Opinió
Atestats, mentides i cintes de vídeo
Joan J. QueraltBarcelona. Diumenge, 7 de juny de 2020
3 minuts
Parodio el títol de la gran pel·li, si més no aleshores, d’ Steven
Soderbergh, del 1989. De sexe, gens; però de mentides i cintes de vídeo,
un munt.
Aquesta setmana s’ha posat de manifest el que els professionals del dret saben en el seu dia a dia: que els atestats policials massa cops pertanyen al gènere de la literatura fantàstica. Ho vam poder palesar en viu i en directe amb les declaracions de la Policia Judicial de la Guàrdia civil a Catalunya, encapçalats pel tinent coronel Baena, a la xarxa Tácito, al judici pel procés. Com deia el genial i peripatètic Josh Lyman, a L’ala oest de la Casa Blanca, alguns personatges tenen una relació informal amb la veritat.
En aquest context, més que legítima i gens retòrica resulta la pregunta de Dolors Bassa al president Sánchez, tot demanant-li si ella i la resta de condemnats per sedició són víctimes d'informes d'aquesta policia.
L’A por ellos ha canviat de destinatari però es manté incòlume el tarannà. Ara és el 8-M, només el 8-M, ni el futbol, ni Vista Alegre, ni els transports públics, qui ha contribuït a propagar la pandèmia quan encara ningú en parlava. El 8-M. Per què? Perquè un govern moderadíssimament d’esquerres va encoratjar el 8-M; un altre enemic, el feminisme. Ni l’un ni l’altre agraden al sistema que es creu l'únic dipositari de les essències: ni als que han perdut reiteradament el poder ni als servidors del que sembla que és l’estat de veritat.
Aquesta deu ser la raó per la qual, de forma tosca, ho reconegués dies enrere el president del govern: els titulars formals actuals del poder no volen la policia patriòtica. Però desenganyem-nos-en, la policia patriòtica, o el que és més clar i cru, la policia política, no és una exclusiva dels que governen a Madrid. És una constant prou universal, fins i tot en les democràcies. És un càncer que la rosega per dins i que només quan hi ha polítics valents, decidits i que saben el que es porten entre mans (les tres virtuts necessàries en aquest ofici) troben policies al servei de la ciutadania, de la justícia i de la democràcia. No és el cas espanyol. Tots sabem d’on ve la poca depuració practicada i les mútues concessions entre polítics i els administradors quasi permanents dels sistemes de seguretat: quasi seguretat a canvi de quasi impunitat.
Però aquesta forma grollera d’alterar la realitat és massa cops una constant que s’adiu ben poc amb el que han de ser uns serveis de seguretat professionals en una democràcia. Ara ja saben qui pa s'hi dona. El mateix, sinó pitjor, que quan miraven cap a l'altre costat, o que quan sense aturador aplaudien o desinfectaven.
En relació amb els festivals de manipulacions i distanciaments de la realitat dels informes de la policia judicial de la Guàrdia Civil de Madrid a la cerca de responsables polítics per la data gravada a foc del 8-M, Ignacio Escolar, en una altra lliçó de periodisme de dades, ens ha despullat els atestats en els quals l'anomenat servei de l’institut armat pretén imputar el govern monclovita, via la manifestació feminista -només aquest fet, no el míting ultradretà de Vista Alegre ni els partits de futbol ni els viatges en transport públic, per exemple- la propagació de la pandèmia.
Un rosari de falsedats és el que integra el nucli dels dos informes de la policia judicial madrilenya que hem conegut. Espero i desitjo que, en l’acte de ratificació de les bajanades i manipulacions que palesen els escrits, els seus autors, en ser interrogats per les defenses -què faran la jutgessa i el fiscal?- recuperin la vergonya envermellint fins les arrels capil·lars i es depurin responsabilitats, disciplinàries i també penals.
En aquest terreny és més clar el Codi Penal que unes complexes ordenances internes. Una lectura superficial del delicte de falsedats en document públic -l’atestat o qualsevol informe de la policia ho és- comesos per un funcionari públic -qualsevol membre de la Guàrdia Civil ho és- no ha de ser passat per alt. Les penes en joc tampoc. L’article 390. 1 del la llei penal no pot ser més clara. D'antecedents n'hi ha a dojo.
La impunitat a l’hora de fer xocar els fantasmagòrics desitjos, propis o induïts, amb la realitat no ha de continuar. Aquest és un bon moment per posar fil a la agulla. La impunitat genera sempre més impunitat. En un estat social i democràtic de dret -oi, constitucionalistes?- això no es pot tolerar de cap de les maneres. Si es fa, la constitució desapareix: s’enfonsaria encara una mica més.
Aquesta setmana s’ha posat de manifest el que els professionals del dret saben en el seu dia a dia: que els atestats policials massa cops pertanyen al gènere de la literatura fantàstica. Ho vam poder palesar en viu i en directe amb les declaracions de la Policia Judicial de la Guàrdia civil a Catalunya, encapçalats pel tinent coronel Baena, a la xarxa Tácito, al judici pel procés. Com deia el genial i peripatètic Josh Lyman, a L’ala oest de la Casa Blanca, alguns personatges tenen una relació informal amb la veritat.
En aquest context, més que legítima i gens retòrica resulta la pregunta de Dolors Bassa al president Sánchez, tot demanant-li si ella i la resta de condemnats per sedició són víctimes d'informes d'aquesta policia.
L’A por ellos ha canviat de destinatari però es manté incòlume el tarannà. Ara és el 8-M, només el 8-M, ni el futbol, ni Vista Alegre, ni els transports públics, qui ha contribuït a propagar la pandèmia quan encara ningú en parlava. El 8-M. Per què? Perquè un govern moderadíssimament d’esquerres va encoratjar el 8-M; un altre enemic, el feminisme. Ni l’un ni l’altre agraden al sistema que es creu l'únic dipositari de les essències: ni als que han perdut reiteradament el poder ni als servidors del que sembla que és l’estat de veritat.
Aquesta deu ser la raó per la qual, de forma tosca, ho reconegués dies enrere el president del govern: els titulars formals actuals del poder no volen la policia patriòtica. Però desenganyem-nos-en, la policia patriòtica, o el que és més clar i cru, la policia política, no és una exclusiva dels que governen a Madrid. És una constant prou universal, fins i tot en les democràcies. És un càncer que la rosega per dins i que només quan hi ha polítics valents, decidits i que saben el que es porten entre mans (les tres virtuts necessàries en aquest ofici) troben policies al servei de la ciutadania, de la justícia i de la democràcia. No és el cas espanyol. Tots sabem d’on ve la poca depuració practicada i les mútues concessions entre polítics i els administradors quasi permanents dels sistemes de seguretat: quasi seguretat a canvi de quasi impunitat.
Però aquesta forma grollera d’alterar la realitat és massa cops una constant que s’adiu ben poc amb el que han de ser uns serveis de seguretat professionals en una democràcia. Ara ja saben qui pa s'hi dona. El mateix, sinó pitjor, que quan miraven cap a l'altre costat, o que quan sense aturador aplaudien o desinfectaven.
En relació amb els festivals de manipulacions i distanciaments de la realitat dels informes de la policia judicial de la Guàrdia Civil de Madrid a la cerca de responsables polítics per la data gravada a foc del 8-M, Ignacio Escolar, en una altra lliçó de periodisme de dades, ens ha despullat els atestats en els quals l'anomenat servei de l’institut armat pretén imputar el govern monclovita, via la manifestació feminista -només aquest fet, no el míting ultradretà de Vista Alegre ni els partits de futbol ni els viatges en transport públic, per exemple- la propagació de la pandèmia.
Un rosari de falsedats és el que integra el nucli dels dos informes de la policia judicial madrilenya que hem conegut. Espero i desitjo que, en l’acte de ratificació de les bajanades i manipulacions que palesen els escrits, els seus autors, en ser interrogats per les defenses -què faran la jutgessa i el fiscal?- recuperin la vergonya envermellint fins les arrels capil·lars i es depurin responsabilitats, disciplinàries i també penals.
En aquest terreny és més clar el Codi Penal que unes complexes ordenances internes. Una lectura superficial del delicte de falsedats en document públic -l’atestat o qualsevol informe de la policia ho és- comesos per un funcionari públic -qualsevol membre de la Guàrdia Civil ho és- no ha de ser passat per alt. Les penes en joc tampoc. L’article 390. 1 del la llei penal no pot ser més clara. D'antecedents n'hi ha a dojo.
La impunitat a l’hora de fer xocar els fantasmagòrics desitjos, propis o induïts, amb la realitat no ha de continuar. Aquest és un bon moment per posar fil a la agulla. La impunitat genera sempre més impunitat. En un estat social i democràtic de dret -oi, constitucionalistes?- això no es pot tolerar de cap de les maneres. Si es fa, la constitució desapareix: s’enfonsaria encara una mica més.
Opinió
Madrid es crema
Opinió
Un relat propi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada