El Nacional
Editorial
Nissan, la pitjor notícia en el pitjor moment
José AntichBarcelona. Dijous, 28 de maig de 2020
2 minuts
L'anunci oficial de l'empresa automobilística Nissan que tancarà les seves plantes a Catalunya a finals d'any
és una notícia que, no per esperada, deixa de ser enormement dolorosa
tant pel que fa a la pèrdua de milers de llocs de treball com al
retrocés industrial de Catalunya. Que marxi una empresa que representa l'1,3 del PIB de Catalunya i el 7% del seu PIB industrial és alguna cosa més que un refredat per a l'economia catalana. I que es produeixi en el moment actual, amb una crisi econòmica galopant a la cantonada, un element més d'incertesa i preocupació.
Comença ara un pols entre empresa, Administració i sindicats del qual, sent francs, es poden esperar poques coses ja que el replegament en la deslocalització del sector, almenys pel que fa a les marques europees, és un fet. L'aliança Renaul-Nissan-Mitsubishi i el pla traçat de repartiment del món per funcionar els propers anys deixa en mans de la companyia francesa el lideratge a Europa. Això, unit al fet que el govern francès ha estat clar a l'hora de vincular els ajuts a les empreses automobilístiques gal·les després de la crisi del coronavirus a la repatriació de la producció de vehicles, ha acabat deixant sense oxigen les escasses opcions que tenia Nissan de mantenir-se a Catalunya.
Encara que era obvi des de fa anys que Nissan no tenia assegurat el seu futur a Catalunya i que la transformació del sector automobilístic estava en marxa, el cert és que patronal, sindicats i Govern s'agafaven com a un clau roent a un canvi d'última hora que no ha arribat. Tanca Nissan i no hi ha un pla B, una cosa que fa la situació doblement preocupant. Hi haurà qui pensi que per què calia tenir una alternativa si el mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez, havia declarat tot orgullós el passat 22 de gener en Fòrum Econòmic de Davos després d'una sèrie de trobades amb responsables del grup Renault que an les plantes de Nissan a Barcelona "el manteniment de la feina està garantit". Fins i tot va arribar a fer un tuit el president del govern espanyol vantant-se d'això. Que els ho digui ara als 3.000 treballadors directament afectats i als al voltant de 20.000 llocs de treball indirectes en risc. O que expliqui també quines gestions s'han fet aquests mesos per mantenir aquell silenci rotund. El cert és que, segurament, tampoc no era veritat que obtingués aquell dia a Davos cap garantia, sinó que es va limitar, com tantes altres vegades, a tirar la pilota cap endavant.
Per no parlar de la ministra d'Indústria, Reyes Maroto, que s'expressava aquest dijous com si hagués tingut la primera notícia i parlava d'un hipotètic projecte industrial de Nissan vinculat a vehicles elèctrics. Totes les idees són bones però el que és més important és que es generi un front comú per mirar de rescatar el nombre més gran de llocs de treball i per a això cal que s'impliqui molt més del que ha fet fins ara l'Estat espanyol. Tenir un estat del qual Catalunya manca no són paraules buides, ni tan sols banderes, fronteres, moneda o exèrcit. Això forma part del passat. Un estat és poder asseure't d'igual a igual allà on es decideix el futur dels teus ciutadans i tenir capacitat de negociar pensant en el seu benestar. Fa temps que Madrid no està per a res de tot això, com és més que evident per a qualsevol observador imparcial. I així és molt difícil, gairebé impossible, guanyar qualsevol cursa.
Comença ara un pols entre empresa, Administració i sindicats del qual, sent francs, es poden esperar poques coses ja que el replegament en la deslocalització del sector, almenys pel que fa a les marques europees, és un fet. L'aliança Renaul-Nissan-Mitsubishi i el pla traçat de repartiment del món per funcionar els propers anys deixa en mans de la companyia francesa el lideratge a Europa. Això, unit al fet que el govern francès ha estat clar a l'hora de vincular els ajuts a les empreses automobilístiques gal·les després de la crisi del coronavirus a la repatriació de la producció de vehicles, ha acabat deixant sense oxigen les escasses opcions que tenia Nissan de mantenir-se a Catalunya.
Encara que era obvi des de fa anys que Nissan no tenia assegurat el seu futur a Catalunya i que la transformació del sector automobilístic estava en marxa, el cert és que patronal, sindicats i Govern s'agafaven com a un clau roent a un canvi d'última hora que no ha arribat. Tanca Nissan i no hi ha un pla B, una cosa que fa la situació doblement preocupant. Hi haurà qui pensi que per què calia tenir una alternativa si el mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez, havia declarat tot orgullós el passat 22 de gener en Fòrum Econòmic de Davos després d'una sèrie de trobades amb responsables del grup Renault que an les plantes de Nissan a Barcelona "el manteniment de la feina està garantit". Fins i tot va arribar a fer un tuit el president del govern espanyol vantant-se d'això. Que els ho digui ara als 3.000 treballadors directament afectats i als al voltant de 20.000 llocs de treball indirectes en risc. O que expliqui també quines gestions s'han fet aquests mesos per mantenir aquell silenci rotund. El cert és que, segurament, tampoc no era veritat que obtingués aquell dia a Davos cap garantia, sinó que es va limitar, com tantes altres vegades, a tirar la pilota cap endavant.
Per no parlar de la ministra d'Indústria, Reyes Maroto, que s'expressava aquest dijous com si hagués tingut la primera notícia i parlava d'un hipotètic projecte industrial de Nissan vinculat a vehicles elèctrics. Totes les idees són bones però el que és més important és que es generi un front comú per mirar de rescatar el nombre més gran de llocs de treball i per a això cal que s'impliqui molt més del que ha fet fins ara l'Estat espanyol. Tenir un estat del qual Catalunya manca no són paraules buides, ni tan sols banderes, fronteres, moneda o exèrcit. Això forma part del passat. Un estat és poder asseure't d'igual a igual allà on es decideix el futur dels teus ciutadans i tenir capacitat de negociar pensant en el seu benestar. Fa temps que Madrid no està per a res de tot això, com és més que evident per a qualsevol observador imparcial. I així és molt difícil, gairebé impossible, guanyar qualsevol cursa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada