Nova urpada de pessimisme per a l'economia espanyola a través d'un organisme internacional, en aquest cas, l'OCDE. Les previsions fan cruixir per totes bandes els números del govern i desbaraten qualsevol indici d'optimisme mentre Espanya espera que l'executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias li expliqui la veritat a la ciutadania sobre el que està per venir. Només apuntaré algunes xifres de les simulacions que ha efectuat l'OCDE sobre com pot acabar l'any: caiguda del PIB fins al 14%, situant Espanya al capdavant de l'ensorrament econòmic i com el país més colpejat del G-20 si hi ha un rebrot de la Covid-19 a la tardor; líder destacat en atur, sense comptar els ERTO, que pot elevar-se fins al 25%; increment del dèficit públic des del 2,8% amb què va tancar els comptes l'any passat fins a un 12,5% a l'escenari més pessimista, i el deute públic saltaria del 95,5% del 2019 fins a un alarmant 129,5%. Espanya patirà la recessió més gran del món industrialitzat i el PIB ja s'ha enfonsat un 23,3% des de l'inici de la crisi.
Amb aquestes dades, que no són cap altra cosa que una simulació del que pot arribar a passar, hi ha fonamentalment tres coses que es poden fer. La primera, evitar tant sí com no un rebrot del coronavirus. És necessari ser molt diligents en la localització dels focus de contagi que puguin produir-se i no abaixar la guàrdia malgrat l'evident esgotament que produeixen les restriccions sanitàries. Sobretot perquè en un país tan dependent del turisme —i aquí hi ha la segona clau— cal obrir les portes a l'arribada de visitants, però és innegable que el risc, inevitablement, augmentarà. El mateix succeeix al sector serveis, el tercer vector de l'equació. Turisme i serveis tenen en comú que el contacte físic és més directe, però com en un peix que es mossega la cua, sense ells la caiguda de l'economia seria realment inassumible i no en anys, sinó qui sap si en una o dues dècades.
No és Espanya l'únic Estat que té per davant un autèntic viacrucis, ja que França i Itàlia no li caminen gaire al darrere, i també el Regne Unit. Encara que, en aquest últim cas, en estar fora del paraigua de la Unió Europea haurà de prendre les seves pròpies decisions. Espanya, França i Itàlia van en un mateix vaixell i són passatgers de segona en espera de què decideixen fer els que van a les seves luxoses cabines amb tots aquells que no arriben a fi de mes. Haurem de veure en què s'acaba traduint la voluntat de Brussel·les del gran fons de rescat presentat i, sobretot, la lletra petita del contracte que, al final, sempre acaba sent la important. El fet que Europa sempre sigui molt lenta en totes les decisions i els resultats no es comencin a notar fins l'any que ve pot ser el preludi d'una tardor bastant més que calenta, amb empreses que desapareixen i altres que no tornen a obrir convertint directament els treballadors en situació d'ERTO en aturats.
Diu l'OCDE que el comerç va patir la davallada més gran d'entre tots els països durant el confinament i això hauria de fer-nos pensar. Perquè una cosa és la propaganda i els milions gastats en aquesta estúpida campanya de Salimos más fuertes i una altra la realitat de les interminables cues de gent buscant simplement menjar que ja desborden àmpliament els moments més crítics de situacions anteriors.