—
Quant vau tardar a saber que us havíeu infectat?
—La setmana següent vaig començar a tenir símptomes, però eren molt
lleugers, com els de qualsevol refredat. El cap setmana vaig tenir febre
i ja vaig anar a l’hospital com a pacient, era massa sospitós, i ja
m’hi vaig quedar, amb oxigen artificial des del primer moment i durant
dues setmanes i mitja més. Em van tractar els meus companys i no vaig
perdre la consciència en cap moment. Vaig estar greu però em van tractar
molt bé, amb una dedicació total i una implicació de metges i
infermeres que emocionava. I vaig percerbre, des del llit, com a pacient
i com a metge, la dimensió del que passava.
—
Per als
sanitaris ha estat molt dur. Alguns heu emmalaltit, com en el vostre
cas, i tots heu tingut un impacte emocional fort de veure morir tants
pacients. I no parlem de les hores i les condicions….
—Va ser difícil, perquè no ens oblidem que es moria gent jove i això
sempre és molt dur. Associem molt la situació de risc amb la gent gran o
amb patologies, però també hi havia gent jove sana que va estar molt
greu i fins i tot que es va morir. I això angoixava encara més. Aquesta
idea és important: tots som població de risc. Tots. Jo mateix no tinc
cap malaltia crònica important i vaig emmalaltir de manera greu. I he
vist gent sana de vint, trenta i quaranta anys, molt greu als hospitals.
Per tant, no es tracta de protegir un sector de la població, ens hem de
protegir tots perquè tots som població de risc. Això és important de
tenir-ho clar. I sí, per als sanitaris a qui es morien tants pacients la
sensació d’impotència era molt gran i potser encara no sabem quin
impacte emocional tindrà tot això.
—
El virus ja corria per aquí molt abans del confinament?
—Segur que sí. Al començament no sabíem que hi hauria transmissió de
gent sense símptomes o amb molt pocs símptomes. Vist amb perspectiva,
potser es va donar massa importància al lloc d’on venia el possible
malalt. Si algú venia del nord d’Itàlia i amb febre s’aïllava, però era
l’única prevenció en aquell moment. I ara sabem que el virus ja corria
per territori català de bon començament, amb casos asimptomàtics o amb
molt pocs símptomes. I que es transmetia ràpidament. Segurament si
haguéssim tingut un xinès treballant amb nosaltres que hagués viscut el
principi de l’epidèmia a Wuhan, o algú que hagués tingut molta més
informació de què havia passat, ja ens ho hauria dit i hauríem estat més
prudents. Vam assumir una mica tard que hi havia transmissió en període
sense símptomes. Ens vam refiar molt dels símptomes i això probablement
va ser un error, les dues primeres setmanes, perquè es va infectar
molta gent així.
—
S’ha demostrat que no estàvem preparats…
—És que no ho estava ningú, per a una pandèmia d’aquesta dimensió. Que
podia arribar una gran epidèmia ja ho sabíem des del començament del
segle passat, amb la gran epidèmia de grip en què va morir molta gent,
però en aquell moment no hi havia antibiòtics, l’estat de salut i
l’alimentació de la població eren molt més precaris per a molta gent i
això hi va influir molt. O el primer SARS, que va córrer per orient i
Amèrica, va ser molt diferent, perquè com que no hi havia portadors
sense símptomes era molt més fàcil d’identificar cada cas. En aquest cas
ens trobem amb una malaltia en realitat més lleu, però que té una
capacitat de córrer molt més alta perquè hi ha molta gent portadora que
no sap que ho és i que no presenta cap símptoma.
—
La taxa de mortalitat, a casa nostra, ha estat molt alta. Què s’ha fet malament?
—Ara és evident que algú hauria d’haver parat més atenció al que havia
passat a la Xina perquè al gener teníem moltes dades per a entendre la
dimensió de què hi passava. Sabíem que hi havia gent que es moria sense
poder ni tan sols accedir a un centre perquè l’atenguessin. I tenint en
compte la manera tan ràpida com va créixer allà era molt optimista
pensar que no correria pel món i que això, aquí, no podia passar. Quan
va començar a circular per Itàlia ja era molt evident que al cap de pocs
dies podíem estar igual, perquè l’intercanvi de persones entre
Catalunya i Itàlia és constant. De fet, en aquell moment ja podíem estar
pràcticament segurs que passaria alguna cosa semblant. El retard des
que va començar la crisi a Itàlia fins que aquí es van començar a
prendre accions podia haver-se evitat o minimitzat.
—
Dieu que algú hauria d’haver parat més atenció a la Xina. Això no s’ha dit gaire. Qui és aquest algú?
—Jo diria que tothom qui es dedica a la salut pública havia d’haver fet
molt cas d’allò que passava a la Xina, des del primer moment, gratant
per obtenir tota la informació possible, sabent que els xinesos no solen
pas facilitar les coses. Però una epidèmia que creix tan de pressa ja
des del primer moment, encara que sigui lluny, cal estudiar-la amb molt
detall per si t’acaba esquitxant. I fixar-se en tot allò que s’ha fet a
cada lloc per combatre-la per analitzar com es pot adaptar a casa teva
si arriba. I això, probablement, per desconeixement i per excés de
confiança, no es va fer prou. Hem anat curts de previsió,
claríssimament.
—
I què hauríem d’haver fet i no vam fer?
—Bé, un confinament tan radical com el que s’ha acabat fent era difícil
d’implantar en aquell moment perquè volia dir moure un estat sencer. Als
països més petits, de cinc, vuit o deu milions d’habitants, els era més
fàcil per a prendre decisions. Respecte al material sanitari, cal tenir
en compte que abans de la pandèmia ja anàvem justos de respiradors, de
llits de medicina intensiva i de moltes altres coses. Era suficient per a
atendre les necessitats del país en situació normal però era molt fàcil
que se’n trobessin a faltar i que s’arribés al límit de seguida si
passava res una mica excepcional. Des d’un punt de vista sanitari, el
país no estava preparat per a cap excepció. La que fos. Si hi hagués un
terratrèmol que ensorrés trenta edificis la situació sanitària ja seria
molt difícil de dominar. Quan es va ensorrar el túnel del Carmel, que
era abans de la limitació pressupostària, hi va haver una gran capacitat
de reacció. El país no està preparat per a suportar situacions una mica
excepcionals. La qüestió no és tant quants llits o respiradors tenim,
sinó quina capacitat de reacció tenim en cas d’una situació excepcional,
sabent que les situacions excepcionals no ho són tant, d’excepcionals,
perquè de tant en tant n’hi ha. Per tant, hem de preparar-nos per a
aquestes situacions excepcionals i les hem de saber gestionar perquè
passen i continuaran passant.
—
Més pressupost?
—Sabíem que el sistema de salut català era molt ben construït, però que
no anava gens sobrat. I per tant, d’entrada, calien més recursos, més
pressupost, per poder millorar l’estructura i plantar cara a una
situació excepcional com aquesta. Fa uns quants anys que ens trobem en
una situació pressupostària molt justa. Als alemanys això no els va
passar perquè anaven molt més sobrats de llits d’intensius i de xarxa
sanitària en general. Ells no es van haver de preocupar de crear una
unitat d’intensius de gran dimensió del no-res perquè ja la tenien, ja
tenien prou llits i respiradors, encara que normalment no els hagin
d’utilitzar. També és cert que, com deia, calia haver prestat més
atenció al que passava a la Xina. Tot això començava a mitjan gener o
final de gener. Per tant, amb només un mes i mig de coll abans del
començament del pic. És poc temps, però també és cert que amb covid-19
un mes i mig és molt, perquè tot passa en quinze dies. Tenir sis
setmanes per a preparar-se una mica millor era, en el fons, molt de
temps. Si més no, per a protegir i preparar millor tot el personal
sanitari que acabaria exposant-se de seguida amb el virus. Hi va haver
molta infecció entre professionals, com en el meu cas. I així i tot cal
dir que aquesta capacitat d’improvisació i d’inventiva que vam tenir va
aconseguir de duplicar i triplicar la capacitat d’intensius en molts
hospitals, en dos o tres dies. Ho vam aconseguir, però haver-ho pogut
fer amb setmanes de temps hauria estat molt més tranquil·litzador.
—
És possible que hi hagi un rebrot a la tardor? Estem preparats, si passa?
—D’aquest virus encara en sabem molt poques coses. El primer dubte que
teníem era si es comportaria com un virus estacional, és a dir, com la
grip, que quan fa calor pràcticament desapareix. Sembla que sí que és
així, però encara no és segur. Però els virus estacionals a la tardor o a
l’hivern reapareixen i no seria estrany que passés. Per tant, hem de
preveure aquesta possibilitat i preparar-nos. Segurament, si hi ha un
rebrot no serà un episodi de les dimensions del que ara anem superant,
perquè n’hem après molt, tots plegats. La gent tindrà una certa
prevenció a evitar grans multituds, una part important de la gent
mantindrà la distància de seguretat, ens rentarem més i millor les mans,
ens posarem les màscares en espais tancats, etc. Hi haurà unes mesures
de prevenció que ara comencem a tenir interioritzades i que haurem de
mantenir, encara que vagin perdent intensitat. I si apareixen casos nous
de covid al setembre reprendre aquest sistema de protecció sense
arribar al confinament serà més ràpid i fàcil. Ara la societat ja sabrà
què ha de fer des del primer moment.
—
Els hospitals estarien preparats per a un rebrot?
—També. Ara els centres de salut ja saben molt millor com han d’actuar
en cas que rebin un cas sospitós, com protegir-se, etc. Una de les claus
és identificar els casos de manera més ràpida i efectiva, cosa que no
hem sabut fer prou aquesta vegada. Si hi ha un altre brot estem molt més
preparats per a manejar-lo. Però alhora no podem relaxar-nos perquè del
virus, efectivament, encara en sabem molt poc. Aquesta sensació
d’orgull de l’espècie humana de final del segle XX i començament del XXI
que sembla que estiguem per sobre de tot és equivocada, hem d’entendre
que som vulnerables i que el nivell d’ignorància encara és molt gran.
Potser aquest virus desapareix per sempre més però potser muta i es
comporta de manera més agressiva. No ho podem saber, encara.
—
Inquietant…
—Tenim una experiència de dos mesos. És l’única experiència que tenim i
ens hem de fiar d’això. Però sempre ha estat així. Quan van aparèixer
les epidèmies de la grip nova el neguit també era gran, sobretot perquè
no teníem prou informació. Això continuarà passant sempre. Ara, per
exemple, en alguns llocs del món pateixen molt perquè el dengue costa de
controlar, mata gent jove i amb el canvi climàtic s’estén. És lògic
pensar que un dia arribarà aquí. Recordeu què va passar amb el zika,
també. És cert que no havíem vist res que tingués la dimensió d’això que
hem viscut ara, almenys en les dues darreres generacions. És
inquietant, sí, però hem d’assumir que som fràgils i que aquesta
fragilitat hi serà sempre.
—
N’hem après la lliçó?
—Tant de bo, però l’espècie humana tendeix a oblidar-se dels
aprenentatges relativament de pressa. El problema no serà per a aquesta
tardor, perquè si hi ha un nou brot acabarà essent d’una dimensió menor i
tothom sabrà molt bé què ha de fer. El problema serà que la infecció
reaparegui d’aquí a tres anys, per exemple, perquè aleshores serà molt
fàcil que ens n’hàgim oblidat. A curt termini ho farem bé i m’agradaria
pensar que a mitjà termini també, però d’això ja no n’estic tan segur.
—
Els metges tampoc no tenien clar quin era el millor tractament…
—Encara ara no sabem quin és el millor tractament. S’anava provant, amb
les poques evidències que hi havia, compartint informació entre
hospitals, però a hores d’ara encara no hi ha un tractament clar. I
això, per als metges, és sempre molt dur si els pacients es moren.
Lligant amb una pregunta anterior, la intensitat del que es vivia era
tal que es treien forces d’on fos i les hores passaven. El problema
solia arribar a l’hora d’arribar a casa després d’una jornada molt
llarga, en la qual havien passat moltes coses, probablement s’havien
mort uns quants pacients, i sabies que l’endemà i l’altre serien iguals o
pitjors. Això m’ho han explicat molts companys. Jo no ho vaig poder
viure, perquè aleshores jo ja era pacient. Però també ho vivia,
parcialment, estant malalt.
—
Us sentiu reconeguts, els sanitaris, per la feina feta?
—Per part de la societat diria que sí. S’ha valorat molt l’esforç que
s’ha fet. I us asseguro que ha estat molt gran perquè s’havia d’inventar
tot de manera molt ràpida i arribaven poques eines de jerarquies més
altes. La ignorància era molta, les eines eren poques i el temps corria.
Calia prendre decisions en condicions dures, amb poques eines i amb
poca informació. I es va fer amb gran esforç de tots, perquè l’un
estimulava l’altre. Hi havia pediatres que tractaven pacients adults,
infermeres de quiròfan que van passar a tractar persones amb respirador,
etc. La trama de relació entre el personal sanitari es va fer molt
intensa i va ser molt important per a aguantar la tensió i la demanda
extra d’hores. Penseu que els torns de feina es van duplicar i de
vegades triplicar. I no només estrictament sanitaris. La gent del servei
tècnic, per exemple, havien fet arribar cables, corrent i oxigen a
llocs on dos dies enrere no arribava, etc. Com que tothom es va ajudar
entre si, es va compartir molt coneixement i tot plegat va funcionar
prou tenint en compte la situació. Tant de bo no ho hàgim de fer gaire
sovint.
—
Un dels errors ha estat no haver fet proves PCR des de la primera sospita?
—De tests PCR de segur que se n’havien d’haver fet molts més, això
segur, però hi havia una limitació important, que és que no n’hi havia
prou.
—
Ara n’hauríem de poder comprar amb vista a un possible rebrot a la tardor?
— Sí, però quan fas això després no passa i alguns critiquen que t’has
gastat uns diners per una cosa que no haurà servit de res. És difícil de
trobar el punt. Probablement se n’havien d’haver comprat a mig gener,
però tampoc no hi havia una gran producció mundial de tests i era molt
difícil de calcular la quantitat, perquè n’haurien calgut milions.
—
Parlàveu del tractament i de la incapacitat d’identificar el millor. Però segur que teniu alguna pista...
—S’han donat tractaments que sembla que han funcionat, però les bases
teòriques per a donar aquests tractaments eren dèbils perquè quasi no
s’havien provat. Algun treball publicat de fiabilitat mitjana parlava de
la hidroxicloroquina. I de fet jo mateix en vaig prendre i m’he
recuperat. Abans es van provar un parell de retrovirals, però van acabar
fent més efectes que secundaris que no res més. També es va provar amb
cortisona a dosis molt altes amb un relatiu èxit, etc. Però és que el
debat no és només quin tractament sinó en quin moment cal donar aquest
tractament. I en això l’estudi que coordina Oriol Mitjà és important
perquè vol provar que es pot donar el tractament en fases molt inicials,
quasi abans que apareguin els símptomes, i que això funciona. Tant de
bo vagi bé, però pot ser que un medicament funcioni només en un
determinat moment de la malaltia. I sobre això encara no en tenim
certeses. Necessitem més temps.
—
No tenim cap més pista?
—Bé, hi ha un antibiòtic que es pot combinar amb la hidroxicloroquina i
que sembla que funciona, perquè té capacitat antiinflamatòria. Aquí no
es tracta només de tractar el virus, perquè per a tractar els virus de
fet tenim molt pocs instruments, sinó que cal tractar la resposta
immunitària de l’individu contra el virus, perquè aquesta resposta pot
ser tant o més demolidora que el virus i per tant cal atenuar-la. Per
tant, els antiinflamatoris van bé, però no sabem gaire en quin grau ni
de quina manera.
—
Si encara no ho sabem tot, aquestes decisions les prenia cada metge?
—Bé, al meu hospital les decisions es prenen per consens. El grup dels
més introduïts fa una recomanació i la resta segueix aquesta
recomanació. Però en aquest cas concret és cert que aquesta recomanació
ha anat canviant, a partir de les experiències que anàvem vivint dins
l’hospital i parlant-ne amb alguns altres hospitals. La decisió final és
del metge que porta el pacient, però segueix la pauta que recomana
l’hospital, que al seu torn sol ser bastant compartida amb els altres
hospitals, però no al 100%. No tots els hospitals han tractat el
coronavirus de la mateixa manera. N’hem après algunes coses, però en
falten moltíssimes més per fer-ho bé. Per exemple, hem après què s’ha
de fer aguantar l’individu que es posa malament i que li falta oxigen
fins que la cosa s’atenuï. Però el problema és que aquesta malaltia no
ve sola, perquè apareixen trombosis, embòlies, etc. Són malalties
derivades de la infecció però que no són pròpiament la infecció. I ara
apareix un problema nou: què cal fer amb tota la gent que continua
tenint símptomes i trobant-se malament i va passar la infecció fa un mes
o un mes i mig. Són una minoria, però són una minoria que no es troba
bé i que en canvi ja s’hauria de trobar bé.
—
Quins símptomes tenen?
—Bàsicament, s’ofeguen o se senten molt cansats. Penseu que és gent que
formalment ja fa cinc o sis setmanes que s’ha curat i continua
trobant-se malament. Alguns van passar per l’hospital però molts altres
no, només van tenir símptomes lleus, i continuen tenint símptomes!
Aquest és un dels objectius d’ara. I això tot just ho vam començar a
abordar la setmana passada. L’altre desafiament és les seqüeles
potencials del coronavirus.
—
De quines seqüeles parlem?
—En alguns pacients, que són minoria, les seqüeles són importants i
poden ser molt limitadores. La primera gran conclusió i que jo mateix
vaig viure en primera persona és que la recuperació és molt més lenta
del que estem acostumats. Normalment el temps de recuperació d’una
pneumònia voreja els deu o quinze dies. En aquest cas no, és molt més
lent. I la gent que persisteix en símptomes, com el cansament, ho pateix
durant moltes setmanes. La impressió és que al cap d’uns quants mesos
la gran majoria s’hauran recuperat del tot, però el fet és que no ho
sabem. I això causa molt neguit. Ara veiem les seqüeles dels primers
casos que van infectar-se al març. Som al principi, però sí, de seqüeles
potencials, perquè encara no són seqüeles perquè és massa aviat, n’hi
ha de tota mena. Com deia, aquest és el desafiament actual i, novament,
en sabem ben poques coses.
—
Per a tots els qui es van recuperant de la malaltia, cap recomanació?
—Els qui tenen un component respiratori important, sobretot poden fer
exercicis respiratoris, és a dir, caminar i fer exercici. Convé fer
rehabilitació respiratòria. Cal evitar que s’atrofiï la musculatura de
l’aparell respiratori. Per tant, encara que ens trobem cansats, pot ser
bo forçar una mica la respiració per revitalitzar tot el sistema.
L’exercici físic moderat però mantingut durant les setmanes
immediatament posteriors a la infecció probablement és la millor
recomanació, igual que la hidratació, etc. A més, si el pulmó té residus
causats per la infecció els hem de moure i fer-los desaparèixer, perquè
per allà hi ha de passar aire i si no n’hi passa estarem sempre
cansats. Aquí cal una posició activa del malalt, que s’hi ha d’esforçar
molt.
—
Més enllà del vaccí, sou optimista?
—Sí. Podem ser optimistes perquè amb una malaltia nova i prou demolidora
que només coneixem de fa quatre mesos, s’ha avançat molt i s’ha evitat
que es morís molta gent. Una ltra cosa són els impactes socials, que són
molt complicats d’entrada i veurem com ho fem. Però de mecanismes de
reacció sí que n’hi ha, i no necessàriament per la via del confinament
radical, sinó amb mesures de protecció molt més simples.
—
El desconfinament, el fem bé?
—Tothom va entendre el principi del confinament, però el principi del
desconfinament s’entén molt menys. Costa molt més d’entendre i la
veritat és que la reglamentació és molt complexa i canviant. Però que el
desconfinament sigui lent i s’eviti molt la mobilitat és perquè encara
no estem gaire segurs de què passarà aquestes setmanes vinents. Per tant
la prudència extrema és justificada encara que sembli desmesurada. I la
qüestió no és estar confinat o no, sinó mantenir una certa distància
física amb la gent que ens envolta. Confinar en si no té importància, és
tan sols un instrument per assegurar la distància. I aquesta distància
l’haurem de mantenir força temps, encara que sigui com a prevenció. El
fet important és la distància, no el confinament. I ens hi haurem
d’acostumar.
—
Abans parlàveu de la gestió que de tot això en farà la humanitat a llarg termini…
—Bé, és que en bona part tot això és culpa de la vida de la nostra
societat d’ara. Tots aquests virus existeixen de fa dècades o segles a
les selves, en reservoris animals. I n’hi ha molts més. I si ningú no hi
va a remenar, romanen allà. Però en el moment en què penetrem en zones
on hi ha animals i els compliquem la vida, aquests animals entren també
als hàbits humans i hi ha més alteració i més possibilitat de
transmissió. Això va passant i si collem gaire els entorns naturals
salvatges, creix la possibilitat que això passi una vegada i una altra.
—
Voleu dir que si tinguéssim més cura del planeta i dels espais naturals ens estalviaríem alguns d’aquests problemes?
—Quasi segur que sí. Aquest virus no és nou. Aquest virus fa molts anys
que viu a la selva asiàtica, en zones on l’home no entra. I n’hi ha
molts més. I com més intervinguem en el planeta més els fem circular.
Passa una mica com quan els europeus van arribar a l’Amèrica del Sud. Hi
van arribar de manera molt agressiva però la principal agressió va ser
portar-hi el virus de la grip i més virus que allà no hi eren i pels
quals la població no tenia cap grau d’immunitat, cosa que va causà la
mort de moltíssimes persones. Els contactes de l’home amb un virus amb
el qual no ha tingut mai cap relació són molt arriscats i fins que no
s’aprèn com ens n’hem de protegir hi ha moltes morts. Per tant, val més
no remenar gaire els hàbitats naturals, la selva i els animals que hi
són.
—
Respecte a això també sou optimista?
—Es pot ser optimista pel fet que sabem què hauríem de fer. Però és cert
que els qui prenen decisions i tenen poder per a prendre-les segurament
ens crearan molts maldecaps les dècades vinents. Hauria de canviar molt
tot perquè no fos així. Però aquesta consciència, la de tenir cura del
planeta pel bé de tots, hi és i va creixent. I si hem d’aprendre res
d’aquesta pandèmia és precisament això.
30.05.2020 21:50
El Nacional
