fals i indecent, absolutament antidemocràtic, dels polítics espanyols queda documentat fins a uns extrems impossibles de rebatre. La misèria moral del poder fàctic català –en podríem dir així–, també. L’atenció que Europa fixa sobre el procés es veu més del que s’havia vist mai. Hi ha polítics independentistes que no n’ixen gens ben parats, de tots els partits, i hi ha episodis on el president Puigdemont mateix no queda gens bé –cosa que no fa sinó remarcar l’audàcia del mètode emprat. Però per damunt de tot emergeix la credibilitat del moviment per la independència i la seguretat que es van cremant etapes històriques. Llegir M’explico ens reforça en la idea que el 2017 va ser una batalla. Fonamental, perquè el Primer d’Octubre ja serà sempre l’inici de la República de Catalunya, però una batalla més, al cap i a la fi. I que s’han construït i activat molts dels elements que dibuixen com a factible la possibilitat final d’una victòria sobre l’estat espanyol.
Un d’aquests elements és, sens dubte, la tenacitat i la visió de Puigdemont. El president a l’exili ha volgut aturar la publicació del text fins passades les sentències del Suprem per no perjudicar els presos polítics. I això ha fet que no haja respost durant anys a acusacions intencionades que volien presentar-lo com una mena de fugitiu a la recerca d’una solució personal. Evidentment, qui vulga seguir amb aquest joc ho farà passe el que passe i explique ell el que explique. Però la rotunditat del llibre ho fa molt difícil –pendents, a més, del segon volum, sobre l’exili, en què segurament sabrem més coses. El vídeo publicat aquesta setmana per Puigdemont i que havia d’emetre TV3 en cas que fos detingut a causa del referèndum és revelador de la seua decisió d’anar a totes i de la seua voluntat de no rendir-se davant les amenaces –i un complement excepcional, per tant, de les coses que explica al llibre.
El llibre arriba, a més, en uns dies en què els presos polítics han començat una nova fase de més presència pública. Especialment, pel que fa al vice-president Oriol Junqueras. Que Puigdemont i Junqueras tornen a la primera fila del debat públic és important i enforteix molt els respectius projectes polítics, jo ho considere una bona notícia. En aquest sentit, M’explico parla del passat, però és evident que també projecta llums sobre el futur del país i ajuda a clarificar en què es diferencien, legítimament, els dos grans projectes que l’independentisme té avui davant.
Al final serem els ciutadans els qui decidirem a les urnes quin dels dos és el camí que cal seguir ara. I siga quina siga la tria, estic segur que tothom acceptarà el veredicte popular. Perquè la tria siga com més encertada millor, les explicacions sobre què va passar també importen. És veritat que no són la qüestió més determinant –espere que la més determinant siga el projecte de futur que els uns i els altres, i els de més enllà, presentaran. Però no crec que ningú puga discutir que, com més clar siga tot allò que ha passat aquests anys, molt millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada