26.05.2020 05:15
L’origen del problema: la indústria plàstica
Mirem
on mirem, hi trobem objectes de plàstic. Envasos, bosses de
supermercat, joguines, peces d’automòbil, parts d’aparells electrònics,
objectes d’higiene, peces de roba… Fet i fet, les societats actuals ja
han estat denominades «civilitzacions de plàstic» com a característica
essencial que les defineix. Però, probablement, si tornàrem arrere en el
temps i explicàrem al premi Nobel belga Leo Baekeland que el seu invent
de la baquelita (el primer plàstic sintètic fabricat en sèrie) en 1907,
que tant va revolucionar la indústria química, ha acabat sent un dels
problemes de contaminació ambiental més greus que patim, no s’ho
creuria.
Durant
el segle XX, el descobriment de Baekeland va servir de tret d’eixida
per al desenvolupament i síntesi de molts més tipus de materials
termoestables, també coneguts com a plàstics. Les característiques que
comparteixen entre si aquests polímers orgànics (basats en estructures
carbonatades) d’alt pes molecular són flexibilitat, mal·leabilitat,
baixa densitat, capacitat aïllant, resistència a la biodegradació, que
siguen tan poc reactius i, a més, que tinguen un preu tan baix. La gran
majoria s’elaboren a partir de derivats del petroli, tot i que també
n’hi ha d’origen vegetal, com alguns derivats del midó o de resines
vegetals com el làtex o el cautxú. De llavors ençà, els plàstics s’han
diversificat i han substituït en molts usos altres materials com la
fusta, el vidre o el metall. Però no va ser fins a la dècada dels anys
setanta quan els plàstics van començar a fabricar-se de manera
industrial. Fins a hores d’ara, la producció ha augmentat
exponencialment, a un ritme del 5 % anual (Andrady i Neal, 2009). Segons
Crawford i Quinn (2017), amb aquest creixement, l’any 2050 hi haurà
tants plàstics com peixos a la mar.
L’informe Plastics Europe 2018 va
establir la producció de plàstics mundial en 350 milions de tones en
2017 i, si la tendència actual continua, ens podem trobar un escenari de
producció de 2.000 milions de tones en 2050 (United Nations Environment
Programme [UNEP], 2016). El principal productor a escala mundial és la
Xina, que fabrica al voltant del 50 % dels plàstics, seguida d’Europa,
amb una producció del 18 %. Aquesta enorme producció anual, unida a la
poca efectivitat dels mecanismes de gestió i reciclatge actuals i a
l’enorme resistència a la degradació d’aquests materials, són les raons
per les quals la gran majoria dels plàstics acaben abandonats en el medi
ambient. Una vegada conclou la seua vida útil, només el 17 % del
plàstic produït arreu del món es recicla, i d’aquesta reutilització
només es pot repetir el cicle un màxim de tres vegades (Crawford i
Quinn, 2017). La resta de plàstics acaben als abocadors o en la natura,
convertits en deixalles que causen greus problemes als ecosistemes on es
troben, a tots els nivells.Els oceans es consideren els grans abocadors de plàstic a escala mundial. En els ecosistemes marins, els plàstics representen la majoria dels residus, entre un 60 % i un 95 % (NOAA, 2014), i d’aquests, el 80 % procedeixen de terra ferma i el 20 %, d’activitats desenvolupades en la mar. Les maneres com els plàstics entren en els oceans són variades i diverses, però principalment és a través del transport dels rius i la introducció des de la línia de costa, especialment en les zones densament poblades o industrialitzades (Rojo-Nieto i Montoto Martínez, 2017). De la mateixa manera, la tipologia i les dimensions dels plàstics condicionen enormement el seu impacte en el medi ambient i en els organismes, així com les eines que la comunitat científica utilitza per a solucionar aquesta problemàtica global. Els microplàstics constitueixen un dels principals reptes a què s’enfronten les agendes polítiques mediambientals i conservacionistes i, per aquesta raó, aquest article tractarà de donar una visió integral d’aquesta qüestió a la mar Mediterrània.
Què són els microplàstics?
Els
microplàstics es defineixen, generalment, com a fragments de plàstic
que fan menys de 5 mm (UNEP, 2016), tot i que els experts encara no han
arribat a un consens a l’hora de determinar el rang exacte de mesura. El
seu ús s’ha estès a productes molt més quotidians, com ara partícules
exfoliants en dentifricis i productes de cosmètica (Dauvergne, 2018).
D’altra banda, per a la producció de macroplàstics s’utilitzen unes
esferes diminutes de resina anomenades pèl·lets. Aquests es posen
en motlles i es fonen, perquè puguen adoptar la forma de l’objecte
plàstic en el qual es transformaran. Els pèl·lets són un dels
microplàstics més comuns en el medi marí. En la indústria química,
altres tipus de microplàstics també s’afegeixen a les pintures, bé com a
espessidors, bé com a abrasius, en el procés de granallatge del petroli
i el gas.
La seua presència és global i ubiqua
en la natura, en general, i en el medi marí en particular. Aquest fet és
una conseqüència de l’enorme demanda i producció actual del plàstic, a
més de la facilitat de dispersió i transport i la poca reactivitat que
presenta. Per tant, s’ha distribuït pertot arreu fins als ecosistemes
més remots: des de l’aigua de pluja (Dris, Gasperi, Saad, Mirande i
Tassin, 2016), fins a espècies àrtiques (Fang et al., 2018) o els
sediments de l’oceà profund (Woodall et al., 2014). La necessitat
d’estudiar els microplàstics independentment dels macroplàstics sorgeix
dels resultats de nombrosos estudis que demostren que l’absència dels
segons en una zona no garanteix que no puga haver-n’hi dels primers
(Blašković, Fastelli, Čižmek,
Guerranti i Renzi, 2016). A partir dels anys setanta s’inicien les
recerques dels microplàstics de manera diferenciada, i comencen a
desenvolupar-se metodologies científiques específiques per a cobrir els
buits de coneixement en aquest àmbit i definir els seus efectes
específics en el medi marí (Van Cauwenberghe, Devriese, Galgani, Robben i
Janssen, 2015).
Distribució de microplàstics a la Mediterrània
Els
microplàstics han estat acumulant-se als oceans durant almenys quatre
dècades (Thompson et al., 2004). La principal entrada de microplàstics a
la Mediterrània és el transport a través dels 69 rius que hi
desemboquen, dels quals els més importants són el Nil, el Po, l’Ebre i
el Roine. Aquests rius transporten microplàstics procedents de les
activitats que es realitzen a terra ferma, i la quantitat és major com
més gran siga la densitat de població i el nivell de desenvolupament
tecnològic dels nuclis urbans associats. A més, la presència o absència
de sistemes d’aigües residuals, així com si aquests inclouen mecanismes
de retenció de microplàstics, influirà enormement en el volum que
acabarà a la mar. Un estudi estimà que durant l’any 2000 es van abocar
3,5 kilotones de microplàstics a la Mediterrània, els valors més elevats
en comparació amb altres mars europeus (Siegfried, Koelmans, Besseling i
Kroeze, 2017). Aquests màxims són conseqüència no només dels factors
associats a les activitats que els produeixen, sinó també de les
característiques particulars de la Mediterrània, que és una mar
semitancada i, per tant, els processos d’acumulació de microplàstics
dins de la seua conca es veuen afavorits per la baixa circulació de les
aigües.
Una vegada a la
mar, els microplàstics tendeixen a acumular-se a la línia de costa, des
d’on es dispersaran a mar obert a través de l’onatge, els corrents
marins, el vent i el transport vertical en la columna d’aigua.
Llig l’article complet en la web de Mètode.Què és Mètode?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada