—Sí, hem volgut reforçar la precaució i que, encara que siguis positiu en un test serològic, és possible que no estiguis protegit. Especialment els qui han tingut símptomes lleus. És només una possibilitat, encara ho estudiem, però ens ha semblat important de comunicar-ho.
—Però dels casos que heu tractat, algun s’ha reinfectat després d’haver sortit positiu, tal com apuntaven a la Xina o Corea del Sud?
—No. Que hàgim identificat no. Però no es pot descartar que hi pugui haver reinfecció. Igual que no es pot descartar en els qui estan protegits per mecanismes diferents dels anticossos. Els anticossos només són una part del nostre sistema immunitari. El sistema immunitari té moltes branques i moltes maneres de combatre un virus. I és possible que aquestes persones hagin utilitzat branques del sistema immunitari per a controlar el virus.
—Com ara quines?
—La immunitat innata. És dels primers mecanismes que s’activen quan hi ha una infecció viral. Llavors aquests mecanismes poden haver controlat el virus de manera molt eficient i aquestes persones no haurien necessitat generar anticossos per a controlar el virus. I això és possible que també els protegeixi en una segona infecció, i que també pugui ser lleu com la primera. Probablement, perquè el seu sistema immunològic ja estava preparat abans del primer contacte amb el virus, i segurament encara ho estarà més amb un segon contacte. Però és una cosa que anem estudiant i encara no sabem.
—Sembla gairebé màgic això de la immunitat innata. A què es deu?
—En general té relació amb una combinació de factors en què la genètica té un paper molt important. La diversitat genètica de l’ésser humà fa que cadascú respongui diferent en cas d’una infecció viral. Això és un mecanisme de diversitat que fa que algunes persones siguin resistents a un virus i garanteix la continuïtat de l’espècie.
—Aquests resultats us fan pensar que aconseguir la immunitat poblacional en aquest virus serà més difícil que la de qualsevol altre virus?
—No, no. Per exemple, sabem que en el cas d’infecció per VIH hi ha pacients, seropositius, que generen anticossos de molt més bona qualitat que uns altres. Això és innat a la diversitat de la genètica humana. Fins ara hem analitzat 111 mostres de plasma i, en aquest cas, 29 d’aquestes persones havien tingut una infecció lleu i no havien requerit hospitalització; alguns eren asimptomàtics. L’estudi no s’ha acabat. Al final volem identificar quins factors determinen la presència d’aquests anticossos neutralitzadors, aquests anticossos d’alta qualitat que són capaços de neutralitzar el virus.
—També us dediquen a un estudi per a crear un vaccí pancoronavirus que no protegeixi d’aquest coronavirus i prou, sinó de mutacions futures. Com avança?
—Intentem d’identificar llocs comuns de diversos coronavirus per a mirar de crear un vaccí que no tan sols sigui actiu contra aquest coronavirus, sinó també contra altres. L’estudi va avançant. Aquesta setmana hem començat a fer assaigs en ratolins per a fer proves a diferents candidats a vaccins i esperem tenir resultats d’aquí a sis setmanes, probablement. Abans de passar a la fase en humans, hauríem de superar tot el control regulador de l’agència del medicament. I això és una cosa bastant complicada.
—Però entenc que en una situació de crisi són uns tràmits que s’acceleren.
—Sí, sí, i és una de les coses que han permès que Moderna, la Universitat d’Oxford o les iniciatives xineses, hagin pogut arribar a fase humana tan ràpidament. Hi ha una acceleració del control regulador per part de les agències.
—Precisament us volia demanar sobre la vostra competència, perquè segons l’OMS ja hi ha vuit candidats de vaccí contra la Covid-19 que ja es proven en humans. Per què han anat tan de pressa?
—Bàsicament perquè un vaccí té components diversos. Un component és la part del virus contra la qual volem fer el vaccí; l’adjuvant, que és un component que estimula la resposta immunitària; i finalment el vector, que és el vehicle que fem servir per ensenyar aquesta proteïna viral al sistema immunitari. Totes aquestes companyies que ja han arribat a fase humana ja tenien vectors o vehicles per a ensenyar el vaccí que havien estat provats en humans. Per tant, han pogut avançar molt més ràpidament. Moderna i el consorci que té amb l’Institut Nacional de Salut dels EUA (INH) han rebut una injecció de 500 milions d’euros només per al desenvolupament del vaccí. Això és absolutament impensable al nostre país. Els països que han invertit més en recerca fins ara són els que van al capdavant.
—Molta gent pensa que la ciència viu de la col·laboració, del coneixement que es posa en comú, i que d’alguna manera s’avança conjuntament. Ara observem que la competició per a trobar el vaccí és una lluita amb tonalitats de geopolítica. És així?
—La ciència, efectivament, és una col·laboració, però també hi ha una competitivitat. Sempre hi ha estat i sempre hi serà. En aquest cas no crec que sigui enormement diferent d’algunes altres situacions, i tampoc no crec que sigui excessivament dolent. És important que es provin vacunes diferents perquè la majoria funcionaran. Estic convençut que hi haurà més d’un vaccí, i com més n’hi hagi, millor.
—Per què?
—És important de produir-ne més d’un. Només un vaccí serà impossible de produir de manera molt ràpida per a tot el món. Realment necessitem un vaccí que sigui administrat a tot el món, o al 95% de la població de tot el món. Per tant, és important que hi hagi iniciatives diverses i que s’associïn amb empreses que puguin produir el vaccí. Perquè si el tens però no ets capaç de produir-ne milions i milions de dosis, és com si no el tinguessis. Aquests factors influeixen en aquesta cursa. No hi influeix la geopolítica i prou, també la logística i la capacitat de producció. L’OMS i més organitzacions poden ajudar a seleccionar les millors vacunes, posar en contacte amb les empreses que tenen capacitat de producció amb aquelles idees i laboratoris que generen vaccins amb potencial terapèutic.
—La pregunta del milió. Quan podrem tenir un vaccí al carrer?
—Això trigarà. Moderna vol tenir-lo aprovat a la tardor. Amb l’acceleració dels processos reguladors és possible que arribi. Moderna, per exemple, amplia instal·lacions i fa aliances amb altres empreses per produir el vaccí. No sé quantes dosis podran fer-ne, però és evident que no seran els centenars de milions de dosis que caldrien. Aquesta és l’opció més ràpida per a arribar a un determinat públic objectiu de població, però hi ha més iniciatives que tenen la capacitat de producció molt més gran. Empreses com GSK, Sanofi o Glaxo s’han aliat també –no pas sense polèmica a França– per a desenvolupar un prototip de vaccí. I aquestes sí que tenen una capacitat de producció enorme. Per tant, és important de tenir un vaccí ràpidament, encara que no sigui el que arribi a més gent; i és bo de tenir-ne un que pugui arribar a més gent. Com també és bo que hi hagi més iniciatives que es moguin per mirar de crear nous prototips de vaccí.
—En el vostre cas, si obtinguéssiu la patent, qui la desenvoluparia?
—Evidentment, Moderna tindrà la seva patent, Glaxo tindrà la seva i nosaltres, quan tinguem un candidat definitiu, el patentarem. Però això no vol dir que la nostra institució i les que participen en aquest consorci, en tinguin un ús exclusiu. Si el vaccí funciona, evidentment el govern haurà de posar els mecanismes perquè es pugui produir i s’hauran de fer les negociacions necessàries perquè tot això es canalitzi de la manera més ràpida possible. Evidentment, l’empresa que fabriqui el vaccí no ho farà de franc i hi tindrà un benefici, però s’ha de pensar que sigui un benefici limitat perquè som en una situació d’emergències. I tots, nosaltres, el govern i les empreses farmacèutiques, volem que això arribi al màxim nombre de persones, de la manera més ràpida possible.
—El vostre projecte també investiga la manera de crear anticossos i fàrmacs contra el coronavirus. Quina opinió en teniu, de la hidroxicloroquina?
—Els científics treballem per hipòtesis i mirem de demostrar-les. El que he vist fins ara és que la hidroxicloroquina, clínicament, no té un impacte en la malaltia, tot i que van aparèixer dades preliminars que apuntaven que podia tenir-hi un efecte. Amb els estudis més amplis hem vist que no hi té efecte, si més no, amb pacients amb infecció activa. I això crec que és bastant clar en la comunitat científica.
—I quins fàrmacs sí que creieu que tenen efecte?
—Desenvolupem antivirals i fem cribratges de diversos fàrmacs per a identificar-ne un que sigui útil immediatament, mentre esperem el desenvolupament del vaccí. Un d’aquests, el remdesivir, s’ha provat i sí que té un efecte clínic, que tampoc no és pas extraordinari, però sí que sembla que té un benefici i funciona in vitro. També fem cribratges de més fàrmacs, però de moment sense èxit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada