Fer-se franquista: la metamorfosi de Carles Sentís

Francesc Ginabreda. Barcelona.

/ 19.05.2015

NUVOL

A Fer-se franquista (Lleonard Muntaner 2015), l’historiador Francesc Vilanova explica el periple vital i professional de Carles Sentís, un dels personatges més importants de la Catalunya franquista, que no va dubtar a canviar de llengua, d’ideologia i de bandera quan va advertir els canvis sociopolítics que s’havien d’esdevenir a partir de la primavera del 36.

Carles Sentís | © RRenom /CPC

Carles Sentís no va perdre la guerra. A diferència de molts altres, exiliats, menyspreats, oblidats, va prendre partit per la futura Catalunya franquista, raó per la qual no va batallar en favor del català i de la Catalunya que havia conegut i retratat fins aleshores, ja que això significava integrar el bàndol dels perdedors. Sentís era “impecablement pragmàtic i camaleònic, molt vanitós i sense manies ideològiques”, i la seva aspiració principal no era cap altra que estar al bàndol del poder vigent. Per això, en l’esfera privada “era un plaer llegir la poesia de Joan Maragall [...] sota el paraigua del franquisme”.
Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946)  deixa constància de la transformació d’un personatge que, a banda del periodisme, es va dedicar (activament) a la política, als negocis i, per descomptat, a l’espionatge, i que va arribar a ser secretari d’un ministre falangista. Tot això, després d’haver format part del periodisme catalanista d’abans de la guerra i d’haver treballat pel govern de Lluís Companys, i abans d’integrar les llistes d’UCD i de donar suport al retorn de Josep Tarradellas. També va tenir temps de ser el primer degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Prolífic, pragmàtic i amb un únic principi: l’ambició personal.
Vilanova, expert en l’exili català i el franquisme, presenta un exhaustiu relat sobre el que va fer Sentís durant la guerra i els primers anys de postguerra, amb un vast conjunt de referències documentals i amb el rigor i el detallisme propis d’un treball d’aquestes característiques. El periple de Sentís durant aquest període és molt més que controvertit. A través dels seus escrits i de les seves reflexions posteriors (Memòries d’un espectador, 2006), Vilanova desglossa l’activitat del periodista en una època fonamental del segle XX, durant la qual desenvolupà un paper decisiu a la falangista Destino. Gràcies a la seva privilegiada posició (política i periodística) i a la seva ploma interessada i eficient (això és indiscutible), Sentís va ser un dels pocs testimonis que van poder transcriure esdeveniments històrics com l’alliberació del camp d’extermini de Dachau o, més endavant, el procés de Nuremberg.

Carles Sentís amb Josep Pla, l’any 1979

Sense dubte, Sentís va tenir una influència més que notable. Vilanova argumenta que la seva presència a Nuremberg (així com altres encàrrecs d’aparent funció periodística) transcendia la tasca de cronista i perseguia una clara intenció de reforçar el règim del Generalísimo. També va viatjar al Congo amb Charles de Gaulle, a Nova York i a molts altres indrets destacats i d’actualitat en aquell moment històric. No va ser l’únic que va travessar fronteres: també ho van fer molts dels seus contemporanis, de Xammar a Rodoreda passant per Calders; com a exiliats, esclar. Com a derrotats. El compromís i la condició de Sentís eren d’una altra dimensió.
Segons Pilar Rahola, ell mai va ser franquista, sinó que s’hi va acomodar tal com van fer altres milers de catalans, però Vilanova no hi està gens d’acord: “Com si tothom fos igual, aquell que va ser un vencedor reconegut i autoreconegut de la guerra, un actor activíssim en el desplegament del franquisme [...], al cap dels anys només s’hi havia «acomodat» [...], lliure de tota mena de responsabilitats”. Efectivament, Sentís no era un català qualsevol, i després de llegir el que va escriure en aquells anys hom no troba que acomodar-se faci justícia al paper que jugà realment. El compromís que tingué amb el règim i les seves conseqüents responsabilitats (sobretot morals) van ser tan significatius com la seva conversió demòcrata després de la fi de la dictadura. Qualificatius ben diversos: catalanista, aliadòfil, monàrquic i tarradellista. Un camaleó de primera que s’adaptava als vaivens polítics, digne de Talleyrand.
Doncs bé, aquest camaleó va ser un dels periodistes més rellevants de tot l’Estat, i difícilment podem posar en dubte la seva habilitat, el seu oportunisme i el seu testimoniatge com a cronista d’esdeveniments d’enorme importància social i política. Ara bé, tampoc podem negar que, precisament gràcies a la seva posició privilegiada, va descriure les coses subordinades a l’interès polític, sovint amb la més absoluta fredor i vanitat: va comparar la fi de la guerra a Catalunya amb una pel·lícula de gàngsters; va retratar amb cinisme el colonialisme a l’Àfrica i va contrastar l’home blanc i civilitzat amb un entorn salvatge i primitiu (“unos negritos a los que brillaban sus grandes ojos con mucho más fulgor que las dotes de su inteligencia”); va mostrar-se frívol i insensible a l’hora de parlar del camp de Dachau (“vamos a entrar en una Exposición o Feria de Muestras”) i va fer gala d’un to escandalosament asèptic quan va anar a Nuremberg, on es va esmerar més en descriure l’aspecte dels acusats i les meravelles de la traducció simultània que no pas en les responsabilitats que pesaven sobre els criminals nazis.
Amb aquest llibre, Vilanova despulla el sofisme descarat de Sentís i la seva manca absoluta de lleialtat a qualsevol ideal que no li reportés cap benefici relacionat directament amb una posició de poder i de privilegi. En va saber treure un gran partit, exercint el periodisme, relacionant-se amb qui calia quan feia falta, deixant de fer-ho amb qui no era necessari i infiltrant-se amb puteria en els cercles de comandament. El pitjor és que, després de tot, Sentís no era Pla. En altres paraules: fou probablement més hàbil com a espia, conspirador i, en definitiva, subjecte camaleònic (en això fou brillant), que no pas com a escriptor. Una desgràcia i una llàstima.