Menú de la independència

Joan de Déu Domènech. Barcelona. .NUVOL

/ 10.06.2015

L’escriptor costumista Emili Vilanova es va imaginar el banquet suprem amb què els dignataris d’una Catalunya independent obsequien l’ambaixador de Castella l’any 1950. El menú és fastuós. Però en aquesta fartanera per a la independència no hi trobareu ni un gra d’arròs.

Detall duna il·lustració del la revista satírica El Cucut, 29 de setembre de 1904

De totes les narracions d’Emili Vilanova –i són moltes–, només n’hi ha una en què l’acció transcorre en un dia determinat: el 5 de maig de 1950. Atès que Vilanova va morir el 1905, tot allò que s’explica a Falòrnies és pura fantasia. Escriu que fa temps que Catalunya és independent, quan aquell dia de maig arriba a Barcelona l’ambaixador de Castella. Després de la presentació al Consell Suprem de Catalunya, hi ha un banquet d’homenatge. Aquí va el menú:
Sopa torrada amb mandonguilles de perdiu i tòfones vigatanes. Vi: d’Alella, petita ardència.
Passatemps de costelles de nonnat amb vernilla mengívola. Vi: Priorat, ardència benigna.
Perdius amb cols. Vi: topazi clar de Montbrió (Espanya Tarraconense.)
Plat Nacional i popular. Faves ofegades, amb menta i condecoracions de botifarra amonedada. Vi negre rabiós, de Montjuïc.
Llomillo agredolç, amb suc rosada de llar i moixernons dels Pirineus.
Vi: Púrpura Sublim. Priorat.
Cap de senglar amb naps de Peguera (Berga.) Vi: Ranci, or vell. Montornès.
Discos de lluç daurats al foc líquid. Vi: Garnatxa celestial. Sitges.
Rostits. Galls dindis de Mallorca amb farciments Provincials. Vi: Ranci dels herois, Camp de Tarragona.
Gelats: Vainilla y xocolata, amb neu de Sibèria i Montseny.
Fruita: maduixes (de Santa Coloma) i peres de Berga.
Cafè d’Aràbia. Licors: Montserrat (Castell del Mas,) Ratafia i Benedictina
(Episcopals.) Llaminadures: Forn de Sant Jaume.
Aigua: Fonts de Sant Just.
Cigarros, puros y castos, de l’Havana.

Una il·lustració de Llaverías a la portada de la revista satírica CUCUT l’any 1905

L’enumeració dels plats, gairebé la delectança en anomenar-los, no és rara en l’obra de Vilanova, perquè són molts els quadros –que és com solia anomenar la seva obra en prosa—on hi ha apunts de taula. “Quan ha abocat l’olla [dels macarrons] semblava un riu d’or que despenyés. Els macarrons, colats a baix, anaven eixint pesants, revinguts, poc a poc, amb un xap que esclataven al caure… ¿han reparat el soroll que fan les granotes quan es tiren al regueró? Doncs, per l’estil”. (La sopera gran). I a veure quan podrem llegir, en una carta de restaurant, d’aquells que s’enfaristolen i no saben dir, sinó descriure, un plat de faves amb “condecoracions de botifarra amonedada”.
Un banquet, una fartanera per a la independència. Vuit plats, postres a banda, i el maridatge, marejador, amb mostra de bona part de les vinyes del país (com deu ser el vi de Montjuïc?). Com sigui, un clàssic, i encara que sigui un menú de principis del segle passat, cal seguir els clàssics. Però, ai, aquella cuina no perdura, l’acte institucional, vés a saber per quant, i fixem-nos que en el menú d’Emili Vilanova no hi ha arròs (i mira que n’era d’arrossaire ell; a Una recepta vella, no s’està d’explicar l’elaboració de l’arròs a la milanesa). Res d’arròs, doncs, al menú de la independència, perquè a hores d’ara ja estaria covat.