Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
26.05.2020 21:50
En la seua columna
d’avui, Pere Martí actualitza i aprofundeix la informació sobre
l’enfrontament obert a Madrid entre la Guàrdia Civil i el govern
espanyol. No afegiré, per tant, més informació a la que ja vaig donar ahir
–quan vaig mirar d’emmarcar la importància d’aquesta crisi– i a la que
ell dóna avui. Sí que voldria, emperò, situar la importància d’aquest
afer en relació amb el procés d’independència de Catalunya i potser de
més territoris del nostre país i de l’actual estat espanyol.
Estic
sorprès d’algunes reaccions a aquestes notícies i de l’anàlisi que se’n
fa. Perquè observe una tendència d’alguna gent a disminuir-les o fins i
tot a irritar-se, gent que nega que això servesca de res o pronostica
que, anant molt bé, perdrem una altra oportunitat i encara serà pitjor.
Parlem d’això nostre!, em diuen repetidament, com si ‘això nostre’ no
fos un enfrontament que té un antagonista.
Ja
he dit ara i adés que jo no puc fer res contra l’agror que s’ha
apoderat del moviment independentista. Ni és faena meua argumentar
contra els sentiments íntims de cadascú. Sí que he dit, però, que no
compartesc gens ni mica aquesta visió derrotista de les coses. Visió que
alguns, sobretot des dels partits polítics, vol abonar per a justificar
la pròpia dimissió i que de vegades tinc la sensació que té més de
rebequeria infantil, de necessitat de consol, que no pas de debat real.
El problema és que veig que anem entrant en una fase nova i molt
important del procés d’independència, i crec que ja n’hi ha prou de
lamentacions; cal reaccionar de seguida.
No pretenc de convèncer ningú amb aquest editorial d’avui, un poc extraordinari i potser intempestiu. Mai, en tota la meua vida, no he intentat convèncer ningú, però avui menys que mai. Amb els anys he après que les coses passen. Les dinàmiques profundes, les plaques tectòniques de la política, es mouen i no hi ha res en aquest món, absolutament res, que siga impossible. Jo partesc, per l’experiència personal i per les lectures acumulades, d’aquest punt. I partint d’aquest punt veig tot això:
1) A Europa hi ha hagut històricament dues maneres d’encarar la qüestió nacional: cercar l’acord o negar la realitat. Bàsicament són les maneres del centre i la perifèria. El Regne Unit amb Irlanda, Escòcia i el Brexit mateix, i el Canadà, en la mesura que el Quebec és un fenomen profundament ‘europeu’, negocien i intenten trobar una fórmula de solució del problema, si pot ser que no conduesca a la independència. A la perifèria la Unió Soviètica, Iugoslàvia (o Espanya) es destrueixen a elles mateixes per la dinàmica autoritària que engeguen en el moment que es neguen a reconèixer l’existència del problema. I aquesta reacció els desestabiltza sempre com a estats, els fa inviables a la llarga pel cost que té. La pregunta, i és molt senzilla de respondre, és la següent: considereu, creieu, que avui Espanya com a nació-estat es pot sentir més segura i confiada de si mateixa, del seu futur en unitat, que és més viable, en definitiva, que no ho era el 2009 –abans de la sentència de l’estatut–, el 2017 –abans de la proclamació de la independència– o el 1992 –enmig dels Jocs Olímpics de Barcelona–?
2) La independència es guanya. No té la dóna ningú. Entre el 2014 i el 2017 aquest país va prendre la determinació de passar de la llei a la llei. Proclamar la independència seguint la via de les nacions centrals, perquè suposava que l’estat espanyol era més pròxim al Regne Unit que no pas a la Unió Soviètica. El 2014 aquesta era la realitat –recordeu (vídeo) que el 2012 Iceta defensava en públic un referèndum d’independència i que el programa del PSC ho incorporava? les dues úniques condicions eren que la pregunta havia de ser clara i que havia de ser fruit d’un acord entre el govern català i l’espanyol. Van ser ells, els espanyols, que van canviar i l’única acusació que puc acceptar és que nosaltres ens vàrem mantenir en la democràcia en tot moment. La repressió del referèndum, l’aplicació del 155 i tot allò que ha vingut després evidencien que l’estat espanyol ja no es pot considerar un estat central, sinó perifèric i que, per tant, la independència arribarà d’una manera diferent de com s’havia previst entre el 2014 i el 2017. I una de les grans diferències entre tots dos períodes és que ara arribarà tan sols si el moviment independentista se la guanya. Perquè el paper de les institucions serà molt menor. De fet, ja no tenim institucions equiparables a allò que teníem i les puntes culminants del moviment ja arriben totes des del carrer: l’ocupació de l’aeroport, les Marxes de la Llibertat, Urquinaona, la defensa persistent dels presos…
3) L’independentisme s’ha trobat orfe de lideratges, però això significa tan sols que no té líders. Els partits polítics actuals i fins i tot les organitzacions civils ja no són suficients ni estan en condicions de dirigir l’embat contra l’estat. Tots s’han esbocinat en mil i una fraccions i no tenen idees. Hi ha qui proposa cada dia de manera més oberta d’oblidar-nos de ser independents –aquest seria aparentment el discurs majoritari, o no sé si dir més estrident, dins ERC– i hi ha qui cada dia actua assumint que ja no serem independents –això és el que fa Junts per Catalunya quan pacta la Diputació de Barcelona amb el PSC o el que es desprèn d’actuacions de departaments del govern com ara Interior. L’ANC i Òmnium, per raons diverses, tampoc no semblen saber gaire cap on anem. I doncs, què ha passat?
Doncs simplement hem tornat al passat: som a l’endemà de la sentència de l’estatut. Aquell dia centenars de milers de persones van cridar independència al centre de Barcelona convocades per Òmnium. Però ningú no sabia com es feia. Van passar dos anys, ho torne a dir: dos anys, abans que l’ANC no prengués cos i el procés d’independència arranqués al carrer. I allò va ser possible, sobretot, per l’espurna creada per les consultes populars per la independència i pel procés d’unitat entre els independentistes que va originar. Som allà on érem.
4) Les condicions que necessitem som ben òbvies: unitat i unilateralitat, confrontació. No cal fer grans elucubracions. Sense unitat no hi haurà independència, però la unitat no apareix perquè sí de manera màgica ni hi ha una sola manera d’estar units. Mai, ni en el millor moment de Junts pel Sí, els partits no s’han sentit còmodes amb la unitat. La unitat va ser forçada, obligada, des de baix i per això tota la ràbia acumulada perquè l’havien d’aguantar, la unitat que no volien, ha explotat després. La dinàmica excèntrica dels partits la va frenar la gent, la vau frenar vosaltres, i així haurà de ser, novament. La unitat no és cosa dels partits.
I la confrontació, que inclou la unilateralitat, és l’escenari lògic del canvi de paradigma espanyol, quan es deixa de funcionar com una democràcia. D’això no en tenim la culpa: nosaltres ens hem comportat sempre com a demòcrates. No som nosaltres qui hem de donar explicacions, doncs, sinó ells. Ara, nosaltres hem de saber en quin terreny juguem, perquè volem guanyar. I ací és on torne al començament. Tot això que passa a Madrid és molt important perquè afebleix l’estat espanyol, però també perquè ens porta a una situació inevitable de confrontació. Quan va començar el procés d’independència d’Eslovènia als carrers van aparèixer grans pintades que deien ‘Iugoslàvia és impossible’. Doncs això.
Finalment. Si algú vol continuar insistint a dir que tot plegat no importa perquè nosaltres no sabem com fer-ho i tot és pura xerrameca, jo no hi tinc res a dir. No ho sé, personalment, com es fa, però cada dia intente de saber-ne més i aquesta em sembla que és l’actitud lògica de qui vol guanyar. I, per si a algú li serveix o l’ajuda a reflexionar, he arribat a unes quantes conclusions:
1) El malestar social amb els partits independentistes, per la seua irresponsabilitat, és creixent i cada dia més gent veu que ací hi ha un dels greus problemes, que per tant requerirà solucions radicals. Jo no sé quines són, però sé que el 2012 les consultes i l’ANC van poder trencar una dinàmica partidista que era igual o pitjor que la que tenim ara. Així doncs, com més aviat la base del moviment independentista oblide les eines que tenim ara i comence a pensar quines són les necessàries per a la nova etapa, millor per a tots.
2) Ningú no es pot fer il·lusions de cap mena sobre Espanya ni sobre Europa. Aquest és un afer català i només el disputem amb la força dels catalans. Tot i que cal matisar, i l’experiència de l’exili és molt important en aquest terreny, que el marc europeu ens dóna unes palanques molt útils, que no hauríem de menystenir. Entenc que algú crega que és impossible de derrotar Espanya, però per a mi aquesta creença ara mateix va contra totes les evidències. I en haver negat la democràcia, Espanya ha de córrer també amb totes les conseqüències d’haver-ho fet. Inclosa una de molt important: si tant els fa la voluntat de la gent, aleshores no hi ha cap percentatge que se’ns puga exigir. I aquest és un avís amb precedents històrics molt seriosos: si no voleu que ens comptem no caldrà que ens comptem.
3) Espanya ha comès i comet errors cada dia més grossos. Un ha estat alimentar l’exili, perquè és irrecuperable. No tenen res a oferir-li i, per tant, no el poden domesticar. Això no vol dir que l’exili puga dirigir el procés, necessàriament. Però la referència hi serà sempre, com una dificultat enorme, insalvable, per a qui mane a Madrid. I ahir amb el xou organitzat arran de la proposta de participació del president Puigdemont en un debat al congrés de Madrid es va tornar a constatar.
L’altre error ha estat no deixar que funcionàs el govern efectiu i ofegar-lo com l’ha ofegat. L’independentisme, després de les eleccions del desembre del 2017, va cometre l’equivocació de substituir la legitimitat republicana del Primer d’Octubre per la legitimitat autonòmica del 21 de desembre. I en aquest joc hem perdut bous i esquelles. Si Espanya hagués pensat racionalment, no hi havia cap manera millor de matar el Primer d’Octubre que facilitar un bon govern de l’independentisme post-21 de desembre que no arribàs mai a la independència. Però, com en la faula de l’escorpí i la granota, no han pogut evitar allò que els naix de dins.
En aquest marc on som, doncs, crec que cal recuperar la legitimitat del Primer d’Octubre com a prioritat absoluta, i crec que per això la volen disminuir o reduir-la a folklore els qui se sentirien còmodes amb el retorn a l’autonomia. Crec que cal discutir molt com la potència enorme que té el carrer torna a prendre forma organitzada, igual que va passar el 2012, i torna a obligar la classe política –i això ho podeu fer avui mateix vosaltres a cada barri i població, sense esperar ordres de ningú. I crec que la implosió de l’estat espanyol, que comencem a veure de manera molt clara, afavorirà ara unes noves oportunitats, fins i tot millors que les del 2017. Oportunitats, però, que tan sols podrem aprofitar si som capaços de:
–tornar a pensar-nos com a poble, amb independència dels interessos particulars de cadascú,
–tornar a organitzar-nos sense cap més finalitat que la de guanyar tots, per damunt de qualsevol divisió,
–i aprofitar a totes i sense reserves aquest moment soviètic que tenim davant la cara, quan vegem en directe que Madrid comença a esclatar.
PS. Hi ha gent que diu que li agrada llegir-me de bon matí perquè sóc optimista. No ho sóc. Gens ni mica. Sóc positiu, que és una cosa molt diferent. I de fet això de l’optimisme m’enutja molt. Molts de vosaltres ho dieu de bona fe i ho accepte fins i tot com una mostra d’estima, però penseu que quan ho feu reproduïu un esquema malèvol perquè els qui em volen penjar l’etiqueta saben bé per què ho fan: és la millor manera de desacreditar-me. L’optimista no pensa ni analitza, sinó que confia que passarà una cosa i, per tant, no és de fiar. I, ho lamente molt, però no és això, en absolut, que faig cada dia en aquesta columna. Jo pretenc analitzar els fets reals, cada dia. I traure’n conclusions de manera persistent, tenaç i constant. I ajudar-vos a interpretar-los. Un dia puc estar més fi i un altre més espès, però crec que els anys i anys d’editorials ací a VilaWeb ho demostren a bastament i parlen per si sols. La meua feina no és fer de profeta. La meua feina és explicar-vos una visió pròpia d’allò que tanmateix vosaltres mateixos teniu davant els ulls. De manera que bon dia, un dia més.
No pretenc de convèncer ningú amb aquest editorial d’avui, un poc extraordinari i potser intempestiu. Mai, en tota la meua vida, no he intentat convèncer ningú, però avui menys que mai. Amb els anys he après que les coses passen. Les dinàmiques profundes, les plaques tectòniques de la política, es mouen i no hi ha res en aquest món, absolutament res, que siga impossible. Jo partesc, per l’experiència personal i per les lectures acumulades, d’aquest punt. I partint d’aquest punt veig tot això:
1) A Europa hi ha hagut històricament dues maneres d’encarar la qüestió nacional: cercar l’acord o negar la realitat. Bàsicament són les maneres del centre i la perifèria. El Regne Unit amb Irlanda, Escòcia i el Brexit mateix, i el Canadà, en la mesura que el Quebec és un fenomen profundament ‘europeu’, negocien i intenten trobar una fórmula de solució del problema, si pot ser que no conduesca a la independència. A la perifèria la Unió Soviètica, Iugoslàvia (o Espanya) es destrueixen a elles mateixes per la dinàmica autoritària que engeguen en el moment que es neguen a reconèixer l’existència del problema. I aquesta reacció els desestabiltza sempre com a estats, els fa inviables a la llarga pel cost que té. La pregunta, i és molt senzilla de respondre, és la següent: considereu, creieu, que avui Espanya com a nació-estat es pot sentir més segura i confiada de si mateixa, del seu futur en unitat, que és més viable, en definitiva, que no ho era el 2009 –abans de la sentència de l’estatut–, el 2017 –abans de la proclamació de la independència– o el 1992 –enmig dels Jocs Olímpics de Barcelona–?
2) La independència es guanya. No té la dóna ningú. Entre el 2014 i el 2017 aquest país va prendre la determinació de passar de la llei a la llei. Proclamar la independència seguint la via de les nacions centrals, perquè suposava que l’estat espanyol era més pròxim al Regne Unit que no pas a la Unió Soviètica. El 2014 aquesta era la realitat –recordeu (vídeo) que el 2012 Iceta defensava en públic un referèndum d’independència i que el programa del PSC ho incorporava? les dues úniques condicions eren que la pregunta havia de ser clara i que havia de ser fruit d’un acord entre el govern català i l’espanyol. Van ser ells, els espanyols, que van canviar i l’única acusació que puc acceptar és que nosaltres ens vàrem mantenir en la democràcia en tot moment. La repressió del referèndum, l’aplicació del 155 i tot allò que ha vingut després evidencien que l’estat espanyol ja no es pot considerar un estat central, sinó perifèric i que, per tant, la independència arribarà d’una manera diferent de com s’havia previst entre el 2014 i el 2017. I una de les grans diferències entre tots dos períodes és que ara arribarà tan sols si el moviment independentista se la guanya. Perquè el paper de les institucions serà molt menor. De fet, ja no tenim institucions equiparables a allò que teníem i les puntes culminants del moviment ja arriben totes des del carrer: l’ocupació de l’aeroport, les Marxes de la Llibertat, Urquinaona, la defensa persistent dels presos…
3) L’independentisme s’ha trobat orfe de lideratges, però això significa tan sols que no té líders. Els partits polítics actuals i fins i tot les organitzacions civils ja no són suficients ni estan en condicions de dirigir l’embat contra l’estat. Tots s’han esbocinat en mil i una fraccions i no tenen idees. Hi ha qui proposa cada dia de manera més oberta d’oblidar-nos de ser independents –aquest seria aparentment el discurs majoritari, o no sé si dir més estrident, dins ERC– i hi ha qui cada dia actua assumint que ja no serem independents –això és el que fa Junts per Catalunya quan pacta la Diputació de Barcelona amb el PSC o el que es desprèn d’actuacions de departaments del govern com ara Interior. L’ANC i Òmnium, per raons diverses, tampoc no semblen saber gaire cap on anem. I doncs, què ha passat?
Doncs simplement hem tornat al passat: som a l’endemà de la sentència de l’estatut. Aquell dia centenars de milers de persones van cridar independència al centre de Barcelona convocades per Òmnium. Però ningú no sabia com es feia. Van passar dos anys, ho torne a dir: dos anys, abans que l’ANC no prengués cos i el procés d’independència arranqués al carrer. I allò va ser possible, sobretot, per l’espurna creada per les consultes populars per la independència i pel procés d’unitat entre els independentistes que va originar. Som allà on érem.
4) Les condicions que necessitem som ben òbvies: unitat i unilateralitat, confrontació. No cal fer grans elucubracions. Sense unitat no hi haurà independència, però la unitat no apareix perquè sí de manera màgica ni hi ha una sola manera d’estar units. Mai, ni en el millor moment de Junts pel Sí, els partits no s’han sentit còmodes amb la unitat. La unitat va ser forçada, obligada, des de baix i per això tota la ràbia acumulada perquè l’havien d’aguantar, la unitat que no volien, ha explotat després. La dinàmica excèntrica dels partits la va frenar la gent, la vau frenar vosaltres, i així haurà de ser, novament. La unitat no és cosa dels partits.
I la confrontació, que inclou la unilateralitat, és l’escenari lògic del canvi de paradigma espanyol, quan es deixa de funcionar com una democràcia. D’això no en tenim la culpa: nosaltres ens hem comportat sempre com a demòcrates. No som nosaltres qui hem de donar explicacions, doncs, sinó ells. Ara, nosaltres hem de saber en quin terreny juguem, perquè volem guanyar. I ací és on torne al començament. Tot això que passa a Madrid és molt important perquè afebleix l’estat espanyol, però també perquè ens porta a una situació inevitable de confrontació. Quan va començar el procés d’independència d’Eslovènia als carrers van aparèixer grans pintades que deien ‘Iugoslàvia és impossible’. Doncs això.
Finalment. Si algú vol continuar insistint a dir que tot plegat no importa perquè nosaltres no sabem com fer-ho i tot és pura xerrameca, jo no hi tinc res a dir. No ho sé, personalment, com es fa, però cada dia intente de saber-ne més i aquesta em sembla que és l’actitud lògica de qui vol guanyar. I, per si a algú li serveix o l’ajuda a reflexionar, he arribat a unes quantes conclusions:
1) El malestar social amb els partits independentistes, per la seua irresponsabilitat, és creixent i cada dia més gent veu que ací hi ha un dels greus problemes, que per tant requerirà solucions radicals. Jo no sé quines són, però sé que el 2012 les consultes i l’ANC van poder trencar una dinàmica partidista que era igual o pitjor que la que tenim ara. Així doncs, com més aviat la base del moviment independentista oblide les eines que tenim ara i comence a pensar quines són les necessàries per a la nova etapa, millor per a tots.
2) Ningú no es pot fer il·lusions de cap mena sobre Espanya ni sobre Europa. Aquest és un afer català i només el disputem amb la força dels catalans. Tot i que cal matisar, i l’experiència de l’exili és molt important en aquest terreny, que el marc europeu ens dóna unes palanques molt útils, que no hauríem de menystenir. Entenc que algú crega que és impossible de derrotar Espanya, però per a mi aquesta creença ara mateix va contra totes les evidències. I en haver negat la democràcia, Espanya ha de córrer també amb totes les conseqüències d’haver-ho fet. Inclosa una de molt important: si tant els fa la voluntat de la gent, aleshores no hi ha cap percentatge que se’ns puga exigir. I aquest és un avís amb precedents històrics molt seriosos: si no voleu que ens comptem no caldrà que ens comptem.
3) Espanya ha comès i comet errors cada dia més grossos. Un ha estat alimentar l’exili, perquè és irrecuperable. No tenen res a oferir-li i, per tant, no el poden domesticar. Això no vol dir que l’exili puga dirigir el procés, necessàriament. Però la referència hi serà sempre, com una dificultat enorme, insalvable, per a qui mane a Madrid. I ahir amb el xou organitzat arran de la proposta de participació del president Puigdemont en un debat al congrés de Madrid es va tornar a constatar.
L’altre error ha estat no deixar que funcionàs el govern efectiu i ofegar-lo com l’ha ofegat. L’independentisme, després de les eleccions del desembre del 2017, va cometre l’equivocació de substituir la legitimitat republicana del Primer d’Octubre per la legitimitat autonòmica del 21 de desembre. I en aquest joc hem perdut bous i esquelles. Si Espanya hagués pensat racionalment, no hi havia cap manera millor de matar el Primer d’Octubre que facilitar un bon govern de l’independentisme post-21 de desembre que no arribàs mai a la independència. Però, com en la faula de l’escorpí i la granota, no han pogut evitar allò que els naix de dins.
En aquest marc on som, doncs, crec que cal recuperar la legitimitat del Primer d’Octubre com a prioritat absoluta, i crec que per això la volen disminuir o reduir-la a folklore els qui se sentirien còmodes amb el retorn a l’autonomia. Crec que cal discutir molt com la potència enorme que té el carrer torna a prendre forma organitzada, igual que va passar el 2012, i torna a obligar la classe política –i això ho podeu fer avui mateix vosaltres a cada barri i població, sense esperar ordres de ningú. I crec que la implosió de l’estat espanyol, que comencem a veure de manera molt clara, afavorirà ara unes noves oportunitats, fins i tot millors que les del 2017. Oportunitats, però, que tan sols podrem aprofitar si som capaços de:
–tornar a pensar-nos com a poble, amb independència dels interessos particulars de cadascú,
–tornar a organitzar-nos sense cap més finalitat que la de guanyar tots, per damunt de qualsevol divisió,
–i aprofitar a totes i sense reserves aquest moment soviètic que tenim davant la cara, quan vegem en directe que Madrid comença a esclatar.
PS. Hi ha gent que diu que li agrada llegir-me de bon matí perquè sóc optimista. No ho sóc. Gens ni mica. Sóc positiu, que és una cosa molt diferent. I de fet això de l’optimisme m’enutja molt. Molts de vosaltres ho dieu de bona fe i ho accepte fins i tot com una mostra d’estima, però penseu que quan ho feu reproduïu un esquema malèvol perquè els qui em volen penjar l’etiqueta saben bé per què ho fan: és la millor manera de desacreditar-me. L’optimista no pensa ni analitza, sinó que confia que passarà una cosa i, per tant, no és de fiar. I, ho lamente molt, però no és això, en absolut, que faig cada dia en aquesta columna. Jo pretenc analitzar els fets reals, cada dia. I traure’n conclusions de manera persistent, tenaç i constant. I ajudar-vos a interpretar-los. Un dia puc estar més fi i un altre més espès, però crec que els anys i anys d’editorials ací a VilaWeb ho demostren a bastament i parlen per si sols. La meua feina no és fer de profeta. La meua feina és explicar-vos una visió pròpia d’allò que tanmateix vosaltres mateixos teniu davant els ulls. De manera que bon dia, un dia més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada