Goyescas, per Joan J. Queralt

El Nacional

Opinió

Goyescas

Joan J. Queralt
Barcelona. Dilluns, 1 de juny de 2020
4 minuts

La setmana que deixem enrere ens ha ofert escenes antològiques ressaltades de manera diferent per la premsa més cosmopolita del món, la del sistema, arrelada a Madrid, gens paleta, en contraposició a la que ella qualifica sempre així. Els catetos són els que dissenteixen, encara que sigui un bri. Aquesta és la doctrina oficial de la premsa cosmopolita de la capital del Regne, alfa i omega de la veritat, arcàdia del periodisme al servei del sistema. Tridentina.
N’ha tingut per donar i vendre: la nova incorporació d’ERC a la governança coalicional de PSOE-UP (nova traïció de govern), l’ingrés mínim vital (poc se n'espera), l’escarni a De los Cobos (de nou els traïdors), la fugida de Nissan (la culpa als de sempre, no al model de negoci ni a la ineptitud empresarial).
D’aquest garbuix, dos fets em sembla que han de ser ressaltats. Barcelona ha estat aquesta setmana l’única ciutat d’Europa confinada. Potser perquè al petit municipi català no hi ha camps de golf i el tennis o el bàsquet són molt més populars i accessibles. O, ves per on, per un sentit de la sensibilitat diferent, que no veu la cerveseta a la terrasseta al carrer com a epítom de la llibertat. Les cròniques no refereixen que ningú s’hagi proclamat que se sent empresonat a casa ni ha sortit a manifestar-se. Bé, els de Voz sí, en cotxe i amb un fracàs que va més enllà del ridícul.
El raid de la flota mediàtica madrilenya (premsa, audiovisual, xarxes socials) pràcticament demanava un altre Dos de Maig contra el carceller monclovita, mogut, es deia, exclusivament per l’odi als veïns d’El Retiro i rodalia. Dels veïns de l’Elipa o Vallecas no en deien res; potser tots estaven als seus camps de golf governamentals.
A Barcelona, de millor o pitjor grat, els fills dels laietans van suportar una setmana més de confinament literalment ciutadà. La salut, el primer: la pròpia i, com a pública, la de tots.
En fi, no he vist cròniques al respecte. Serà perquè les notícies positives i simultàniament catalanes no passen el filtre de l’arcàdia del cosmopolitisme. Rars, un cop més, els catalans: els diuen que no votin el seu destí, però van i ells voten i reben una pluja de garrotades, encara que el Tribunal Suprem fos de secà. Però els diuen que no es moguin, que per seguretat personal i col·lectiva han de quedar-se a la ciutat, i s'hi queden. Paletos, definitivament paletos.

En temps de crisi, d’incertesa, temps que ara semblen quasi permanents, molts, degudament atiats, pensen que les fórmules antigues són les millors. Si volen la democràcia és per tornar al passat i fer-la desaparèixer

En canvi, els cosmopolites sense fronteres han protagonitzat la nova bronca, degudament preparada i orquestrada. La solista, la marquesa de Casa Grande, va etzibar, fins i tot reblada pel pontifex maximus del peperisme, al vicepresident Iglesias que era fill d’un terrorista. Insult greu, perquè no només és fals, sinó acreditadament en seu judicial fals: qui primer ho va etzibar va ser condemnat per difamació. Però la dita marquesa deu pensar, al més pur estil cosmopolita, gens cateto, que les virtuts o defectes dels pares, com la corona o els títols nobiliaris, són hereditaris. O que tots volen ser com ells, però, vista la realitat, no ho són: un plebeu serà sempre un plebeu i a sobre durà eternament la gramalleta de delinqüent.
La bronca va ser amplificada, nodrida pels mitjans del règim, tots ells ultracosmopolites, i Iglesias va rebotar la invectiva amb una altra. Va dir que a Voz són colpistes, però que encara no gosen. L’interpel·lat va atacar Iglesias amb arguments nominalment democràtics, però que en la seva boca la majoria sap que o no signifiquen res o que són mentida o que volen dir el contrari. Vaja, que Voz i democràcia no quadren en la mateixa frase. Al capdavall, al saló de la comissió de reconstitució va sentir-se una frase intel·ligent per part d’Iglesias: “En sortir tanqui la porta”.
Certament, en política, tant personalment com orgànicament, les persones hi són per arribar al poder —o si més no reequilibrar-lo— i intentar transformar la societat. El que passa és que en temps de crisi, d’incertesa, temps que ara semblen quasi permanents, molts, degudament atiats, pensen que les fórmules antigues són les millors. Si volen la democràcia és per tornar al passat i fer-la desaparèixer. Ras i curt. Votar-los és votar per darrer cop.
Com que ho sabem, no paren de calar foc a tot el que es posa al seu abast. Sense aturador. Això, la idea de les dues Espanyes —que no és gens nova—, va quedar reflectit en una de les més aterridores pintures negres de Goya: Duelo a garrotazos

En aquesta bronca permanent, els provocadors tenen les de guanyar: mentre desgasten el, per ells, menyspreable enemic, el distreuen de la seva funció de governar, millor o pitjor, però de governar, i es deixen tasques abandonades i flancs al descobert.
És una vella maniobra de distracció en què els precaristes del poder —els amos queda clar qui són— perden l’oremus i no l’atallen, i acaben entrant al cos a cos. Conseqüències de la política de poca volada.
La bronca, doncs, està servida. Quan, des de la democràcia, se l'atallarà? Quan, des de la democràcia de debò, es conjurarà tots els demòcrates i sense apartar —o empresonar— ningú? I sense corruptes, és clar.

Opinió Atestats Joan J. Queralt

Opinió La línia divisòria Gonzalo Boye