21.05.2020 21:50
Dijous, 12 de març de 2020. Una
data per a recordar. A principi d’aquella setmana, la pandèmia encara
ressonava lluny, confinada a les seccions periodístiques d’internacional
de ressonàncies xineses i italianes. Certament, la preocupació entre
aquells que disposàvem d’un nivell d’informació lleugerament superior a
la resta anava pujant graons. El dia anterior, quan el drama s’acostava,
s’havia fet una reunió amb el Departament d’Educació en què es
negociava la mesura de subministrar sabó i gels desinfectants a unes
escoles amb mancances cròniques de paper higiènic i on hi podia haver
una pica per cada cinquanta alumnes. Al vespre, el tancament decretat de
la Conca d’Òdena va canviar radicalment el panorama. El pànic es va
estendre més de pressa que el virus. El matí del 12, vaig baixar a una
reunió a Barcelona on hi havia convocades unes cinquanta persones. Només
ens hi vam presentar una dotzena.
En
l’improvisat gabinet de crisi vam provar de gestionar aquella situació
excepcional. Als mòbils s’anaven filtrant notícies que deien que es
tancarien els centres educatius el dilluns, dia 16. Vaig ser testimoni,
aleshores, d’una dinàmica de trucades nervioses en què es pressionava
alts responsables d’Educació per avançar-ho aquella mateixa tarda.
Sorprenentment, al cap d’una hora i mitja, el president Torra decretava
el tancament dels centres educatius l’endemà. Potser va ser una decisió
improvisada, fruit de la situació caòtica del moment. Tanmateix, vist en
perspectiva, va ser encertada. Sens dubte, les presses van ajudar a
trencar cadenes de contagi. M’agradaria pensar que aquella feliç
improvisació, i veient com van evolucionar les coses, va salvar vides.
Els
polítics professionals tenen por dels periodistes. Al meu entendre,
haurien de tenir-ne més dels historiadors. Al cap i a la fi, qui escriu
això prefereix la mirada llarga en base a l’anàlisi dels fets concrets i
les seves conseqüències que no la mirada curta del fum efímer de
declaracions. I, efectivament, i tot manllevant el títol a Stefan Zweig,
aquell podria haver estat un dels episodis considerats ‘moments
estel·lars de la humanitat’. El Departament d’Educació i la Presidència
de la Generalitat, malgrat les circumstàncies urgents, la por
d’equivocar-se i l’abisme de la incertesa, van prendre la decisió
correcta. L’alternativa britànica, nord-americana o brasilera hauria
estat encara més terrible del drama viscut aquest temps.
Tancar escoles és una decisió extremadament difícil, inèdita per a totes les generacions vives del país. És un gest que convida a confinar-se, a protegir-se, a minimitzar els danys d’una amenaça terrible. A partir d’aquí, ens vam endinsar en un terreny desconegut que probablement ens marcarà com a societat. Les primeres setmanes, el món educatiu es va haver de reinventar. El teletreball, allò que havíem plantejat en el terreny de les hipòtesis i en articles especulatius llunyans, es va imposar com a una nova realitat que vam haver d’aprendre a fer servir a marxes forçades. Vam posar fi al mite de la suposada ineficàcia de les videoconferències. Alumnes i mestres van mostrar la seva intimitat domiciliària, en un acte de proximitat inèdit que, potser en molts casos, va estrènyer els llaços entre la comunitat educativa. Les relacions interpersonals van entrar en dimensions desconegudes. Malgrat això, i si em permeteu abusar de Tolstoi, ‘tots els confinaments feliços s’assemblen; els dissortats ho són cadascun a la seva manera’. Les misèries materials, més o menys conegudes, més o menys dissimulades, es van fer més evidents que mai. Com a resum, l’escola telemàtica ha mostrat algunes (poques) potencialitats i ha manifestat les (moltes) carències.
Ara bé, la decisió encertada de tancar no va ser prou per a ocultar les mancances d’un sistema educatiu que fa almenys una dècada i mitja que acumula aigua a les bodegues, amb uns professionals que proven de bombejar-la a còpia de sobreesforç personal per a evitar el naufragi. En poc temps, els responsables polítics del departament van demostrar que no hi havia ningú al timó. El dogma gairebé religiós de l’autonomia educativa –una bona idea teòrica de lamentable execució pràctica– deixava en mans de cada centre la gestió general de la crisi. Això, traduït, vol dir que alguns centres van optar per posar-se a fer videoconferències com si no hi hagués demà, tot tractant de replicar l’escola presencial de manera virtual i aclaparant amb feina alumnes i famílies que passaven per una situació difícil. Ens vam trobar amb situacions estranyes, amb docents pressionats per algunes direccions, treballant de matinada, fent reunions en dies festius, impartint classes a distància amb una desena part d’alumnes connectats o perdent el temps en activitats poc útils. Altres, per contra, probablement la majoria, van cenyir-se a les instruccions raonades que, en termes generals, compartia el departament i alhora es veia incapaç d’imposar-les. Altres, poques, no seguien cap criteri uniforme. En aquell moment, el departament va desaparèixer, perquè entenem que una mínima coherència i cohesió hauria posat ordre a una dinàmica, impulsada ja fa anys, competitiva entre centres, especialment en període de pre-matriculació en què alguns establiments educatius proven de reclutar les famílies amb més capital cultural, i per a qui l’activitat telemàtica responia més a un criteri de propaganda que no a cap efectivitat pedagògica. És cert que, passades algunes setmanes, la majoria d’escoles hi va posar certa racionalitat, sobretot a partir del tradicional instint heurístic (assaig-error) del professorat. Tanmateix, el dogma de l’autonomia ha portat el sistema a una atomització que s’ha revelat perillosa amb normalitat o sense.
Una de les coses que més ens va sorprendre van ser els criteris i missatges contradictoris dels responsables d’Educació. Cada vegada és més evident que assistim a una progressiva disputa interna pel control del departament. Veiem un sector sensible als postulats més neoliberals (a partir de la Fundació Bofill, l’Escola Nova 21 i el Centre UNESCO), partidari de desregular el sistema tant com es pugui i trasplantar a casa nostra el model nord-americà de centres independents que a la pràctica funcionen com a empreses que es disputen el mercat educatiu. Eduard Vallory, educat als Estats Units, guru de l’Escola Nova 21, antic cap de gabinet d’Andreu Mas Colell (el mateix que va triplicar les taxes universitàries, expulsant dels estudis superiors tota una generació de joves de classes treballadores), es proposava de conseller d’Educació. Tanmateix, unes revelacions periodístiques extretes de les famoses Moleskine de Josep Maria Jové dibuixaven uns plans per a desfuncionaritzar els docents i convertir el sistema educatiu a imatge i semblança de les escoles privades. Això –una bomba de rellotgeria que hauria comportat una conflictivitat terrible per a un govern fràgil– va limitar les seves possibilitats polítiques, la qual cosa no vol dir que el seu entorn, especialment amb la cobertura intel·lectual d’uns mitjans periodístics afins –molt especialment el diari Ara–, no intenti pressionar el conseller actual, que aquest sector el deu veure massa tou o moderat respecte a les seves aspiracions de desregulació educativa total. Al principi, tanmateix, sembla que hi va haver un ànim de col·laboració amb l’actual conselleria. El projecte d’escoles innovadores (l’Escola Nova 21, un confús projecte d’innovació patrocinat per conegudes empreses privades amb interessos en el mercat educatiu) pretenia ser la doctrina oficial pedagògica del departament. Tanmateix, fa poc més d’un any, el conseller va abocar una gerra d’aigua freda sobre aquesta aspiració i va desestimar-ne la possibilitat. Probablement, els informes d’inspecció sobre l’absència de beneficis pedagògics tangibles i els problemes derivats devien orientar, amb encert, la decisió de Bargalló. Ara bé, això va precipitar una certa ofensiva, potser interna, potser mediàtica, contra el departament.
Certament, les pressions per l’obertura dels centres durant el juliol amb presència dels docents sacrificats, primer (especialment a càrrec del diari Ara i de la Fundació Bofill), i les que comminen a l’obertura precipitada, ara, tenen força a veure amb aquest moviment de fons, aquesta tensió interna dins la conselleria, de la mateixa manera que, des de fora, sectors empresarials i els seus think tanks pressionen per a l’obertura total de les escoles. De la mateixa manera que el tancament va precipitar el confinament –i la paralització econòmica–, el retorn podria implicar la represa de la normalitat (sense considerar-ne els riscos) anhelada per l’empresariat del país. En bona mesura, això podria ser com l’error de la patronal de la Llombardia quan es va resistir a tancar les fàbriques al març, amb resultats tràgics. Certament, aquestes aspiracions profundes no s’expressen en aquests termes. Es construeix un discurs que apel·laria a ‘l’emergència educativa’ en què ‘les famílies més vulnerables’ i sobretot els infants i adolescents provinents dels sectors més desafavorits patirien uns dèficits educatius terribles. És curiós que aquests mateixos sectors no protestin pel fet que les taxes universitàries catalanes siguin les quartes més elevades d’Europa, o que les seves opcions pedagògiques, en base a una ‘innovació’ que va generant cert caos, no redueixin les desigualtats, ans al contrari. Tanmateix, la proposta concreta de desconfinament, incidint en la necessitat d’obrir les escoles, especialment en els cursos inferiors, pot resultar terrible, perquè els riscos possibles, objectivament, superen els beneficis probables.
Crec que tot aquest complex panorama i les pressions creuades expliquen la confusió de les instruccions del suposat retorn progressiu a la normalitat dissenyat per la conselleria. Un dels mals del nostre sistema educatiu té a veure amb l’escassa confiança mútua entre diversos agents, cosa que fa molt difícil un diàleg i un retorn mínimament consensuat. Les disputes internes dins el departament mateix de ben segur que contribueixen a aquest clima enrarit. Tanmateix, el pitjor de tot és que el departament (i això va més enllà de l’actual administració) ha anat dibuixant tota una geografia del desastre. La llei d’educació de Catalunya, i les seves derivades de privatització, d’autonomia creixent dels centres, del pes més gran de les direccions, de la precarització dels docents (entre el 35%-40%) i de les retallades han deixat inerme el sistema educatiu a nivells similars als que va deixar la sanitat al peu dels cavalls (o de la pandèmia). És utòpic creure que es poden doblar els espais o fer ràtios de quinze alumnes en menys de quatre mesos. Si als Serveis Territorials de Girona una escola de cada tres té un barracot és perquè no tenen espai. Amb grups classe de trenta-tres alumnes a l’ESO o per sobre dels trenta-cinc a la postobligatòria, adaptar-se als criteris sanitaris és infinitament més difícil que si tinguéssim ràtios més racionals, de vint-i-dos o vint-i-tres, com és habitual als països del nostre entorn.
Tornar-hi ara és precipitat. Entenc les angoixes de les famílies. Amics personals em truquen aclaparats per la situació preguntant-me quan podran tornar-hi, els seus fills. Tanmateix, els riscos són terribles. Podria no passar res, i moltes famílies podrien recuperar certa normalitat. Tanmateix, i si passa res? I si l’infant agafa la malaltia? I si l’encomana? I si acabem lamentant, en poques setmanes, drames terribles i irreparables? Aquests són dilemes morals terribles als quals ningú no voldria ésser sotmès. Potser per això la conselleria ha actuat de manera escassament valenta. Entenc que el conseller està molt pressionat dins i fora del departament. Tanmateix, traspassar als centres la responsabilitat d’obrir i com obrir és subcontractar aquesta responsabilitat moral (i probablement, legal) terrible.
Qui escriu això és de lletres i té escassos coneixements sobre epidemiologia, i per tant, prefereix abstenir-se d’emetre opinions científiques. Tanmateix, sap una mica d’història. Una de les lliçons de l’anomenada ‘grip espanyola del 1918’ (que es va emportar una germana de la meva àvia paterna, que aleshores tenia setze anys) és que va tenir un segon brot, fruit d’una estranya mutació. El primer, com a grip convencional, va causar morts entre les persones més grans o de salut afeblida, com fa la grip convencional. Tanmateix, el segon va saber enganyar el sistema immunològic provocant que les pròpies defenses ataquessin el malalt. Això va fer que fos terriblement letal en les persones més joves i de més bona salut. El perill d’haver-nos d’enfrontar a una situació com aquesta no el sabria valorar, tot i que voldria creure que és reduït. Tanmateix, tornar precipitadament a les escoles sense prou garanties podria implicar un segon brot que, evidentment, tindria conseqüències tràgiques per a infinitud de famílies, i que seria un fort cop moral col·lectiu del qual seria difícil recuperar-se.
La Generalitat va encertar al principi de la crisi. Que no s’equivoqui ara.
Tancar escoles és una decisió extremadament difícil, inèdita per a totes les generacions vives del país. És un gest que convida a confinar-se, a protegir-se, a minimitzar els danys d’una amenaça terrible. A partir d’aquí, ens vam endinsar en un terreny desconegut que probablement ens marcarà com a societat. Les primeres setmanes, el món educatiu es va haver de reinventar. El teletreball, allò que havíem plantejat en el terreny de les hipòtesis i en articles especulatius llunyans, es va imposar com a una nova realitat que vam haver d’aprendre a fer servir a marxes forçades. Vam posar fi al mite de la suposada ineficàcia de les videoconferències. Alumnes i mestres van mostrar la seva intimitat domiciliària, en un acte de proximitat inèdit que, potser en molts casos, va estrènyer els llaços entre la comunitat educativa. Les relacions interpersonals van entrar en dimensions desconegudes. Malgrat això, i si em permeteu abusar de Tolstoi, ‘tots els confinaments feliços s’assemblen; els dissortats ho són cadascun a la seva manera’. Les misèries materials, més o menys conegudes, més o menys dissimulades, es van fer més evidents que mai. Com a resum, l’escola telemàtica ha mostrat algunes (poques) potencialitats i ha manifestat les (moltes) carències.
Ara bé, la decisió encertada de tancar no va ser prou per a ocultar les mancances d’un sistema educatiu que fa almenys una dècada i mitja que acumula aigua a les bodegues, amb uns professionals que proven de bombejar-la a còpia de sobreesforç personal per a evitar el naufragi. En poc temps, els responsables polítics del departament van demostrar que no hi havia ningú al timó. El dogma gairebé religiós de l’autonomia educativa –una bona idea teòrica de lamentable execució pràctica– deixava en mans de cada centre la gestió general de la crisi. Això, traduït, vol dir que alguns centres van optar per posar-se a fer videoconferències com si no hi hagués demà, tot tractant de replicar l’escola presencial de manera virtual i aclaparant amb feina alumnes i famílies que passaven per una situació difícil. Ens vam trobar amb situacions estranyes, amb docents pressionats per algunes direccions, treballant de matinada, fent reunions en dies festius, impartint classes a distància amb una desena part d’alumnes connectats o perdent el temps en activitats poc útils. Altres, per contra, probablement la majoria, van cenyir-se a les instruccions raonades que, en termes generals, compartia el departament i alhora es veia incapaç d’imposar-les. Altres, poques, no seguien cap criteri uniforme. En aquell moment, el departament va desaparèixer, perquè entenem que una mínima coherència i cohesió hauria posat ordre a una dinàmica, impulsada ja fa anys, competitiva entre centres, especialment en període de pre-matriculació en què alguns establiments educatius proven de reclutar les famílies amb més capital cultural, i per a qui l’activitat telemàtica responia més a un criteri de propaganda que no a cap efectivitat pedagògica. És cert que, passades algunes setmanes, la majoria d’escoles hi va posar certa racionalitat, sobretot a partir del tradicional instint heurístic (assaig-error) del professorat. Tanmateix, el dogma de l’autonomia ha portat el sistema a una atomització que s’ha revelat perillosa amb normalitat o sense.
Una de les coses que més ens va sorprendre van ser els criteris i missatges contradictoris dels responsables d’Educació. Cada vegada és més evident que assistim a una progressiva disputa interna pel control del departament. Veiem un sector sensible als postulats més neoliberals (a partir de la Fundació Bofill, l’Escola Nova 21 i el Centre UNESCO), partidari de desregular el sistema tant com es pugui i trasplantar a casa nostra el model nord-americà de centres independents que a la pràctica funcionen com a empreses que es disputen el mercat educatiu. Eduard Vallory, educat als Estats Units, guru de l’Escola Nova 21, antic cap de gabinet d’Andreu Mas Colell (el mateix que va triplicar les taxes universitàries, expulsant dels estudis superiors tota una generació de joves de classes treballadores), es proposava de conseller d’Educació. Tanmateix, unes revelacions periodístiques extretes de les famoses Moleskine de Josep Maria Jové dibuixaven uns plans per a desfuncionaritzar els docents i convertir el sistema educatiu a imatge i semblança de les escoles privades. Això –una bomba de rellotgeria que hauria comportat una conflictivitat terrible per a un govern fràgil– va limitar les seves possibilitats polítiques, la qual cosa no vol dir que el seu entorn, especialment amb la cobertura intel·lectual d’uns mitjans periodístics afins –molt especialment el diari Ara–, no intenti pressionar el conseller actual, que aquest sector el deu veure massa tou o moderat respecte a les seves aspiracions de desregulació educativa total. Al principi, tanmateix, sembla que hi va haver un ànim de col·laboració amb l’actual conselleria. El projecte d’escoles innovadores (l’Escola Nova 21, un confús projecte d’innovació patrocinat per conegudes empreses privades amb interessos en el mercat educatiu) pretenia ser la doctrina oficial pedagògica del departament. Tanmateix, fa poc més d’un any, el conseller va abocar una gerra d’aigua freda sobre aquesta aspiració i va desestimar-ne la possibilitat. Probablement, els informes d’inspecció sobre l’absència de beneficis pedagògics tangibles i els problemes derivats devien orientar, amb encert, la decisió de Bargalló. Ara bé, això va precipitar una certa ofensiva, potser interna, potser mediàtica, contra el departament.
Certament, les pressions per l’obertura dels centres durant el juliol amb presència dels docents sacrificats, primer (especialment a càrrec del diari Ara i de la Fundació Bofill), i les que comminen a l’obertura precipitada, ara, tenen força a veure amb aquest moviment de fons, aquesta tensió interna dins la conselleria, de la mateixa manera que, des de fora, sectors empresarials i els seus think tanks pressionen per a l’obertura total de les escoles. De la mateixa manera que el tancament va precipitar el confinament –i la paralització econòmica–, el retorn podria implicar la represa de la normalitat (sense considerar-ne els riscos) anhelada per l’empresariat del país. En bona mesura, això podria ser com l’error de la patronal de la Llombardia quan es va resistir a tancar les fàbriques al març, amb resultats tràgics. Certament, aquestes aspiracions profundes no s’expressen en aquests termes. Es construeix un discurs que apel·laria a ‘l’emergència educativa’ en què ‘les famílies més vulnerables’ i sobretot els infants i adolescents provinents dels sectors més desafavorits patirien uns dèficits educatius terribles. És curiós que aquests mateixos sectors no protestin pel fet que les taxes universitàries catalanes siguin les quartes més elevades d’Europa, o que les seves opcions pedagògiques, en base a una ‘innovació’ que va generant cert caos, no redueixin les desigualtats, ans al contrari. Tanmateix, la proposta concreta de desconfinament, incidint en la necessitat d’obrir les escoles, especialment en els cursos inferiors, pot resultar terrible, perquè els riscos possibles, objectivament, superen els beneficis probables.
Crec que tot aquest complex panorama i les pressions creuades expliquen la confusió de les instruccions del suposat retorn progressiu a la normalitat dissenyat per la conselleria. Un dels mals del nostre sistema educatiu té a veure amb l’escassa confiança mútua entre diversos agents, cosa que fa molt difícil un diàleg i un retorn mínimament consensuat. Les disputes internes dins el departament mateix de ben segur que contribueixen a aquest clima enrarit. Tanmateix, el pitjor de tot és que el departament (i això va més enllà de l’actual administració) ha anat dibuixant tota una geografia del desastre. La llei d’educació de Catalunya, i les seves derivades de privatització, d’autonomia creixent dels centres, del pes més gran de les direccions, de la precarització dels docents (entre el 35%-40%) i de les retallades han deixat inerme el sistema educatiu a nivells similars als que va deixar la sanitat al peu dels cavalls (o de la pandèmia). És utòpic creure que es poden doblar els espais o fer ràtios de quinze alumnes en menys de quatre mesos. Si als Serveis Territorials de Girona una escola de cada tres té un barracot és perquè no tenen espai. Amb grups classe de trenta-tres alumnes a l’ESO o per sobre dels trenta-cinc a la postobligatòria, adaptar-se als criteris sanitaris és infinitament més difícil que si tinguéssim ràtios més racionals, de vint-i-dos o vint-i-tres, com és habitual als països del nostre entorn.
Tornar-hi ara és precipitat. Entenc les angoixes de les famílies. Amics personals em truquen aclaparats per la situació preguntant-me quan podran tornar-hi, els seus fills. Tanmateix, els riscos són terribles. Podria no passar res, i moltes famílies podrien recuperar certa normalitat. Tanmateix, i si passa res? I si l’infant agafa la malaltia? I si l’encomana? I si acabem lamentant, en poques setmanes, drames terribles i irreparables? Aquests són dilemes morals terribles als quals ningú no voldria ésser sotmès. Potser per això la conselleria ha actuat de manera escassament valenta. Entenc que el conseller està molt pressionat dins i fora del departament. Tanmateix, traspassar als centres la responsabilitat d’obrir i com obrir és subcontractar aquesta responsabilitat moral (i probablement, legal) terrible.
Qui escriu això és de lletres i té escassos coneixements sobre epidemiologia, i per tant, prefereix abstenir-se d’emetre opinions científiques. Tanmateix, sap una mica d’història. Una de les lliçons de l’anomenada ‘grip espanyola del 1918’ (que es va emportar una germana de la meva àvia paterna, que aleshores tenia setze anys) és que va tenir un segon brot, fruit d’una estranya mutació. El primer, com a grip convencional, va causar morts entre les persones més grans o de salut afeblida, com fa la grip convencional. Tanmateix, el segon va saber enganyar el sistema immunològic provocant que les pròpies defenses ataquessin el malalt. Això va fer que fos terriblement letal en les persones més joves i de més bona salut. El perill d’haver-nos d’enfrontar a una situació com aquesta no el sabria valorar, tot i que voldria creure que és reduït. Tanmateix, tornar precipitadament a les escoles sense prou garanties podria implicar un segon brot que, evidentment, tindria conseqüències tràgiques per a infinitud de famílies, i que seria un fort cop moral col·lectiu del qual seria difícil recuperar-se.
La Generalitat va encertar al principi de la crisi. Que no s’equivoqui ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada